Selecciona Edició
Connecta’t
marginalia

Lírica i èpica del catalanisme

El discurs èpic de la independència s’ha afermat; costarà tornar al lirisme dels inicis del catalanisme

La guerra de Troia va durar uns deu anys, que és, si fa no fa, el que durarà la nostra.
La guerra de Troia va durar uns deu anys, que és, si fa no fa, el que durarà la nostra.

Una de les coses més difícils d’explicar-se en relació amb l’actual procés sobiranista a Catalunya és de quina manera es va passar dels centenars de votants per la independència a Arenys de Munt i Sant Jaume de Frontanyà, l’any 2008, als dos milions —la xifra sembla estabilitzada, però pot créixer després de les batusses de l’1-O— de votants pel sí en aquest malaguanyat, oprobiós i desgraciat referèndum de diumenge.

El catalanisme no va començar, ni molt menys, com una causa independentista, sinó més aviat col·laboracionista. Acceptem, com solen fer els historiadors, que una de les primeres manifestacions de vindicació de la singularitat de Catalunya es va produir al temps que Aribau va publicar la seva Oda a la pàtria, el 1833, en ple auge del nacionalisme a tot Europa. Com indica el nom d’aquesta oda, i també el seu text, es tractava d’una troba, és a dir, una composició poètica que, en certa manera, reprenia la tradició literària catalana en vers del temps dels trobadors, i ulteriors. El poema, en sis octaves, comença amb una lloança del paisatge català —ara ja no es podria fer— molt romàntica, com era moda, i continua amb una defensa de la llengua catalana, certament embastardida cap a aquells anys a causa de la nefasta política lingüística dels primers Borbons espanyols. Era el primer pas, propi de nacionalismes de l’època, de vincular la pàtria a una llengua singular i pròpia. Havia començat, diguem-ho així, el catalanisme líric.

Més endavant, amb la restauració dels Jocs Florals (1859) —i, es diria, fins a Verdaguer, per no dir també Maragall, Carner, Riba o Espriu—, el patriotisme català va assentar-se en aquesta dimensió poètica, bucòlica, lírica, de flors i violes i englantines, i, més tard, de les cançons estovades dels Setze Jutges i de Lluís Llach, l’amenaçador.

En les reivindicacions catalanes a partir de 1980, i durant tota l’època pujolista, no va desaparèixer del tot aquesta dimensió del catalanisme lleugera, amable, de foc de camp i excursions a la patriòtica natura: no oblidem les ascensions a la Pica d’Estats de Pujol i tota una colla d’addictes, ressò del naturisme rousseaunià que va escaure a l’escoltisme de Catalunya. Però un bon dia, arran de la campanya infame del PP contra el nou Estatut, i a causa, també, de la crisi econòmica i la gran disponibilitat de la gent jove per sortir al carrer al moment que sigui, aquest catalanisme que encara anava amb el lliri a la mà va transformar el lirisme tradicional del nacionalisme romàntic en un epos d’enorme dinamisme; en suma, en una estratègia pròpiament bel·licosa (sense armes i sense violència) que ja no tenia res de líric i ha acabat tenint-ho tot d’èpic. La manca actual d’oportunitats, al món sencer, d’assolir l’heroisme va permetre que agafés, entre amplis sectors de la societat, un discurs radical, valent, sense manies, per aconseguir el que la lírica catalanista no havia aconseguit fins aleshores. Es va constituir una massa, com un exèrcit, de ciutadans anhelosos de ser herois i de guanyar una guerra; i milions de persones van acabar exposant-se en cos i ànima, diumenge passat, a la força més contundent de la policia, molt més armada que les forces d’un ciutadà: els sobiranistes només tenien els braços i l’anhel.

S’havia passat radicalment de la lírica que evoca la natura, la menta i el romaní, a una èpica que defensa, contra qualsevol adversitat —coses de la noble moral d’una guerra—, una causa de grans dimensions, insuflada o abduïda en molta gent sense gaire o cap coneixement de la història de Catalunya o del poder d’un Estat constitucional, però enormement eficaç. L’Estat de dret no importava, i així ho ha demostrat també la il·lògica i fabulosa estratègia amb què s’han mogut els nostres governs des de fa uns quants anys fins ara.

Els aqueus van declarar la guerra a Troia perquè Paris havia raptat Helena, esposa de Menelau, germà d’Agamèmnon: no deixava de ser una raó poderosa. La raó dels catalans ja l’hem explicada: ens van segrestar les llibertats, segons el discurs èpic independentista i un partit polític ens va declarar la guerra, o nosaltres a ells. La de Troia va durar uns deu anys, que és si fa no fa el que durarà la nostra. S’hi van significar uns herois disposats a la mort, d’un i altre bàndol, i Grècia va acabar conquerint Troia després d’una gran argúcia: amagar els hoplites dins un enorme cavall i fer-lo entrar a la ciutat per conquerir-la. Els sobiranistes van amagar les urnes al sud de França, i, quan ningú s’esperava que apareguessin, les van fer aparèixer als col·legis electorals per a gran sorpresa, i en certa manera fracàs, dels troians.

Joves i grans, sobiranistes tots, van fer gala del seu esperit bèl·lic i s’han convertit en herois gloriosos. El discurs èpic de la independència s’ha afermat, i ara costarà molt tornar a aquell lirisme dels inicis del catalanisme romàntic, un lirisme que, com a gènere, sempre estarà més a la vora de l’idil·li i de la fraternitat que de tota hostilitat guerrera.