Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
Poti-poti

Temps mort, per a què?

La premsa de Madrid i Barcelona discrepa a l'hora d'interpretar els moviments de Puigdemont

Carles Puigdemont després de signar un document sobre la independència fora de l'hemicicle del Parlament.
Carles Puigdemont després de signar un document sobre la independència fora de l'hemicicle del Parlament. EFE

El Periódico i El Punt Avui coincideixen avui al títol de portada: “Temps mort”. Però aquí s’aturen les coincidències perquè la manera d’entendre aquest temps mort és diferent. D'altres parlen de trampa de Puigdemont o d’una oportunitat per al diàleg.

Un d’aquests darrers és l’Ara que parla a portada de “Pausa per al diàleg”. Segons el diari, el president de la Generalitat va guanyar temps i va traspassar la pressió a Mariano Rajoy, “que ara ho té més difícil per justificar una suspensió de l’autonomia, que, malgrat tot, sembla inevitable”. En clau interna,el diari considera que el suport d’Ada Colau i d’alcaldes significatius del PSC enforteix el bloc que demana una sortida negociada, “que, de fet, és l’única possible”. L’editorial també afirma que la jornada va suposar "un bany de realisme per a l’independentisme”. Esther Vera escriu que Puigdemont intenta aturar el rellotge. “Catalunya ha aconseguit estar en primera línia de les preocupacions europees i només la mirada atenta de la Unió podrà evitar que, en paraules de Tusk, Rajoy opti novament per la raó de la força i no per la força de la raó”. Vicens Villatoro, al seu bitllet, escriu que el Govern català té dues obligacions que no són confluents: fer cas del referèndum i fer coses efectives, no fer veure que es tenen coses que no es tenen. "Es poden fer les dues a la vegada?", es pregunta. “No és senzill, però el Govern s’ho ha imposat”. Per a Maiol Roger (“Esperant que Rajoy proclami la independència”, titula el seu article), Puigdemont va posar en risc el suport del carrer per fiar-ho tot a una opció: un error de Mariano Rajoy. “El risc és alt. O tot o res”.

L’editorial d’El Punt Avui es titula “El diàleg abans de la república”. Per al diari, l’opinió pública internacional valora molt bé el gest de Puigdemont i l’ha considerat una prova de maduresa política, “perquè la nova relació entre Espanya i Catalunya, va recordar el president, necessita un pacte”. El director Xevi Xirgu escriu que “ja té nassos que els més descol·locats perquè Puigdemont no proclamés ahir una DUI fossin els del Govern de Madrid”. A diferència de la CUP, escriu, “a mi ara no em ve de tres setmanes, ni de quatre, ni de sis. Se’m fa llarg, sí. Però ja sabíem que no seria bufar i fer ampolles”. Emili Bella té un altre punt de vista: “Té gràcia que l’indepenentisme sigui qui suspèn la independència, i sense haver-la declarada. Haver anat més lluny que ningú no vol dir haver anat prou lluny”.

Temps mort, per a què?

El Periódico sosté que Puigdemont intenta guanyar temps. L’editorial considera que Puigdemont va cometre el greu error de donar per bons els resultats de l’1-O. Va encertar en el to inclusiu del discurs i no va fer cas de la pressió d’Òmnium, ANC i la CUP. Ara bé, “el diàleg al qual es va referir només pot ser intern i després del retorn de les institucions catalanes al marc constitucional i estatutari”. Per la seva banda, el Govern espanyol ha de sospesar molt bé que les seves decisions no siguin més perjudicials que el dany que vol reparar. “El temps mort s’ha d’aprofitar”. El director Enric Hernàndez diu que l’independentisme va quadrar el cercle: proclamar la independència sense proclamar-la, suspendre una declaració no realitzada i apostar per una mediació internacional que no sembla ni tan sols esbossada. Rajoy està en el seu dret de requerir a Puigdemont que aclareixi si la Generalitat se situa dins o fora de la llei. “I això no és incompatible amb explorar la via del diàleg”. Luis Mauri escriu que “saber per què Puigdemont ha parat el rellotge no té una resposta diàfana”: per organitzar una retirada ordenada?, per intentar una negociació política versemblant?, per un intent desesperat que l’atenció internacional dissuadeixi Rajoy?, per propiciar una voladura controlada de l’aliança amb la CUP i preparar el terreny per a unes autonòmiques?...

La Vanguardia obre l’editorial a la portada: “Desconcert”. El diari afirma que Puigdemont va voler trobar una via intermèdia entre la proclamació de la república i la claudicació, i el que va aconseguir és crear desconcert i confusió. “Diríem que és una situació digna del teatre de l’absurd si la declaració proclamada poc abans fos creïble”. L’editorial conclou que el que surt de la sessió d’ahir és un intent de guanyar temps, una incertesa que està tenint efectes “molt i molt negatius” en la societat catalana (fuga d’empreses, per exemple). “L’independentisme segueix la cavalcada, en un país que diu que vol fer millor, però que es va dessagnant davant dels seus ulls, dia a dia, sense que sàpiga com contenir l’hemorràgia”. El director Màrius Carol (“Astúcies”) esmenta el protagonista d’una obra de Beckett quan diu “jo ja no sé quan he mort”. Per a Antoni Puigverd, les paraules d’Iceta i Rabell, “assenyades i lúcides, dibuixen una àmplia majoria catalana favorable al diàleg. Certament, fer moure Rajoy és més difícil que moure una muntanya. Que Donald Tusk hi faci més que nosaltres!”. Per a Lola García, la gran ironia és que la particular DUI de Puigdemont només ho serà si Rajoy se la creu i actua en conseqüència. Jordi Amat creu que el procés hauria d’anar acabant abans que acabi amb nosaltres i malmeti la nostra economia. “Ningú sap del cert com s'ha de resoldre el procés. Avui tampoc”. Daniel Fernández contempla una nova jugada de l’astúcia separatista que continua conculcant fins i tot les lleis que va crear de mala manera. I sense voler convocar eleccions, l’única solució raonable, Puigdemont tira un coet per aconseguir que es faci realitat que Espanya passa de ser un Estat democràtic a un d’autoritari, “sense veure l’enorme deteriorament a què ens estan sotmetent”. L’autor recorda que tota declaració d’independència sol anar seguida d’una guerra per la independència. Pilar Rahola creu que s'ha guanyat un descans sense renunciar a res i sense aturar res. "Benvinguda, doncs, una altra oportunitat per no perdre'n cap".

