Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Històries no resoltes

Angela Davis parla en dies d’alt voltatge polític sobre el passat que torna. Es revela amb ella la negritud catalana, els afrocatalans

Angela Davis a Barcelona.
Angela Davis a Barcelona.

Angela Davis és per a molts una icona de la revolució negra i radical que persisteix en la nostàlgia històrica dels qui eren joves esquerranosos als seixanta i setanta, fa mig segle llarg. Ella mateixa es deu veure així en alguns moments en d’altres ulls i fins i tot en els propis, una imatge en un pòster. Pot ser que sí, sens dubte. Però la vida continua i la veritat és que el seu públic actual, que coneix els seus llibres i les seves idees, és jove, força jove i força ardent. Dilluns a Barcelona, en la roda de premsa i en la conferència al CCCB, plena de gom a gom i molt retransmesa, era interessant constatar-ho. Al migdia, periodistes i bloguers de diferents mitjans, impresos i digitals, havien acudit a la cita i la van fer parlar més dels 45 minuts anunciats per l’autora, de 73 anys. A la tarda l’acte també es va allargar, atenent el públic. Se li va preguntar per la qüestió catalana en totes dues ocasions. I a la tarda s’hi va revelar la negritud catalana, els afrocatalans, que van parlar en llengua catalana, dues dones.

La Davis havia arribat a la ciutat en una setmana d’alt voltatge polític i això li interessa molt, no és una dona que no atengui aquests afers. Ha vist les imatges de les càrregues policials contra els votants de l’1 d’octubre i des del primer moment barceloní s’ha interessat per la situació concreta, per aquesta possibilitat d’independència catalana. Es manifesta a favor del dret a l’autodeterminació, com també va fer l’actriu i com ella activista Susan Sarandon a Sitges. Són idees que formen part de la consciència nord-americana d’esquerres, i la Davis continua sent una revolucionària negra, o una negra revolucionària si ho preferiu. Les seves declaracions en aquest sentit són previsibles. Sigui quin sigui el resultat català, afirma, “espero que miri cap endavant. Tots tenim dret a guiar el nostre destí”. El més interessant del seu discurs és una idea paral·lela, que anomena les “històries no resoltes”.

Si Espanya ha estat molt important en la seva vida i trajectòria, des de les Brigades Internacionals i tota l’èpica corresponent, que va continuar amb l’antifranquisme que traspassava fronteres, les porres policials contra els votants de l’1-O van ser la imatge del retorn del passat. Històries no resoltes: “El passat que torna a treure el seu cap espantós”. Al matí s’havia quedat perplexa quan un periodista negre li va parlar del Dia de la Hispanitat espanyol, una festa que als Estats Units ja no és només coneguda com el Columbus Day (el Dia de Colom) sinó que per a molts és el Dia dels Pobles Indígenes: “Sí que teniu feina per fer. I serà bo fer-la, serà bo transformar aquesta celebració i aprofitar l’ocasió per reflexionar sobre el passat.” Les històries no resoltes són l’oportunitat de replantejar la vida col·lectiva perquè es resolen molt lentament i deixen empremtes profundes que no es veuen si no es diuen i es debaten. Davant dels seus joves oients de la tarda va ser directa: “Us heu plantejat els efectes duradors del llegat del franquisme?”

Davis ha elaborat a consciència la funció d’allò no resolt en la negritud i la seva història. Forma part dels intel·lectuals i estudiosos negres que han analitzat la relació entre l’esclavitud i el capitalisme, en l’economia i la seva evolució. I com l’esclavitud i la violència es mantenen en el treball i la vida quotidiana dels negres als EUA, però també a Europa. Quan Obama va guanyar la presidència es va pensar que el país arribava a “una època postracial… Ja. Quan, de fet, el que ha passat és que el racisme ha tornat amb més força.” Les històries sense resoldre tornen, i la seva resolució no és cosa de quatre dies. I això passa amb els refugiats, amb tantes dones, amb els que són diferents de raça i de gènere. En cada moment que aconseguim interrogar la Història i fer-la parlar des de la igualtat –va venir a dir dilluns la Davis–, fem un pas noble cap a un futur més ampli per a més persones.

Feia temps que no sentia parlar tan en concret, detalladament i lluny d'ambigüitats de “progrés” i d’“esperança”. Són paraules que ressonen de manera estranya, són difícils. Històries sense resoldre. A València, aquell mateix dia, pintaven bastos d’extrema dreta com feia temps que no es veia en el Dia del País Valencià i la policia, ni piu. Tenim entre mans moltes històries no resoltes. Escric aquest article dimarts 10 d’octubre al matí.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.