Selecciona Edició
Connecta’t

Sitges, destí ‘cyberpunk’

El festival fa cinquanta anys amb rastres de l'influx de 'Blade Runner' en moltes de les seves propostes

Rutger Hauer a l'homenatge que Sitges va fer pels 25 anys de 'Blade Runner'.
Rutger Hauer a l'homenatge que Sitges va fer pels 25 anys de 'Blade Runner'.

El 21 d’agost de 1982, la platea del cinema Novedades de Barcelona tenia la mateixa temperatura d’expectació que un podria detectar a les millors sessions del cinema Retiro en una edició qualsevol del festival de Sitges. S’estrenava Blade Runner, i tot i que, de cara a la posteritat, la pel·lícula de Ridley Scott no va ser pas un gran triomf de recaptació, els cercles d’iniciats esperaven aquesta primera adaptació cinematogràfica d’una obra de Philip K. Dick amb veritable ansietat. La cinta va transformar els codis de la ciència-ficció cinematogràfica, demostrant que a l’era del blockbuster adolescent era possible proposar una superproducció adulta, capaç de llançar interrogants sobre els límits de la condició humana, les pors existencials d’uns éssers artificials que llavors semblaven molt més improbables del que resulten ara i les interaccions entre la virtualitat o l’artifici i una realitat que semblava anar perdent terreny i materialitat.

És cert que Blade Runner era més afectada que la novel·la —Els androides somien xais elèctrics?— i que obria un camí de pompositat i transcendència que moltes pel·lícules posteriors de ciència-ficció no pairien gaire bé, però és indiscutible que la seva influència va ser immensa: va inspirar un corrent literari —el cyberpunk—, va deixar empremta en la configuració de l’espai urbà futurista en historietes, videojocs i animes (Ghost in the Shell, Akira) i va renovar les funcionalitats més reflexives del gènere: de fet, treballs tan recents com Her, Ex Machina o Transcendence no fan més que perllongar algunes de les qüestions obertes pel pols entre replicants i blade runners.

La cinta de Scott no va voler esperar al festival de cinema de Sitges, que, no obstant això, aquell mateix 1982, en la seva quinzena edició, també mostrava interesants signes de mutació: les majors començaven a confiar en el que encara era un festival petit, i això va permetre que La cosa de John Carpenter obrís la programació i que Impacto de Brian De Palma la tanqués. D’altra banda, les explícites imatges de Posesión infernal de Sam Raimi emeses en un informatiu van obtenir un alt ressò mediàtic que va funcionar també com a bon cop d’efecte publicitari de cara a donar la benvinguda al nou equip directiu de l’edició següent. Sitges va haver d’esperar encara 25 anys per retre honors a Blade Runner: coincidint amb l’aniversari, l’actor Rutger Hauer, el director artístic Syd Mead i el creador d’efectes especials Douglas Trumbull van venir a acompanyar la projecció del muntatge definitiu de la pel·lícula en una edició que va subratllar el compromís del festival amb la memòria del fantàstic.

Sitges Film Festival compleix ara cinquanta anys i es fàcil detectar rastres de l’influx de Blade Runner en algunes de les seves propostes de programació: en la concepció de l’espai metropolità de l’animada Have a Nice Day, en la proposta distòpica de What Happened to Monday?, en les reflexions sobre absència i virtualitat de Marjorie Prime, en la poètica de la carn sintètica de Replace, en la història d’amor alienígena de How to Talk to Girls at Parties o en la invasió subtil de Before We Vanish. Enguany, el certamen habilitarà una secció especial dedicada al cinema en 360 graus, obrint la porta a una forma d’oci que, de fet, sembla sortida de la imaginació de Dick.

Mentre el festival arriba a la cinquantena, el Blade Runner 2049 de Dennis Villeneuve lliurarà la seva batalla particular a les sales: la de poder recollir amb dignitat l’herència que Dick ha deixat en el cinema de gènere amb títols com Desafío total, Minority Report o A Scanner Darkly.