_
_
_
_
_

Un tertulià entre dones sàvies

Un Molière extremadament actual i divertit torna al Maldà

Toni Polo Bettonica
Ricard Farré (esq.) i Enric Cambray, dones sàvies.
Ricard Farré (esq.) i Enric Cambray, dones sàvies.El Maldà

“Des d'un punt de vista dialèctic, les voluntats d'aprofundir en aquest tema consoliden criteris absolutament dispars”. Clar i català! Un argument inapel·lable que, no obstant això, no és més que un dels milers de combinacions d'un joc (5x10) que genera infal·libles frases tertulianes per opinar absolutament de tot i dictar sentència. Ens les mostra l'incombustible, elegantíssim, perfectíssim, admirablíssim senyor Cunill, la personificació de la hipocresia descarada i irritant que volia denunciar Molière a Les dones sàvies el 1672 i que perviu avui dia. Les dones sàvies, estrenada fa un any al Maldà, torna a la petita sala del carrer del Pi, a Barcelona, fins al 25 de novembre, després d'un any de bolos per tot Catalunya i de triomfar al festival d'Almagro, en la versió en castellà.

Ricard Farré i Enric Cambray són els pares (i mares) d'aquesta aposta arriscada que dirigeixen i interpreten. Companys de promoció a l'Institut del Teatre, es van proposar jugar amb la comèdia clàssica francesa: "Era un repte", diu Farré. "Entre altres coses, perquè reduïm els 13 personatges a vuit, i els actors, a nosaltres dos". I, entre altres coses, també, perquè l'obra respecta escrupolosament el text original (l'adaptació va ser a càrrec de Lluís Hansen i Júlia Bonjoch) i la intenció crítica de l'autor: primer la de la mare que vol casar una filla amb algú important (el senyor Cunill, ni més ni menys!) i després la de les dones sàvies (mare, cunyada i primogènita), que s'eduquen en un refinament i una erudició que es porten còmicament a l'extrem. Aquestes senyores estirades són la representació de tota una classe social que viu de les aparences, de quedar bé, del què diran i, per descomptat, del com ho diran.

"Molière recorre a dos filòsofs i poetes pedants, molt coneguts en la seva època, per distingir el savi del setciències", explica Ricard Farré. "Nosaltres recorrem al que creiem que seria l'equivalent en l'actualitat: els inefables tertulians. I, entre ells, ens quedem amb la figura d'aquest senyor Cunill, adoctrinador de tertulians, líder d'opinió..." Qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència ("sabem que el periodista Josep Cuní vol venir a veure l'obra... i aquí l'esperem, encantats"). Ell, a més, és l'escollit per casar-se amb la filla de la dona sàvia.

"La nostra preocupació màxima era que la història s'entengués, que la gent no es perdés", reconeix l'actor. Ni de bon tros. De fet, el públic queda atrapat durant la vertiginosa hora i deu minuts que dura l'obra. Ho han pogut comprovar en les més de 50 funcions que ja han fet per Catalunya i en la bona acollida que va tenir al Festival d'Almagro. "La versió en castellà és, fins i tot, una mica més esbojarrada, perquè ja sabíem a què jugàvem", diu Farré. I el senyor Cunill, evidentment, deixa de ser el senyor Cunill per convertir-se en... Pedrojete, famós i polèmic periodista que va estar casat amb una famosa dissenyadora de moda, i per això porta una americana empastifada de cors llampants. (També aquí, qualsevol semblança amb la realitat bla, bla, bla...) "Òbviament, també canvien els personatges que apareixen a l'obra: el nostre eminent Pompeu Fabra, per exemple, passa a ser la distingida Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, que neteja, fixa i dona esplendor".

La interpretació, a més del llenguatge, és clau. Farré i Cambray demostren un domini absolut del gènere que els permet recitar en un idioma hiperacadèmic i caracteritzar-se contínuament en cada personatge i, quan no arriben, no tenen cap problema a parlar amb una perruca, amb una cadira o amb la còfia de la serventa. El joc escènic és senzill: un paravent multifuncional (des d'on pot aparèixer qualsevol cosa), un penjador, un parell de cadires, un vestuari reversible i molt de maquillatge donen color a una obra crítica, agosarada i molt divertida.

Per cert, què pensarien les nostres dones sàvies de la polèmica eliminació d'alguns accents diacrítics? "Dirien que no els toquin! Que la gramàtica catalana no es pot alterar... Fins que el senyor Cunill les convencés del contrari, és clar", respon Farré.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Toni Polo Bettonica
Es periodista de Cultura en la redacción de Cataluña y ha formado parte del equipo de Elpais.cat. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la sección de Cultura de Público en Barcelona, entre otros medios. Es fundador de la web de contenido teatral Recomana.cat. Es licenciado en Historia Contemporánea y Máster de Periodismo El País.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_