Selecciona Edició
Connecta’t
art

El dia que el futur començà

L’artista Martha Rosler ha estat a Barcelona fent fotografies de la repressió de l’1-O

El dia que el futur començà

Les qüestions sobre la representació segueixen sent un problema estètic central, especialment en una societat que consumeix el món i les seves veritats a través de les imatges. Transcendim l’embolic de les representacions per fer d’elles un imperi absolut de signes susceptibles de ser falsejats, i és aquí on podem operar estètica i políticament. L’artista desborda les barreres de l’estudi i arriba als carrers i les places de la ciutat, es contagia de la força centrífuga que mobilitza la seva gent, especialment en aquests últims anys, amb les crisis econòmiques globals i les ciutats en procés de desmantellament i estilització.

Creadors com Hans Haacke i el seu projecte Shapolsky et al., amb el qual denuncia l’especulació immobiliària a Nova York; Gordon Matta-Clark, amb els seus talls en edificis portats a la ruïna forçosa per la pressió especuladora, o el feminisme activista de Barbara Kruger, Cindy Sherman o Martha Rosler, van posar en evidència la complicitat entre el debat sobre la representació i la dimensió pública de la pràctica artística. D’aquesta última és la sèrie fotogràfica The Bowery in Two Inadequate Descriptive Systems (1974-1975), una denúncia de l’empobriment i la marginació provocats per la dislocació de la ciutat industrial.

1981. THE YEAR THE FUTURE BEGAN

Martha Rosler
Galeria Àngels Barcelona.
Pintor Fortuny, 27.
Fins al 17 de novembre

Martha Rosler (Brooklyn, 1943) va realitzar aquelles fotografies mentre vivia a l’East Village, quan la crisi de la ciutat feia estralls entre els més afavorits. La seva intenció va ser presentar-les al marge de la seva comercialització, en una sessió de diapositives davant el públic interessat, en una galeria o a les aules de la universitat. No pretenien ser imatges veritables de la realitat que denunciaven, només cites en negatiu de certa tradició nord-americana de fotografia documental que s’estava duent a terme durant aquests anys a la costa oest per un grup de joves artistes. El fet que les imatges es mostressin en pissarres organitzades en forma de retícula —on apareixien acuradament alternades fotografies de les façanes desertes del Bowery novaiorquès amb altres que contenien paraules al·lusives a l’estat d’embriaguesa dels habitants del carrer (que en cap moment apareixen representats)— nega la intel·ligibilitat de l’obra com una sèrie fotogràfica convencional. A The Bowery..., imatge i text queden exposats com indissociables i mútuament legitimadors i, alhora, com intrínsecament inadequats en tant que mecanismes de coneixement. La seva rellevància política és aquesta consciència de l’artifici. Aquell treball va esdevenir una crida al sector artístic a buscar noves formes de relació i col·laboració amb l’alteritat. Quaranta anys després, la força i l’energia de The Bowery... segueixen vigents, no només perquè l’imperatiu de la representació ha inundat tots els aspectes de les nostres vides, inclosos els més íntims, sinó també perquè pot funcionar com una eina emancipadora enfront del blanquejament de la realitat que exerceixen els mecanismes repressors del poder i els foscos interessos financers.

Ara, la galeria Àngels Barcelona presenta tres sèries fotogràfiques, dues d’elles inèdites, que Rosler va realitzar el 1981 sobre les lluites democràtiques a l’Amèrica Llatina, concretament a Mèxic, Washington D. C. i Cuba, en ple sorgiment del capitalisme neoliberal amb els nefastos anys de govern de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, una era que, a la vista dels esdeveniments dels últims mesos a Europa (Theresa May) i els Estats Units (Donald Trump), es quedarà curta. En el nostre context polític i geogràfic, on la imatge com a signe s’imposa al famós relat, el treball de Rosler es llegeix més emotivament.

L’artista i teòrica nord-americana està treballant aquests dies a Barcelona i avui sabem que va fer fotografies de la repressió policial als carrers durant l’1-O. Formaran part, sens dubte, d’una altra inadequada sèrie fotogràfica que en el futur s’exhibirà com una línia d’ombra (la lluita i l’esperança que va descriure Conrad) en la memòria de la ciutat de Barcelona. També seran una prova més d’aquesta impossibilitat de parlar pels altres.