El Mundo qualifica la sessió d’ahir de “mascarada” que cronifica la coacció a l’Estat. Rajoy, diu, ha de descartar el diàleg amb una Generalitat en rebel·lia. Tot i que, continua, la fractura al bloc independentista pot regalar temps a Rajoy, no desitja que la situació “s'allargui per culpa de la passivitat, la casuística jurídica i l’enquistament“. Per a Àlex Sàlmon, Puigdemont va actuar com un triler. F. Jiménez Losantos escriu que dependrà de Rajoy aprofitar “el gatillazo” per a castigar la violació, aquest acte de força contra la llibertat dels espanyols. Antonio Lucas contempla Puigdemont com un Bartleby per a qui l’important és aparèixer com el que es creuen que ets i no com el que de veritat saps ser: no res. Araceli Mangas avisa: “No ens deixem enredar”. Puigdemont busca temps per deixar fora de joc el PSOE, deixar KO el Govern espanyol i completar el control efectiu del territori. El jurista Santiago Muñoz Machado recorda que el Govern espanyol, per la via executiva, amb el suport el Senat, pot donar instruccions o substituir els caps de les institucions catalanes, assumir el comandament de les forces de seguretat que depenen de la Generalitat i canviar temporalment el repartiment de competències.

Temps mort, per a què?

La Razón afirma que Puigdemont enfonsa Catalunya en el caos. El diari considera que Puigdemont hauria de dimitir immediatament i, una vegada “recompost l’ordre constitucional” es pugui convocar els ciutadans de Catalunya a l’elecció d’un nou Parlament “allunyat de tota contaminació del convuls procés”. Per a Julián Cabrera, el colpisme intenta guanyar temps a l’espera de noves simpaties. Martin Prieto escriu que no pot ser cert que, a Barcelona, el carrer sigui “l’hipòdrom de l’ANC”. Rafael Calduch adverteix que Europa no accepta un diàleg sense legalitat i Toni Bolaños veu Catalunya Sí que es Pot com una peça clau. Titula el seu article “Canvi de soci: dels antisistema a Podem”. Amb ells, Puigdemont tindrà majoria absoluta per aprovar la suspensió de la independència.

L'Abc no vol independència “ni a terminis ni mai”. Espanya, defensa el seu editorial, no ha de creure que la covardia demostrada ahir per Puigdemont és un pas enrere creïble. “El mal a la nostra legalitat i a la convivència està fet”. Per al diari, l’aplicació del 155 es converteix en una solució imprescindible a l’espera que a Catalunya es puguin fer unes eleccions amb nous líders i nous missatges “quan es donin les condicions”. El director Bieito Rubido considera que hauria estat millor que es declarés la independència i que l’Estat de dret fes el que ha de fer. David Gistau també va servir la metàfora del gatillazo i Rosa Belmonte considera que el discurs de Puigdemont anava destinat a la premsa internacional. Ignacio Camacho parla de “treva trampa”. José María Carrascal dona les gràcies a Puigdemont per haver desprestigiat el nacionalisme català i Salvador Sostres critica que Junts pel Sí i CUP van firmar una declaració fora de l’hemicicle que no van gosar proclamar com a diputats. El Govern espanyol té més marge del que tenia i l’independentisme està més cansat i dividit que fa cinc anys, conclou.

Mònica Terribas, a Catalunya Ràdio, descriu un Puigdemont escrivint punts suspensius. I es pregunta si Rajoy ho ha entès. “Si apareix el 155 voldrà dir que no. I els punts suspensius es convertiran en un punt final, i continuarà el camí cap a la independència de Catalunya”. Jordi Basté, a Rac1, ha fet un símil futbolístic. “Avui entenc el disgust de molta gent independentista que volia la declaració ahir mateix. Ho entenc. Puigdemont ahir va fer de Johan Cruyff. Si la pilota la tinc jo, no la tenen els altres. Això té, futbolísticament i també políticament, enormes riscos. Puntades de peu imprevisibles, robatoris de pilota per excés de confiança i massa possessió de pilota sense crear ocasions de gol. Però, d’entrada, una manera de jugar que enlluerna Europa”. Finalment, Iñaki Gabilondo (Cadena Ser), després de subratllar la divisió de l’independentisme, considera que el diàleg que ofereix Puigdemont no és un diàleg que pugui mantenir Rajoy ni ningú. “El diàleg possible ara ja és impossible”. El periodista recomana a Rajoy que controli el seu desig d’imposar autoritat a rebuf d’un renascut espanyolisme i davant de la debilitat de l’independentisme. En tindria prou, diu, a explicar què pot i què no pot negociar. També s'hauria de mostrar crític amb els seus errors i obrir un nou temps. “Tot això acabarà a les urnes, on es concep la democràcia”.