La mediació possible
El deure dels dirigents és intentar-ho, sabent que es requeriran sacrificis i la incomprensió dels més bel·ligerants
Des del punt de vista de la teoria de la negociació, un dels elements que sobresurt en el conflicte català és que s'han anat simplificant els missatges a mesura que ha crescut la tensió, fins a caure en la pura guerra d'eslògans. Johan Galtung, el mediador noruec que és un gran coneixedor de la història d’Espanya, sosté que la societat espanyola no superarà les seqüeles de la guerra civil fins que la generació dels joves d'avui siguin capaços d'asseure's i pensar sobre com s'hauria pogut evitar.
Els últims dies ha aparegut la paraula “mediació”, però tinc la impressió que s'utilitza com a arma llancívola i no per aconseguir la concòrdia. Els uns i els altres l’invoquen per intentar demostrar que sempre han apostat pel diàleg, quan és evident que mai ho han volgut. El que cada bàndol vol, en essència, és aconseguir la rendició de l'altre. Traslladat al moment present, uns proposen com a solució innegociable el compliment de la llei (dura lex, sed lege) i per als altres l'única solució és la independència, ja que ja és tard per a una altra alternativa.
És possible, en el punt al qual s'ha arribat en l'escalada del conflicte fer una mediació? Malgrat la bona voluntat que hi ha en els que la proposen, és molt difícil. No es donen les condicions mínimes per “negociar en positiu”, encara que els analistes insisteixen que aquí i ara encara és possible encendre la “pipa de la pau” abans que estiguem en un atzucac.
Quin és el camí? Fisher i Ury, mediadors en els acords de pau de Camp David entre Israel i Egipte, assenyalen que el pas més difícil és el d'iniciar-la de manera discreta. Per a això és necessari un compromís de “secret” entre les dues parts. És impossible negociar sota el focus de les tertúlies enceses amb l'eslògan “no en el meu nom” i de la premsa militant marcant cada pas.
El segon requisit és que no s'imposin unes condicions que ja se sap que no es podran acceptar per l'altre. Cada part pot tenir les seves posicions mínimes molt clares, però sempre hi haurà ocasió d'explicitar-les al llarg del procés o, arribat el cas, al final del mateix certificant que no és possible cap consens.
El tercer requisit és estar disposat a escoltar la narració de l'altre. És difícil quan s'ha dimonitzat el contrari, s'han proferit amenaces verbals i la realitat dels fets consumats no té marxa enrere sense conseqüències greus. Per aquesta raó és essencial que els líders no participin directament en el procés negociador. L'estil parlamentari els inhabilita. Han de ser altres persones, negociadors de la seva absoluta confiança, els que discretament intervinguin en la mediació.
En contrast amb el que es manifesta públicament, les “sortides del conflicte” no poden ser mai condició bàsica per començar a negociar. La solució serà el resultat d'una reflexió conjunta i respectuosa després d'haver sospesat totes les possibles opcions. Únicament s'aconseguirà l'acord si hi ha un reconeixement mutu de la legitimitat de l'altre. La mediació és un instrument alternatiu a la lluita per la victòria, ja que es parteix de la base que el triomf per la força, o pel poder més gran d'una de les parts, significa la derrota i la humiliació de l'altra.
En el contenciós plantejat a Catalunya és realment difícil que s'arribi a un acord en una mediació a la vista del bloqueig recíproc en les posicions que ens ha conduït al punt en el qual estem. Però, tot i saber que requerirà sacrificis personals i la incomprensió dels sectors més bel·ligerants d'una i una altra part, el deure dels dirigents és intentar-ho.
Després vindrà probablement el més difícil, la necessitat que la ciutadania també es reconciliï un cop fet aquest procés de "centrifugació de les posicions". Seria necessari, com deia Johan Galtung, que com a ciutadans del segle XXI, poguéssim mirar cap a enrere per veure amb claredat com podríem haver evitat tot aquest capítol, tan trist ja, de la nostra història col·lectiva. Perquè no es repeteixi.
Pascual Ortuño és magistrat de l’Audiència de Barcelona i professor de Resolució Alternativa de Conflictes de la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra.
