La importància de gestionar les emocions

Quan a Piqué li va tremolar la veu i se li van entelar els ulls explicant, la nit de l'1-O, com d'orgullós se sentia de ser català i que li feia mal el tracte que tanta gent pacífica havia rebut de la policia, molta gent devia plorar davant del televisor. El sentiment és molt contagiós, i més en un dia d'alt voltatge emocional com va ser l'1-O. La imatge del jugador del Barça plorant reflecteix un dels aspectes que expliquen la força que el moviment independentista ha aconseguit a Catalunya: el seu fort component emocional. Autors com Daniel Innerarity o Manuel Arias Maldonado han abordat en les seves obres la creixent sentimentalització de la política. En una societat tan reactiva com la nostra, en la qual la informació i les imatges s'escampen a la velocitat de la llum, les emocions expliquen molt i no comptar-hi és causa de molts errors de diagnòstic que després es paguen cars.

Els sobiranistes ho han sostingut moltes vegades: en el conflicte català hi subjeu un sentiment d'humiliació, de falta de reconeixement. Molts dels qui es mobilitzen viuen com un menyspreu que no s'atenguin unes reclamacions sobre l'encaix de Catalunya a Espanya que consideren justes. Se senten ferits en la seva dignitat i aquest sentiment compartit reforça el vincle identitari. La mobilització a favor d'una causa compartida satisfà el sentiment de “comunió” de què parla el filòsof francès André Comte-Sponville com una necessitat bàsica de l'ésser humà, i que en termes evolutius és la necessitat de reforçar els vincles de grup per assegurar la pervivència.

El problema és que les emocions que sustenten la revolta a Catalunya estan generant sentiments i emocions igualment intenses en aquells que se senten interpel·lats. Els qui creuen que Espanya és un país acollidor, una democràcia que ni oprimeix ni persegueix, i que la unitat que consagra la Constitució és un valor a defensar, se senten ferits pels qui volen trencar-la. Estan dolguts perquè molts catalans no ho senten així. I ara, la materialització del desafiament en forma de ruptura genera, a més, sentiments d'impotència i ràbia. No és difícil imaginar quines emocions senten els policies que, de tornada a l'hotel després d'una jornada per oblidar, es veuen increpats pels ciutadans que creuen que estan defensant. També ells se senten rebutjats i amb ells molta altra gent que veu aquestes imatges a la televisió. El sentiment de rebuig és un dels més corrosius i està massa present en la política espanyola. Tot això és aquí, a flor de pell. I mentre uns s'afanyen a explotar políticament aquests sentiments, d'altres els ignoren i fent-ho, els alimenten.

Molts fan una crida a la necessitat de recuperar la racionalitat. És cert. Però no cal oblidar que la racionalitat i les emocions no són ens separats i inconnexos. Des que el neurocientífic Antonio Damasio se'n va anar a la recerca de Spinoza i va reivindicar, tenint en compte l'evidència científica, el paper clau de les emocions, tot està més clar: la millor racionalitat no és aquella que nega les emocions, sinó aquella que les incorpora i les canalitza.