Selecciona Edició
Connecta’t

La valentia de dubtar

Tant el Govern com els independentistes són conscients que han arribat a la vora del precipici. En totes dues parts hi ha veus assenyades que criden a evitar allò irreparable

Manifestació a Barcelona el dia 3 d'octubre.
Manifestació a Barcelona el dia 3 d'octubre.

El conflicte català ha arribat a un punt crucial. Des de la jornada de l'1-O ja no és un conflicte local: els grans mitjans el destaquen en les seves portades i les cancelleries han començat a demanar informes detallats a les seves ambaixades de què està passant. Molts dels analistes estrangers es pregunten com és possible que el Govern de Mariano Rajoy no hagi estat capaç d'articular una solució política que evités l'escenari de ruptura/repressió que ara afronta.

El que fa difícil abordar una sortida és la forma que el conflicte ha adoptat: una ruptura del sistema des de dins del mateix sistema, combinat amb una àmplia mobilització popular protagonitzada i dirigida fonamentalment per les elits i les classes mitjanes. Aquesta doble naturalesa fa que el Govern tingui serioses dificultats per trobar una fórmula capaç de controlar la situació sense provocar més danys dels que intenta evitar. Això explica l'estranya situació en la qual ens trobem: ni el poder central ha estat capaç de restablir l'ordre constitucional ni els independentistes han aconseguit la força suficient per materialitzar la ruptura amb una declaració unilateral d'independència.

Molts observadors, començant pels empresaris i banquers que ara decideixen traslladar precipitadament les seves seus fora de Catalunya, van creure que el bloc sobiranista no s'atreviria a portar el seu full de ruta fins a les seves últimes conseqüències. Ho va reconèixer el divendres el president de Freixenet, José Luis Bonet. Pensaven que era, sobretot, una manera d'obligar el Govern del PP a negociar. Tampoc el PP es va prendre seriosament el desafiament. Pensava que a l'hora de la veritat, el bloc sobiranista es trencaria. Un partit d'ordre com el PdCat, hereu de l'antiga Convergència, no podia deixar-se arrossegar per l'estratègia antisistema de la CUP. Creia que una aliança tan oportunista saltaria pels aires abans d'arribar a la fase de ruptura.

Ara, totes dues parts són conscients que han arribat a la vora del precipici. I a totes dues parts hi ha gent assenyada que dubta.

Els que dubten en el bloc constitucionalista saben que l’Estat, representat pel Govern central, ha d'actuar contra la part de si mateix que ha recorregut a la via dels fets consumats vulnerant la legalitat. Però també sap que, si no en vol sortir malparat, ha d'evitar una resistència popular que l’obligui a aplicar mesures violentes de repressió. L'experiència de l'1-O aconsella la màxima prudència. Dins d'aquest bloc n’hi ha també que temen que l'aplicació de mesures excepcionals contra Catalunya pugui derivar en una erosió greu de la qualitat de la democràcia a Espanya.

En el bloc independentista també hi ha dubtes. En un sol dia es pot perdre el capital polític acumulat. Va aconseguir fer el referèndum, però en unes condicions que no li permeten invocar-ne el resultat davant l'opinió pública internacional. Seguir endavant amb una declaració unilateral d'independència suposa no només consumar la ruptura amb l'ordre constitucional espanyol, sinó també vulnerar les lleis aprovades amb fòrceps al Parlament català en les quals diu que basa la seva legitimitat. La part més decidida de l'independentisme creu que té una finestra d'oportunitat i no aprofitar-la serà un error històric que defraudarà de manera irreparable les seves bases. Fer el pas pot satisfer les expectatives dels que s'han mobilitzat per la independència, però també pot desprestigiar l'independentisme davant l'opinió pública internacional i anul·lar el corrent de simpatia que va generar l'1-O. Els que dubten argumenten, a més a més, que encara que declarin la independència, aquesta no serà efectiva, perquè ningú la reconeixerà, i en canvi provocarà una escalada de mesures que en el millor dels casos acabarà amb l'autogovern i en el pitjor ens situarà en un conflicte potencialment violent que acabi en un estat d'excepció.

La por a allò irreparable ha fet que en els últims dies proliferessin les iniciatives per impulsar el diàleg i facilitar una sortida pacífica i pactada. No sembla que hagi de ser fàcil. En totes dues parts hi ha partidaris del “com pitjor, millor”. Els uns per provocar la revolta que permeti deslliurar-se, d'una vegada per sempre i al preu que sigui, d'un Estat que consideren opressor, els altres per tenir l'oportunitat de trepitjar definitivament el cap de la serp independentista i obtenir de pas rèdits electorals a la resta d’Espanya. Si guanyen els extremistes de tots dos costats, serà un desastre. Per això avui hem de saludar els que dubten. Dubtar, en aquestes circumstàncies, és de valents. De molt valents.