Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Un pare, uns pares d’acollida i un nen

‘Dos familias’, a la sala Atrium de Barcelona fins al 29 d'octubre, es capbussa, amb tocs d'humor, en el drama d'una família d'acollida

Miguel (Pau Sastre), el pare biològic.
Miguel (Pau Sastre), el pare biològic.

En un costat de l'escenari, Miguel, un (ex)toxicòman, rep una trucada: està rehabilitat i té dret a recuperar el seu fill, del qual els serveis socials el van separar quan va néixer, fa dos anys. A l'altre costat, la Cristina i el Marcos, una parella modèlica, culta, educada (repel·lent, podria afegir algú.). La trucada que reben ells és per comunicar-los que el nen del qual es van fer càrrec fa dos anys ha de tornar amb el seu pare biològic, que ha superat els seus problemes amb les drogues. El drama està servit. L'obra, en castellà, es va estrenar l'any passat a Porta 4, a Gràcia, va tornar a Barcelona poc després (a la Vilella) i ha passat per Albacete, Tarragona, Sabadell, Santa Coloma, té previst passar per Sant Sebastià i, qui sap, aterrar a Madrid. Estarà en cartell a la sala Atrium de Barcelona fins al 29 d'octubre.

La idea de submergir-se en el teatre compromès socialment és dels tres actors de l'obra, Pau Sastre, Eduardo Telletxea i Annabel Totusaus. “Volíem muntar alguna cosa que ens impliqués en un tema social que generés debat”, comenta el Pau, que dona vida al pare biològic. “L’Annabel ens va posar en contacte amb José Pascual Abellán, un autor de teatre contemporani i compromès socialment", explica l’Eduardo, que interpreta el pare d'acollida. "Li va agradar la nostra idea i, a poc a poc, vam anar donant forma al projecte”.

El text de Pascual Abellán, per tant, reflecteix a la perfecció el que buscaven els actors. "Volíem ser rigorosos i escrupolosos però sense arribar a crear un documental", diu Telletxea. L'obra la dirigeix Sergio Arróspide, que es va veure atret per la idea de reflectir un conflicte real i delicat i, sobretot, per la intenció de no ferir sensibilitats. "S'ha intentat que l'espectador es pugui posicionar en els dos costats: amb el pare biològic i amb els pares d'acollida", diu Sastre. De fet, els personatges, a mesura que argumenten les seves posicions, evolucionen, es justifiquen, es carreguen de raons.

La força de l'obra és que no és un melodrama. "El director ha aconseguit expressar les emocions sense esprémer el drama i, sobretot, sense cap intenció d'adoctrinament", diu Telletxea. "Té tocs d'humor, sí, d'humor, perquè l'humor ajuda a transmetre missatges importants", sosté l'actor.

L'escenografia, senzillíssima en la seva complexitat, és un altre element clau en l'obra. "El protagonista és el nen, això està claríssim", diu el Pau. I el nen no apareix a escena. Sobre les taules, un joc de llums dona vida ara al pare biològic, sol, espantat, tremolós; ara a la parella, desconcertada, angoixada, igualment espantada. L'acció passa d'un costat a un altre amb tota cruesa. El pare no té res ni ningú. La seva mare, al telèfon, li serveix de poc. Tan poc com poc (a nivell material) té ell per oferir al seu fill. L'amor és una altra cosa. L'amor, descobrirà ell, està per sobre de qualsevol limitació. Els pares, els que coneixen el nen, l'hi han ofert tot, perquè ho tenen tot. Han fet que no li falti de res. Ni, per descomptat, amor. Hi ha el conflicte: l'amor d'un pare i l'amor d'una família d'acollida. El drama segueix en safata.

Els gestos, les mirades, les paraules, tot està estudiat al detall. Han disposat de l'ajuda d'associacions com Addiff [Associació en Defensa i del Dret de la Infància i la Família], Fades [Fundació Ayuda Desarrollo y Educación] o Creu Roja. "Hem parlat amb una mare d'acollida, amb treballadors socials... que ens han ajudat a donar credibilitat a l'obra", explica Telletxea.

"El cas del pare biològic, un home problemàtic, que acaba de sortir de les drogues, ha estat més complicat", diu Pau Sastre, l'actor que interpreta el personatge. Sastre ha fet un treball de camp que l’ha portat a observar gent pel carrer: "He construït el meu personatge captant moviments, detalls, ganyotes de persones en evident situació d'exclusió, com la que podria haver patit ell. Un mocador en una butxaca, un cordó mal lligat, una mirada perduda..." A partir d'aquí, s'ha limitat (i no és poc) a "disparar la imaginació".

El resultat és una obra que, com pretenien, porta al debat. "No està destinada només als qui viuen un problema similar sinó a tothom", diu Telletxea. L'obra capta l'interès de tot el món. Ho deixa clar Pau Sastre: "Encara que un no conegui ningú en aquesta duríssima situació, s’hi sentirà implicat perquè no deixa de ser una situació propera", sentencia l'actor.