Digue’m on seus i et diré si ets reina, monja o plebea

Honestes, modestes, obedients, submises, virtuoses i castes. Són algunes de les virtuts en què s’educava la dona i que se li exigien als segles XVI i XVII seguint models com el de la mateixa Verge i el santoral femení, a les quals es pregava per aconseguir aquesta perfecció; unes dones que només podien actuar sota el paraigua d’un home. Però hi havia llocs on les dones podien obtenir l’espai de llibertat per desenvolupar els projectes que marits, pares i germans els negaven. Com els monestirs, on les dones, dirigides per una altra dona, tenien més llibertat per crear i créixer. A Pedralbes, un dels centres religiosos de més tradició de Barcelona des que el va fundar la reina Elisenda de Montcada el 1326 fins avui, que continua acollint una comunitat de religioses clarisses de vuit monges, s’ha inaugurat l’exposició Les dones també seuen, que explica (fins al 18 de febrer) com el mobiliari i altres objectes d’ús quotidià de les dones que van acabar sent monges parlen de la condició femenina i reflexionen sobre el que se n’esperava dins i fora de la clausura.

Una cadira és un dels elements de mobiliari més senzills que podem imaginar, però la forma, la grandària i, sobretot, l’altura denoten l’estatus de la persona que la utilitza. “Era un senyal clar de poder, no de confort com ara, perquè el paper que cada persona ocupa en la societat es visualitza de moltes maneres, i una és el mobiliari”, explica Mónica Piera, la comissària de l’exposició i una de les expertes més importants en mobles de tot Espanya. En el segle d’or espanyol moltes dones s’asseien directament a terra, això sí sobre coixins. Si la cadira tenia reposabraços qui s’hi asseia (normalment un home) era més important que si ho feia en una que no en tenia. De la mateixa manera, si a un personatge se’l pintava tocant una cadira és que tenia el privilegi de poder asseure’s en públic i si el que tocava era una taula tenia el dret a signar. És clar i l’exposició ho demostra que com més baixa és una cadira més t’obliga a sotmetre’t al que s’ha assegut per damunt teu.

Pedralbes és un lloc privilegiat, la pau que s’ha viscut aquí durant set segles ha permès conservar gairebé tot el seu patrimoni. En diverses exposicions s’han presentat les seves riques obres d’art. Ara li toca el torn al mobiliari que ha acompanyat el dia a dia de les monges amb un gran sentit utilitari, però també amb un alt grau de representació. Piera ha comissariat la mostra seleccionant les peces a partir de l’aixovar amb el qual van ingressar centenars de monges en aquest monestir (moltes d’elles d’una gran posició social) i peces procedents d’altres museus i col·leccions particulars, cosa que és una novetat en aquest centre. En total són 200 peces, algunes de les quals inèdites, com una sèrie de set quadres d’amazones, un dels pocs conjunts pictòrics no religiosos catalans del segle XVI, en què apareix reflectit un altre model de dona gens submisa i imaginem que poc casta.

Un Zurbarán mai vist

L’exposició ha reunit algunes obres mai vistes, fruit del treball de Piera. Com una pintura de Zurbarán d’una Verge nena que cus i resa. “S’havia descrit però no s’havia vist mai, és inèdita”, va explicar Piera al costat d’aquest quadre amb un enorme marc daurat que pertany a un col·leccionista. Bover de Rosselló va escriure sobre ella el 1845: “Té la labor a la falda i la panereta als peus, les manetes juntes en posat de resar, aixecant els seus bells ulls andalusos i el cap inclinat, al voltant del qual gira una aurèola de querubins”. Tot un exemple de les virtuts a les quals aspirava una dona... al segle XVII.

Joies, sabates, granadures i documents parlen de l’origen noble de moltes de les que van ingressar al monestir, però la peça que dona origen a l’exposició és la coneguda com “Cadira de la reina”, una peça excepcional i estranya de la qual fins ara no es coneixia l’origen. “L’anàlisi de la fusta ha demostrat que procedeix de l’Índia portuguesa i que va arribar a Espanya i al monestir, no sabem com, però al final del XVI”, explica Piera. La cadira porta a pensar ràpidament en Elisenda de Montcada, la reina fundadora. “És impossible, hi ha diversos segles de diferència, però la seva presència no és estranya, tenint en compte la successió de visites reials i les relacions familiars d’algunes monges amb la monarquia”, rebla l’experta. La seva forma i decoració aviat va ser copiada fins a meitat del segle XX.

Que la cadira marcava el poder queda reflectit a l’última sala de l’exposició (la capitular), on amb una recreació escenogràfica es pot veure sobre una estrada la cadira de repòs de l’abadessa en què rebia els membres del Consell de Cent, que cada any (ara també) pujaven a retre-li homenatge. Aquí manava ella, de manera que l’abadessa sempre estava per sobre d’ells, que s’asseien en uns simples bancs. Eren ells els que per una jornada havien d’aixecar la mirada i d’aquesta manera rebien d’una dona una bona lliçó d’humilitat.