Selecciona Edició
Connecta’t

Els carrers de Barcelona ensenyen una altra Catalunya

En el cas que un veí de Barcelona despertés d'un coma i baixés al carrer, pensaria que estan rodant una pel·lícula

Una parella a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana a Barcelona. Veure fotogaleria
Una parella a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana a Barcelona.

Una de les imatges que deixarà la històrica manifestació que ahir va omplir de milers de persones el centre de Barcelona és la d'allò que podria haver estat el PSOE i no va ser, encarnat en la figura de Josep Borrell i la seva reivindicació de l'espai per a una forma de pensar diferent a la del poder català. Va créixer tant que va haver-hi un moment en què es va posar a renyar el públic, ja deixat anar: gairebé els dissol. Va passar quan es cantava el “Puigdemont a presó” i Borrell va dir que allà això no es cantava, que aquestes decisions corresponen a un jutge.

Una altra de les imatges que sobreviurà és el retret que el socialista va dirigir a les empreses que avui es mouen espantades a causa de les turbulències sobiranistes: “No ho podíeu haver dit abans? El que dèieu en privat, per què no ho dèieu en públic?”. És una pregunta que Borrell feia en veu alta al sector econòmic però que bé pot desplaçar-se a altres llocs, inclosos els que ahir estaven plens de gent. Era també el que Mario Enrique, un enginyer barceloní, antic votant del PSC, es preguntava en veu alta a la plaça de Catalunya sorprès per la munió de gent: “Si això serveix d'alguna cosa caldria preguntar-se per què no es va fer abans, i si no serveix de res, caldria preguntar-se si hauria servit d'haver-ho fet fa anys”. Es referia a la manifestació i a les preguntes de Borrell, perquè el que es reivindicava a Barcelona era una sortida pública a moltes inquietuds privades guardades durant molt temps, fins que no s'ha aguantat més.

La imatge última és la de la bandera espanyola, present de forma massiva juntament amb la senyera, en una ciutat en la qual la seva presència és mínima. Amb venedors d'ocasió als carrers oferint-la a tothom. Enganxada al front d'una enorme foto publicitària de Messi. En el cas que un veí de Barcelona despertés d'un coma i baixés al carrer, pensaria que estan rodant una pel·lícula. Una distòpia, naturalment. Una bretolada de José Luis Cuerda: tancar Barcelona i omplir-la de banderes espanyoles. Però les coses son així i fins a aquí arriben, fer notícia d'això. I que ho sigui. “El que es llegirà demà és això de la demostració de força, ensenyar múscul i les coses habituals que escriviu els periodistes”, diu Marta Valls, que va arribar a Barcelona des de Sabadell. Amb prou feines se l'escolta entre l'ovació. “Però per nosaltres va més enllà: això és saber que existim. No perquè ho sàpiga la gent de fora, no perquè s'entengui que a Catalunya la meitat de la societat no som independentistes, sinó per creure'ns-ho nosaltres mateixos. Reunir-nos i explicar-nos-ho, perquè de vegades et cansa tant tot que renuncies al debat, que calles absolutament tot. Això és el que ha passat a Catalunya, que callàvem. I ja no podem més”.

Una de les experiències més interessants de l'exploració periodística en la manifestació era observar el control de l'organització perquè no es colessin ultres, i en el cas que es colessin —que es van colar— almenys que ho dissimulessin. No es podia ni aixecar el braç per demanar un taxi. Malgrat aquesta vigilància, Mossos i periodistes van rebre insults i atacs de radicals. També corrien rumors tremends que en alguns casos van sortir del carrer a les xarxes i viceversa. La premsa va ajudar en els dies previs: es va publicar que Isabel Coixet tancaria l'acte i allà es van quedar desenes de persones esperant-la. La directora de cinema ja havia dit que no era veritat, que és una tímida patològica. Precisament el que van perdre ahir molts catalans sense saber si servirà d'alguna cosa, i si hauria servit d'haver-ho fet abans.