Selecciona Edició
Connecta’t
Arquitectura

Arquitectura pensada

Com és que no es pensa en l’ETSAB per impulsar la reflexió sobre el fet de projectar i elevar edificis?

Maquetes de Barcelona del Master de Projectes de l’ETSAB.
Maquetes de Barcelona del Master de Projectes de l’ETSAB.

El moment en què vivim es manifesta també en l’arquitectura, però no en les obres pròpiament, sinó en allò que podríem anomenar l’arquitectura pensada. Una arquitectura present a les exposicions i a les biennals, celebrada per les fundacions, desitjada pel futur Museu de l’Arquitectura i estudiada a les escoles d’arquitectura, que em porten a fer aquests comentaris. Hi ha tres fets sobre els quals em sembla oportú reflexionar. Un és la presència de Barcelona com a ciutat convidada a la biennal de Buenos Aires, mitjançant una mostra organitzada per l’Institut Ramon Llull que ha reunit cinc obres d’arquitectura amb les quals aquest institut sembla voler convocar diferents “sensibilitats”, amb obres velles i noves, de caràcter molt marcat i amb un innegable contingut social. Un altre és encara un projecte, una antiga aspiració impulsada amb insistència pel CoAC: el Museu de l’Arquitectura, que ha estat notícia aquests dies en transcendir que es vol instal·lar a l’Arts Santa Mònica amb la polèmica que algunes veus han volgut fomentar. Una polèmica amplificada per la regidoria d’Urbanisme i Arquitectura de Barcelona, que dirigeix Daniel Mòdol, en assegurar que l’edifici “no s’adapta al que necessita un centre d’arquitectura, ni per les dimensiones, ni per la flexibilitat dels seus espais”. Una idea que no comparteixo; l’única cosa flexible no és l’espai, també ho són les persones i les organitzacions que formen amb el seu funcionament, ja siguin culturals, educatives, econòmiques o administratives, i són aquestes les que s’han d’adaptar perquè són intel·ligents. La mateixa font ha assenyalat també que “el Museu és avui un concepte anacrònic” i que aquest nou centre no serà un espai expositiu ni un arxiu de col·leccions, sinó un lloc per impulsar la reflexió sobre el fet de projectar i elevar edificis i la seva aportació a la construcció de la ciutat.

El tercer és l’exposició commemorativa dels 200 anys dels estudis d’arquitectura a Barcelona: Arquitectura-Ciutat amb una mostra de Projectes Fi de Carrera dels darrers 50 anys, recentment clausurada, que es va poder veure a la sala oval del MNAC i que ha estat recollida fa uns dies a les pàgines d’aquest diari. A totes tres notícies es fa esment de la presència de Mòdol que, juntament amb el regidor d’habitatge Josep Maria Montaner, també present als actes d’aquesta mostra, han estat, fins a ocupar aquests càrrecs, professors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Així és que entendran l’interès d’una reflexió conjunta atès que les tres notícies tenen força coses en comú. A aquestes hi podríem afegir la Fundació Mies van der Rohe, també dirigida per una professora de l’ETSAB, escola en la qual es va poder veure la mostra dels darrers premis de l’esmentada Fundació. Aquest és el panorama.

La meva observació és que, en aquest context en què es reclama innovació i s’assegura que el Museu ja no sembla el lloc per reunir les col·leccions d’arquitectura que tenim a la ciutat, ¿com és que no es pensa en l’ETSAB com el lloc “per impulsar la reflexió sobre el fet de projectar i elevar edificis i la seva aportació a la construcció de la ciutat’? Com és que l’opinió dels docents que ara es dediquen a la política no inclou les escoles com a espais per a aquesta reflexió? Puc respondre parcialment a aquest pregunta, ja que l’ETSAB s’ha convertit en un espai per a la commemoració constant dels vells mestres morts i de les velles èpoques glorioses. No és d’estranyar, ja que en lloc de poder celebrar l’arribada de nous professors (escandalosament congelada des de fa ja massa temps) se celebra més aviat la jubilació dels docents, que fan la seva darrera lliçó sobre un antic professor ja mort. Tot plegat un preludi d’escola-panteó. I una darrera reflexió que ens hauria de fer pensar a tots; l’ETSAB es basa òbviament en un sistema democràtic per triar els seus càrrecs, però ni els comissaris de les biennals, ni la directora de la Fundació, ni el futur responsable del Museu, han estat o seran escollits democràticament, sinó que es farà per nomenament o per concurs. És un bon sistema l’elecció democràtica d’un director d’escola? I amb tots els respectes i matisos, té sentit que el vot dels estudiants sigui decisiu? Garanteix tot plegat l’excel·lència acadèmica? Seguirà l’ETSAB, i en general les escoles d’arquitectura públiques, competint en el terreny de la cultura i la innovació arquitectònica amb una mà lligada i els dos peus també?