Selecciona Edició
Connecta’t

Diferir amb solemnitat

Es preveia que la declaració seria amb matisos. I així ha estat: declaració feta i suspesa. O sigui, la clàssica marxa enrere

Carles Puigdemont, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant (CUP).
Carles Puigdemont, Anna Gabriel i Eulàlia Reguant (CUP).

M'hauria agradat xerrar amb algun dels centenars de periodistes estrangers que avui han descobert que a Barcelona hi ha un edifici històric que no va construir Gaudí (segur que molts, posats a fer que venien per aquí, haurien preferit el Park Güell com a escenari per a la mare de totes les solemnitats). Volia saber què els ha semblat a ells aquesta peculiaritat de declarar la independència però suspendre-la immediatament a l'espera d'una ajuda exterior que faciliti la seva reconversió en una altra cosa i que, sigui el que sigui aquesta altra cosa, es converteixi almenys en una cosa real i realitzable, i serveixi per donar per bones tantes convocatòries, escenificacions, jornades històriques, discursos i missatges oficials i oficiosos multiplicats des del 2012 al trot i des del 2015 al galop sense aturador davant de ningú ni de res.

Els minuts inicials de la sessió no feien pensar en una bona arrencada d'una república comme il faut (ho dic en un dels molts idiomes que se sentien als passadissos d'aquest Parlament que, en aquesta sessió extraordinària, tenia alguna cosa de babelià. I un dels idiomes que ha fet servir en la seva intervenció Miquel Iceta per fer-se intel·ligible a aquests periodistes de què parlàvem: hàbil parlamentari, els ha donat gratis el tall de veu). Després de diversos dies de sedimentació i preparació, sonava estrany i, per a alguns, inquietant que Puigdemont demanés una hora de temps. Una hora? Precisament ara? Alguns fidels, fastiguejats, comentaven: “Això s'ha de portar preparat de casa”. La hiperventilació del front nacional s'agreujava per moments, i jo mirava al meu voltant buscant on era la capseta sanitària amb els desfibril·ladors. Per si un cas. La CUP circulava pels passadissos amb la barbeta arran de terra i una expressió de transcendència. Més ben dit, d'emprenyament. Llavors no sabíem que la independència arribaria diferida: del que estàvem segurs era que arribava amb retard.

Quan tot s'ha recompost, i Puigdemont ha començat a parlar, he apuntat aquestes expressions en els minuts dels preliminars: “Desescalar la tensió”, “respecte per qui pensa diferent”, “grans dosis de diàleg i empatia”, una altra vegada “diàleg”, “tolerància”, de nou “respecte a la discrepància”... això ja apuntava a com seria el moment del clímax. Després d'això, es preveia que la declaració vindria amb matisos. Com així ha estat: declaració feta i suspesa. O sigui, la clàssica marxa enrere. Hi ha hagut aplaudiments dels propis mentre la CUP seguia seriosa.

I després, quan per la meva ingenuïtat esperava que es relaxessin les mandíbules tenses del sector hard de l'oposició, ha resultat el contrari: Arrimadas atacava el nacionalisme amb més nacionalisme, de l'altre; i Albiol s'ho passava bé atacant Puigdemont com si, de fet, hagués declarat la independència tout court (un altre gest cap als corresponsals), i ha tornat a citar allò del 6 d'octubre de Companys, que ja és un fet històric més famós que el 0 a 5 de Cruyff al Madrid. La CUP s'ha mantingut seriosa i, coincidint així amb el PP i C’s, escèptica amb la negociació.

I què pensava, mentrestant, la multitud que, fora del Parlament —al passeig de Lluís Companys, precisament—, esperava potser alguna cosa més ressonant? No s'aplegava tanta gent davant del Parlament des del 2011, quan Artur Mas va haver d'entrar-hi en helicòpter, i Montserrat Tura, comprar-se una gavardina nova. Hi ha una diferència fonamental: aquella era una concentració contra el sistema; en canvi, aquesta d'ara és totalment a favor del sistema; aquesta multitud s'ha concentrat aquí reclamant un lloc més central en el sistema. Fixeu-vos si deuen ser del sistema que el seu ídol és el cap de la policia.

És curiós, sempre he pensat que quan la gent es llançaria al carrer per enfrontar-se al poder seria per proclamar la societat sense classes (en llenguatge del segle XXI, la justícia social). He subestimat el pes de l'aspecte sentimental en la política. I pesa, i tant que pesa. Que l'hi diguin al meu telèfon mòbil, rendit davant de l'allau interminable de missatges, força sentimentals, dels grups de WhatsApp. No he mirat encara els que han arribat després de tot això.

MÉS INFORMACIÓ