Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Assumeixo

Cada cop importen més les paraules triades a l’empara de significats precisos o interessats

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, aquest dimarts al Parlament
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, aquest dimarts al Parlament EL PAÍS

Assistim aquests dies a una festa del llenguatge. Com més va el procés, més transcendència tenen les paraules amb què es narren els fets i es precisen les intencions, i més importa el lèxic que triïs, a la recerca d’un sentit denotatiu que empari els teus moviments i d’un context de significat que et permeti nedar entre connotacions. Les paraules signifiquen el que signifiquen —la definició que trobem al diccionari, per entendre’ns—, o bé podem fer que signifiquin el que més convingui, d’acord amb la intenció i la força amb què les pronunciïs.

Algunes paraules, per exemple, agafen sovint el sentit que interessi prenent una part pel tot. És el cas de democràcia, en un cas identificada amb el dret de sufragi (això és, posar paperetes en urnes), i en l’altre assimilada amb legalitat, en el benentès (o malentès, que tot pot ser) que fora de la llei la democràcia és impossible. En altres casos hem vist com la tria acurada de les paraules ha servit per aplanar el camí de repressions ulteriors, com ara quan el portaveu del govern espanyol va recórrer a derivats de tumult per qualificar manifestacions i anticipar les imputacions per sedició. I en d’altres hem vist violentar el diccionari de manera indissimulada, per exemple descrivint els cops de porra com la defensa de l’estat de dret.

Hi ha mots que tenen històricament un sentit embastardit que encara ara s’arrossega i que no ajuden, precisament, a dir les coses pel seu nom. Qualificar sistemàticament els partidaris de la unitat d’Espanya de fatxes o feixistes és una falta de respecte i un error conceptual, a més de comportar una cruel banalització del terme que li treu força quan, efectivament, el necessitem. Els grupuscles neandertals que es van veure diumenge a Barcelona, i dilluns a València, eren eminentment feixistes, però no pas la resta de manifestants, tan cívics i pacífics com els manifestants proindependència. Altra cosa és que els primers sempre se’ls acoblin.

Assistim a una creació neològica fenomenal, necessitats com estem de regenerar el llenguatge per adaptar-nos a una realitat fluida. El seu moment el dret a l’autodeterminació va mutar en dret a decidir, per tornar a l’autodeterminació tot buscant l’aixopluc del dret internacional. El 9-N va esdevenir consulta per eludir el terme referèndum, i el mateix terme independència pot lliscar cap a la sedició o cap a la desconnexió segons com respiris. Els diferents grups de qualsevol banda són ràpidament etiquetats a la recerca d’adscripcions fàcils, fins i tot quan l’adscripció no és fàcil, tal com ha passat amb els equidistants. Que no et posiciones perquè no et trobes representat en cap de les dues opcions? Tranquil, tenim una paraula per a tu, la feina serà teva per treure-te-la de sobre si no t’agrada.

El dimarts 10 d’octubre tothom estava pendent de les paraules de Carles Puigdemont. Si algú dubtava de la importància del llenguatge i de la tria de les paraules, que recordi la intensitat del moment i les anàlisis prèvies sobre termes previsibles al voltant de fórmules com declaro o proclamo, els clàssics de quan algú va de veres en coses independentistes. Però no. El president Puigdemont va optar per una fórmula aparentment aquosa, dissimulada, rebaixant l’efervescència del moment i apostant per una independència esbravada: assumeixo. Repeteixo: aparentment, perquè la tria del terme no és qualsevol cosa. Assumir no és una acció assertiva sinó passiva, no comporta actuació sinó acceptació, és fer pròpia la decisió d’altri. Assumir el mandat del poble, tal com va dir en president en el clímax del seu discurs, significa que la decisió ja és presa, que és definitiva i que no l’ha pres ell, sinó la gent que el dia 1 d’octubre va anar a votar contra les bastonades. No té res a proclamar si ja està tot dit.

Altra cosa és, tanmateix, l’anticlímax subsegüent a l’assumpció. Veurem què ens porta lingüísticament parlant.