Selecciona Edició
Connecta’t

Més humans que un replicant

El llinatge prometeic, inclòs el català, palesa la por dels homes a ser substituïts

El replicant Roy Batty es rebel·la contra el seu creador.
El replicant Roy Batty es rebel·la contra el seu creador.

Podrien arribar les màquines a ser més humanes que els humans? Acabarem, com a creadors, devorats pels nostres fills artificials? Aconseguirà un humà del futur distingir-se d’un robot, un androide o un replicant de darrera generació? I ho farà també si, sense saber-ho, és ell la rèplica? I finalment: importa? Vet aquí en cinc preguntes clau la troballa que l’escriptor Philip K. Dick i el cineasta Ridley Scott van popularitzar en enfrontar els blade runners als replicantsde la sèrie Nexus, Roy Batty amb llàgrimes i pluja inclòs.

I vet aquí, sens dubte, la clau sobre la qual cal valorar la nova pel·lícula de Denis Villeneuve, amb els seus Nexus 9 i amb un caçador K que el 2049 segueix les passes marcades per Rick Deckard 30 anys abans (el doble en la novel·la, que transcorre el 1992); és a dir, el seu nou pas de rosca al complex de Prometeu, segons el qual els humans ja sentim inferioritat davant els éssers que serem capaços de crear. Dit en les potser profètiques paraules de l’escriptor i matemàtic Vernon Vinge, autor el 1993 de la teoria coneguda com la Singularitat: “En els propers 30 anys assolirem els mitjans tecnològics per crear una intel·ligència sobrehumana. Poc després, l’era humana haurà acabat”.

La mitologia, la filosofia, la religió i per descomptat la narrativa, sobretot de gènere fantàstic, han imaginat variants més o menys apocalíptiques sobre aquesta base al llarg de la història, començant pels orígens amb la Bíblia i El Paradís perdut de John Milton, i acabant per les històries de robots que han ampliat i millorat la llavor de Jo, robot i la sèrie Fundació d’Isaac Asimov.

D’aquesta nissaga, titllada de prometeica en al·lusió al rebel que va modelar els humans del fang i els va atorgar el foc de la cultura i la tecnologia, sovint se’n subratlla el càstig al creador per haver desafiat els déus o la natura, sobretot a partir d’una Mary Shelley que el 1818 va crear el seu —el març bicententari— Frankenstein (no debades subtitulat El modern Prometeu). Amb l’aparició dels seus dos monstres, el Victor científic i la criatura sense nom amb què se’l confon via Hollywood, naixien alhora la ciència-ficció i la por al progrés, embrió obligat per repetir la jugada amb l’obsessió que capfica tot blade runner: si els humans som capaços d’imitar Déu i fins i tot de matar-lo, per què no han d’acabar fent el mateix les nostres màquines?

Al cap i a la fi, en apropar-se a la nostra condició i com va immortalitzar el 1920 Karel Capek a R.U.R., els robots —del txec robota, ‘treball forçat’— podrien ser igual que abans autòmats, i després simples androides esclaus pendents d’alliberament. O el que és el mateix, seguint el vessant social marcat per Fritz Lang a Metròpolis (1927), obrers deshumanitzats en lluita contra els seus opressors. ¿O no es rebel·laven, potser, el Pinotxo de Claudio Collodi el 1883, les criatures del doctor Moreau d’H.G. Wells el 1896 o el Gólem de Gustav Meyrink el 1915? I al mateix temps, no les estimaven i s’hi enamoraven els creadors de les seves criatures un dia inanimades, des dels temps del Pigmalió d’Ovidi i fins a arribar, després del Deckard i la Rachel de Blade Runner, a Terminator o a Parc Juràssic? I no ha estat tot plegat, en definitiva, una altra manera de pensar-nos a nosaltres mateixos com a joguines trencades d’un déu maldestre o irresponsable?

Aquesta disjuntiva amb ressonàncies metafísiques, la de posar l’accent en el mad doctor a qui l’experiment se li’n va de les mans o en la creació que pateix els seus excessos, també ha marcat el notable conreu a les lletres catalanes de la nissaga. Prometeica de socarrel —escriure fantàstic aquí ha estat sempre provocar als déus—, la literatura sobre el destí dels nostres éssers artificials va inaugurar-se en llengua catalana, com ha divulgat Antoni Munné-Jordà, amb el conte fundacional de Joan Sardà Lloret La darrera paraula de la ciència, publicat a La Renaixensa l’any 1875. Explícitament frankensteinià, amb creació de vida i comparació amb Déu incloses, el conte es veuria referendat el 1912 pels Homes artificials de Frederic Pujulà i Vallès, novel·la pionera de la ciència-ficció catalana, que amb els seus dotze humanoides del wellsià doctor Pericard s’avançava un segle a temes com el de la manipulació genètica. Més a prop ja de l’androide, Joan Santamaria, a la satírica Quatre titelles i un ninot (1926); Alfred Badia amb la dona cibernètica de Calpúrnia (1962); Agustí Alcoberro amb els homes màquina de la juvenil El secret del doctor Givert (1981); el creador del Capitán Trueno Víctor Mora jugant amb la distopia a Barcelona 2080 (1989); Jordi Sierra i Fabra afegint-hi el sexe a Unitat de plaer (1993), i Rosa Fabregat amb les obres sobre biogenètica reunides a La dama de glaç (1997), entre d’altres i sense oblidar les aproximacions de Calders, Pedrolo o els Ofèlia Dracs, aplanarien el camí per a uns tractaments més dickians i ja fins i tot empeltats amb Blade Runner, bon referent dels quals és La mutació sentimental (2003) de l’especialista Carme Torras, on les emocions artificials plantegen dilemes de difícil resolució.

Cap autor, cap obra, cap cas al llarg de la història, però, ha tornat a tractar tan a fons i de forma tan fecunda la delicada relació entre els humans i les seves còpies com el Dick de Somnien els androides amb ovelles elèctriques? i d’altres obres que van del Temps desarticulat que inspirava El show de Truman a Podem construir-lo o L’informe de la minoria (moltes de les quals, per cert, segueixen flagrantment pendents de traducció al català). El mateix Dick, en fi, que apuntalava la Singularitat sense saber-ho quan el 1972, profètic com Vinge i immortalitzant els fogots d’un Prometeu que mai pot acabar d’escapar a la seva tortura eterna, escrivia: “Algun dia un ésser humà podrà esbocinar un robot sortit directament d’una fàbrica de la General Electrics i, per a la seva sorpresa, el veurà plorar i sagnar. I el robot moribund podrà al seu torn esbocinar també l’home i, també per a la seva sorpresa, veurà un fumet gris que surt de la bomba elèctrica que nia allà on per sentit comú hauria d’haver-hi el cor de l’home. Serà sens dubte un gran moment de veritat per a ambdós”.

Ricard Ruiz Garzón és escriptor i professor, autor de Mary Shelley. Ara i aquí (març 2018).