Selecciona Edició
Connecta’t

Reconstruir una fotografia

L’atractiu del programa 'Estàs igual!' és veure uns ciutadans que no sortiran a les enciclopèdies ni a la història.

L'atractiu del programa és veure gent que no sortirà a les enciclopèdies.
L'atractiu del programa és veure gent que no sortirà a les enciclopèdies.

Estàs igual! presenta ciutadans que un dia van protagonitzar una fotografia amb d’altres i ara la volen reconstruir. Aquest és el motor del programa, un format d’origen nòrdic. Els capítols emesos mostren resultats desiguals. El simple desig de retrobar-se amb els protagonistes d’una foto no és suficient per bastir cinquanta minuts de tele. Les maniobres de recerca de les persones que han de fer els responsables del programa porten a un resultat previsible, amb la inevitable llagrimeta, però això s’hauria pogut fer des de Facebook, un estri molt apreciat per antics alumnes que volen fer una farra amb la seva promoció. De fet el mateix programa fa servir aquesta xarxa social.

'Estàs igual!'

TV3

Dijous a la nit

El programa de la setmana passada, per exemple, consistia en això, a recuperar els companys de col·legi i pràcticament prou. N’hi ha hagut dos —el d’un ciutadà que volia retrobar-se amb companys de mili i el d’un que volia refer la rua de celebració de quan els equips infantil i cadet de voleibol d’Almacelles van ser campions d’Espanya— que van complir més amb la definició programàtica de l’espai: “Hi ha grans moments de la història i petits moments que marquen la història de la gent”, i aquests són els que persegueix Estàs igual.

El d’Almacelles va ser el que més bé va dibuixar un mapa sentimental d’una època i on el veritable protagonista, absent, va ser el professor que va organitzar els equips. De fet, la reconstrucció de la foto i de la rua per part del poble d’Almacelles va ser un homenatge pòstum a aquesta figura tan important per a aquells nanos.

Un memorial de reparació i reivindicació. Ha estat fins ara el programa que ha anat més enllà de la simple intriga —que no n’hi ha— de si s’aconseguirà reunir una majoria dels protagonistes de la foto, una operació de recerca que allarga innecessàriament el metratge. Sort n’hi ha d’una conductora, l’actriu Cristina Brondo, que ho porta amb una gran naturalitat i no hi posa cullerots emocionals.

El dedicat a la mili va tenir els moments previsibles de retrobament d’antics reclutes, tot i que la memòria d’aquella època no és la mateixa. El company madrileny explica directament que el primer que et prenien era la personalitat, i accepta fer la foto perquè el seu promotor, Santi Torrella, un cop que només hi havia un permís —“i tots tenien unes ganes boges de sortir”— va deixar que l’agafés ell.

Barthes tenia una concepció lúgubre de la fotografia, on hi veia un testimoni del que “ha estat”, plena d’espectres (parla de la fotografia com a parèntesi, una “microexperiència de la mort”), de subjectes que, a la foto, es tornen objectes per als altres.

L’atractiu del programa, al marge dels moments desiguals, és veure uns ciutadans que no sortiran a les enciclopèdies ni a la història, movent-se amb passió i alegria per recordar un moment de la seva vida, sense més pretensions. O sí (Almacelles). Potser l’aspecte col·lateral més interessant, encara que tractat molt ràpidament, és sentir els protagonistes explicar que n’han fet, de la seva vida i dels seus somnis, des que van sortir a la foto. Aquí sí que, de vegades, quan algú es mira la foto de llavors... contempla sense saber-ho un espectre. Una sensació momentània, perquè el programa, allunyat de Barthes, vol ser una festa, una petita aventura sentimental narrada sense exageracions emocionals (un risc que s’evita afortunadament), d’una manera molt planera.