Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Adeu al circ de l’odi

La nostra presència a TV3 i Catalunya Ràdio és nociva, només serveix com a coartada

TV3
Les instal·lacions de TV3 a Sant Joan Despí.

Catalunya s'aboca a l'abisme de la separació, bufen vents de ruptura amb la resta d'Espanya i amb la Unió Europea, però sobretot de discòrdia entre nosaltres, els catalans. Aquests dies a molts Catalunya ens fa mal. Una pregunta que gairebé tothom es fa ara és com hem arribat fins aquí. Les causes són diverses, però a Catalunya hi ha dos factors estructurals que, de manera sistemàtica, han afavorit la creació d'un marc mental d'allunyament, o fins i tot d'animadversió, cap a la resta d'Espanya: l'educació i els mitjans de comunicació públics i subvencionats per la Generalitat.

Com a col·laboradors habituals dels mitjans catalans, representants del que ignominiosament s'ha fet dir quota unionista, hem arribat a la conclusió que la nostra presència a les tertúlies de TV3 i Catalunya Ràdio és contraproduent, ja que només serveix com a coartada per demostrar la seva suposada pluralitat i apuntalar la tesi dominant. La tesi oficial a Catalunya és que aquesta és una nació natural, tel·lúrica, essencialment bona, que des de fa almenys tres segles viu una situació d'opressió colonial insostenible dins d'un Estat artificial, pèrfid i essencialista, Espanya, d'on ens hem d'escapar. Amb aquest objectiu, tot s'hi val. Es parla de Franco a tota hora i en qualsevol format de programa. Des de Catalunya Ràdio es va preguntar als oients si estaven disposats a impedir físicament que es jutgés Artur Mas. Més recentment, se'ls va demanar que informessin sobre moviments de la Guàrdia Civil els dies previs al referèndum il·legal de l'1-O, una informació que després es va difondre en antena. Brigada d'agitació i propaganda antiespanyola, i ara també oficina de reclutament i delació.

Quan la realitat es redueix a un únic tema, la secessió, i les tertúlies resulten monogràfiques, llavors la presència d'un sol tertulià contrari a la tesi de la tertúlia —que defensen a l'uníson els altres tres o quatre opinadors, a més del moderador, de vegades reforçats per l'opinió d'algun teleespectador que entra per telèfon— només serveix per projectar la idea que es tracta d'una posició minoritària, fins i tot marginal, en la societat catalana. En aquestes condicions el discrepant, per més aguerrit que sigui, acaba sent un col·laborador necessari, per no dir el ximple útil del projecte separatista.

Aquesta pluralitat impostada, distorsionada, és la mateixa que es dona a les sèries de televisió de TV3, en les quals —com en el seu moment va denunciar el corresponsal a Espanya de The Wall Street Journal— “només parlen castellà prostitutes i delinqüents”. Si de debò tinguessin la intenció de reflectir la pluralitat lingüística de Catalunya, almenys la meitat dels personatges de les sèries de TV3 haurien de parlar habitualment en castellà i l'ús alternatiu de totes dues llengües a la feina, al carrer i a les llars dels protagonistes hauria de ser el més natural. Però, igual que en les tertúlies de tesi separatista hi ha subjacent la pretensió que allò normal és ser independentista, existeix en aquestes sèries de TV3 una indissimulada intenció d'instal·lar en l'imaginari col·lectiu dels catalans la idea que allò normal a Catalunya és parlar en català i que el castellà és cosa de marginals i inadaptats.

El discrepant acaba sent col·laborador necessari, per no dir el ximple útil

El tertulià que no accepti el reguitzell de falsedats que sustenta l'opinió dominant als mitjans catalans, i que s'atreveixi a manifestar-ho tantes vegades com consideri necessari, es veurà irremeiablement sotmès a un esgotador bombardeig dialèctic per part dels seus contertulians, consentit i fins i tot alimentat pel presentador. És trist reconèixer-ho, però la convivència a Catalunya, si es vol tranquil·la, s'aixeca avui sobre la resignada assumpció per part de molts catalans no nacionalistes de l'ofensiu decàleg nacionalista, basat en el menyspreu a Espanya i als espanyols, però sobretot als catalans que ens sentim espanyols.

Només cal repassar l'hemeroteca per adonar-se que si la resta dels catalans, els que ens sentim en major o menor mesura compromesos amb el projecte comú espanyol, mostréssim pels separatistes el mateix menyspreu que ells mostren per nosaltres, la convivència a Catalunya seria insostenible. Per aquest motiu molts catalans —possiblement la majoria— han decidit mirar cap a una altra banda i prefereixen no discutir amb la Pilar Rahola o el Joan B. Culla de torn, no només en les tertúlies de ràdio i televisió, sinó també als sopars i les reunions amb amics i familiars.

Quan un mitjà públic tracta part dels ciutadans als quals hauria d'oferir la seva programació com a mals catalans, o directament com a quintacolumnistes antidemocràtics, per no secundar la derogació de l'Estat de dret que promou el Govern autonòmic, més val denunciar-ho i apartar-se'n.

Amb aquest article volem anunciar el nostre comiat dels mitjans públics catalans, mentre no assumeixin la seva responsabilitat de donar veu des del respecte i un mínim d'honestedat al conjunt dels ciutadans de Catalunya. Preferim renunciar a les nostres retribucions que no pas seguir aguantant el desgast emocional que suposa participar en aquest circ de l'odi a Espanya i la càrrega moral de pensar que la nostra presència el legitima.

Joan López Alegre és polític i escriptor i Nacho Martín Blanco és politòleg i periodista.