_
_
_
_
_
Declaració d'Independència
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Humiliats i ofesos

La destrucció ara com ara ja té proporcions gegantines i no sabem quant temps ens costarà la curació d’aquestes ferides profundes

Lluís Bassets
Una mà pintada de blanc en la manifestació pel diàleg, a Barcelona.
Una mà pintada de blanc en la manifestació pel diàleg, a Barcelona.LUIS SEVILLANO

L'èxit del separatisme és clamorós. No tan sols del separatisme català, sinó del separatisme espanyol en general, del qual el català és només una versió. L'aliment del separatisme en general és l'odi, la negació de l'altre, la incapacitat per posar-se en les sabates del veí. I això és el que està triomfant de manera terrorífica. La destrucció ara com ara ja té proporcions gegantines i no sabem quant temps ens costarà la curació d’aquestes ferides profundes, quantes generacions hauran de passar per reparar tot aquest mal que no té perdó de Déu.

L'estratègia del separatista és ben clara. Primer traçar una línia que distingeixi entre els dos camps que caldrà enfrontar, una frontera entre les persones, abans de traçar-la entre els territoris. Hi ha molta experiència sobre això: constitucionalistes i anticonstitucionalistes, abertzales i espanyolassos i més recentment sobiranistes i unionistes. Segon pas, organitzar tota la vida social al voltant d'aquest eix d'identitat ideològica, fins al punt que es dilueixin totes les altres identitats. Tercer pas, humiliar i ofendre l'adversari. El còctel incivil està servit. Així s'organitzen les guerres entre germans, el pitjor crim segons paraules del poeta Salvador Espriu.

Ara som en l'escalada de l'última fase. Recordem la manifestació contra els atemptats, en la qual l'ANC es va esforçar a humiliar el Rei i el president del Govern. Recordem la repressió recent del fals referèndum de l'1-O, en la qual el Ministeri de l'Interior va voler organitzar un escarment a la població civil en lloc de perseguir els responsables de la il·legalitat comesa. Recordem l'assetjament previ als alcaldes socialistes, ordenat pel mateix Puigdemont. Recordem el comiat dels policies a les seves casernes com si anessin a conquerir un país estranger i després els setges als hotels on es van allotjar a Catalunya.

Tots humiliats i ofesos. Els més ponderats de cada costat aconsegueixen admetre alguna raó de l'altre, però mai la simetria. Sempre hi ha un plus de raó moral, que expressen fins i tot els que es creuen més moderats. Sempre la humiliació i l'ofensa pròpies són més grans.

Són bons temps per als sembradors d'odi, disposats a humiliar i ofendre l'altre i a reivindicar-se com humiliats i ofesos en exclusiva, perquè ja estan en temps de collita. Serà devastadora. Cadascú tindrà l'obligació de llegir i recordar el que ha fet, dit i escrit i fer llavors examen de consciència. O ja no ens quedarà consciència? L'única salvació per a tothom, si és que encara hi ha salvació, és un gir immediat de 180 graus que ens converteixi en sembradors de la reconciliació, d'aquella consigna de pau, pietat, perdó d'Azaña desatesa a la guerra civil.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_