Per entrar a l’infern s’ha de passar per Barcelona

Hi ha obres que marquen la vida d'un artista. A Miquel Àngel, la Capella Sixtina; a Da Vinci, la Gioconda; a Picasso, el Guernica, i en el cas de Gustave Rodin (París, 1840-Meudon, 1917) va ser la seva Porta de l'infern, un encàrrec del 1880 del Govern francès per posar portes a un futur Museu de Ciències Naturals de París i que va acabar sent una obra que ha influït en l'evolució de l'escultura i de les arts de tot el segle XX. La porta no va arribar mai a instal·lar-se ni a fondre's en vida de Rodin, i la seva complexa iconografia que inclou més d'un centenar d'escultures, algunes d'elles icòniques, com El petó i El pensador, van acabar tenint vida pròpia més enllà del seu lloc primigeni. L'escultor –ara es compleix el centenari de la seva mort– va plasmar a la porta la visió de l'infern que tenien el Dant i Baudelaire. Aquest treball protagonitza l'exposició L'infern segons Rodin, que obre les portes a la Fundació Mapfre de Barcelona i es podrà visitar fins al gener.

La porta no ha pogut viatjar a Barcelona des del Museu Rodin de París perquè és una peça fràgil, molt fràgil, però sí que ho han fet fins a 150 peces i conjunts escultòrics, a més de molts dels dibuixos preparatoris i les anotacions que l'artista va fer al llarg dels anys. “La porta va ser un laboratori d'idees que mostra el procés creatiu de Rodin i aporta llum a tota l'obra de l'escultor”, va explicar Pablo Jiménez, director de Cultura de la Fundació Mapfre, acompanyat de Catherine Chevillot, directora del museu de París, el centre d'on procedeixen totes les peces que s'han estudiat en els últims deu anys. Segons Chevillot, l'obra és un “imaginari del destí humà i una meditació sobre la història de la humanitat, molt comuna al segle XIX”.

Rodin devia ser un home perfeccionista. De fet, va explicar Chevillot, poques vegades donava per acabades les obres que li van encarregar al llarg de tota la seva vida. La Porta de l'infern va trigar 20 anys a mostrar-les. Va ser el 1900 a l'Exposició Internacional de París, tot i que ho va fer sense muntar els grups escultòrics en l'arquitectura. Des d'aquell any fins que va morir, el 1917, l'escultor no va continuar treballant per acabar la seva obra, sinó que es va dedicar a desconstruir-la i individualitzar cadascun dels grups i donar-los vida pròpia i valor autònom. Entre aquests, el sensual El petó i l'impactant El pensador, que coronava el timpà pla de la porta, però també Ugolino i els seus fills, La Danaide i Les ombres.

De Minos al Dant

La figura d'aquest home que pensa assegut s'ha convertit en la representació del dubte i la meditació. Representava Minos, el jutge infernal que jutja els condemnats que se li paren al davant, però amb els anys va acabar sent la imatge del mateix Dant, el pare de la Divina Comèdia, que medita sobre la seva obra a l'interior de l'infern i que va inspirar l'escultor al començament. Després, la seva inspiració la va obtenir de Les flors del mal, de Charles Baudelaire, per qui l'infern no era res del més enllà sinó “la vida contemporània a les ciutats postindustrials”, va explicar Chevillot, que va ressaltar la importància del dibuix previ en les escultures del francès.

El canvi d'inspiració va fer, segons Chevillot, que es passés d'intentar seguir una tradició renaixentista de plafons de portes com les del paradís de Lorenzo Ghiberti per al baptisteri de Florència a acabar “desdibuixant els batents dels plafons, i a fer que les figures es combinessin en un sol espai”, i arribessin a formar, segons l'experta, una “escultura líquida”.

Segons Chevillot, en aquest treball no està documentada la mà de la seva deixebla i amant Camille Claudel, que va conèixer el 1883. “En tot cas, sí que es veu la seva presència en la sensualitat i sexualitat d'algunes de les peces”, va explicitar.

Durant la vida de l'artista es va pensar a fondre les peces i obtenir les portes de bronze, però Rodin va morir abans de poder veure acabada aquesta obra. A partir d'aquesta peça s'han fet fins avui vuit de les dotze còpies que la legislació francesa permet per seguir considerant una obra original i que estan repartides per tot el món. El 2016 es va instal·lar una còpia al museu mexicà de Soumaya, a la fundació de Carlos Slim.