Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
ANÀLISI

Angoixa

La Generalitat s'enfronta amb el Leviatan, la força que els Estats europeus no dubten a utilitzar per defensar els seus interessos

Cordó policial a l'exterior de l'IES Tarragona.
Cordó policial a l'exterior de l'IES Tarragona. EFE

Fa mesos que esperava l'1 d'octubre amb angoixa. Molts conciutadans volien que arribés aquest dia per participar-hi amb il·lusió o amb l'eufòria que genera la rebel·lió i la col·lectivitat. La meva angoixa era essencialment perquè m'imaginava que persones innocents podrien prendre mal.

Dimecres passat vaig participar al programa Bàsics de Betevé i vaig expressar el meu pessimisme i els meus dubtes sobre si la mobilització podria ser tan festiva com alguns la projectaven. La meva preocupació, vaig dir a Betevé, era perquè sabia que els catalans es trobarien amb el que un amic defineix aquests dies com “el Leviatan”, el monstre que empra Déu per castigar: l'ús de la força per part d'un Estat. El pecat principal dels fets de l'1 d'octubre és la intervenció policial. Ras i curt. Jo fins i tot temia més violència: uns 2.000 col·legis, una població mobilitzada i el 60% dels antidisturbis d'Espanya concentrats a Catalunya? En comptes de rebaixar la tensió, enviar la policia era atiar-la. Resultat: al meu entorn, eminentment conservador, pràcticament tothom va anar als centres de votació; fins i tot conec votants de Ciutadans que hi van participar. En altres països, el ministre de l'Interior dimitiria avui mateix. Catalunya mentalment ha desconnectat pràcticament del tot d'Espanya.

L'independentisme volia portar Madrid al límit i el Govern espanyol s'ha ficat de peus a la galleda. O potser no, potser es volia mostrar així de cara al nacionalisme espanyol. Jo no esperava res de bo del Govern del Partit Popular; de fet, no espero res de significatiu per part de cap Govern espanyol pel que fa al tema català. Espanya ha evolucionat molt els darrers trenta anys, també l'autogovern de Catalunya –tot i que ara, com va escriure Jordi Amat a La Vanguardia, Puigdemont “s'està jugant aquest autogovern a la ruleta russa”–. Vivim en unes condicions de benestar envejables per a la majoria del planeta. Però hi ha un problema català que ve de lluny. El meu avi era un senyor de molt d'ordre; a principis dels noranta, quan jo era un nen, em va dir un dia –em va quedar gravat–: “Espanya només té futur si es converteix en un Estat confederal”. Jo no sabia gaire què volia dir confederal ni tampoc entenia què m'estava explicant de Suïssa. Però tot allò que em deia, al meu parer, continua sent cert.

L'independentisme volia portar l'Estat a un carreró sense sortida, i ho ha aconseguit. Artur Mas, febrer del 2017: “Hem de tenir un esquema de mobilització organitzada que faci molt difícil a l'Estat impedir el referèndum o que sigui enorme el cost que hagi de pagar per impedir-lo”. Quim Arrufat, setembre del 2016: “Proposem la convocatòria del referèndum unilateral d'independència, que aquesta vegada sí que es convoqui tant sí com no, amb totes les de la llei, fins al final, fins a com a mínim fer entrar en contradicció antidemocràtica l'Estat espanyol i que hagi de recórrer a algun tipus de força legal o fins i tot de força bruta. [...] És necessària la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència per demostrar les contradiccions antidemocràtiques de l'Estat, no només a la nostra població, sinó per mostrar-les internacionalment; perquè hagi de reprimir, si vol reprimir, fins a les últimes conseqüències”. Josep Ramoneda va advertir aquest setembre des del diari Ara: “Aquesta manera de procedir [la de la Generalitat] es justifica òbviament per la necessitat d’enganyar un adversari [el Govern espanyol] que ja ha advertit i demostrat que no té altra resposta que impedir-ho tot. Però com que la pretensió d’enganyar tot un aparell d’Estat seria atribuir una ingenuïtat ofensiva als dirigents del Govern català, només cal interpretar aquests moviments en funció d’un objectiu concret: forçar la màxima tensió. Es tracta d’evitar fins a l’últim moment oferir palanques perquè el Govern espanyol intervingui, obligant-lo a actuar precipitadament, en un temps límit, amb alta probabilitat de generar molt soroll i cometre excessos que li puguin passar factura de cara als ciutadans de Catalunya i de l’opinió internacional.”

La unilateralitat del referèndum i de la llei de desconnexió, mitjançant la meitat del Parlament, és un atemptat a l'Estat de dret i a la base de la democràcia. No ho dic jo, així s'ha escrit al Financial Times, a Die Zeit,a The Economist, a Le Monde... En la mateixa proporció, els diaris internacionals van exigir diàleg i molts d'ells consideren que un referèndum pactat és el desllorigador d'una situació que ens empeny cap a un abisme. “La dimensió desconeguda”, va dir Mas el 2012; “territori desconegut”, va reblar Puigdemont el dia de la seva investidura com a president el 2016. Algun dia també ens haurem de preguntar si la convocatòria d'una jornada electoral, quan ja quedava desarticulat el funcionament i garanties més bàsics, era responsable mantenir-la, sobretot sent conscients que al davant hi havia uns piròmans armats amb milers d'antidisturbis.

L'independentisme ha fet escac a l'Estat i ara el que buscarà és tancar la partida. Com? Tibant encara més la corda: vaga general indefinida? Independència unilateral? Tibar més la corda pot suposar que l'Estat reaccioni suspenent l'autonomia, decreti el 155 i detingui el Govern. Tot això dispararà el suport a l'independentisme i, segons confien a la Generalitat, forçarà la intervenció de la Unió Europea. I aquí és on reapareix amb més força el meu neguit. Perquè és aquí on ens trobarem de cara amb el Leviatan: és molt difícil que els grans poders europeus reconeguin la unilateralitat; és precisament això el que estarien fent si accepten que cal intervenir-hi. Un precedent així i en un pes pesant del continent com Espanya és una bomba de rellotgeria per a la UE. La reacció aquest dilluns de la Comissió Europea ha estat aquesta: “Sota la Constitució espanyola, el vot a Catalunya no era legal. Com el president Juncker va reiterar, és un assumpte intern que s'ha de solucionar segons l'ordre constitucional. Si un referèndum se celebra segons la Constitució espanyola, el territori que se separa es trobarà fora de la UE. La Comissió creu que aquests són temps per a la unitat i l'estabilitat, no per a divisions i fragmentacions. Fem una crida a totes les parts que passin de la confrontació al diàleg. La violència no pot ser un instrument en política”. El primer ministre belga ha condemnat l'acció policial d'ahir. Pot ser que el primer ministre belga estigui preocupat per si els flamencs es plantegen desfer Bèlgica unilateralment? I els britànics? El Foreign Office britànic va emetre ahir un comunicat insistint que “volem veure la Constitució i l'Estat de dret respectats a Espanya”. Els escocesos també poden plantejar que, amb el Brexit en marxa, volen marxar unilateralment del Regne Unit. Aquests són alguns exemples de problemes vinculats a la identitat nacional, però el precedent pot aplicar-se a d'altres formes de rebel·lió institucional/popular.

Aquests poders, aquests Estats, per més portades de diaris i ONG que els critiquin, difícilment s'aturen si els seus interessos i el sistema estan amenaçats. El Govern alemany, si considera que cal escanyar Grècia, l'escanya per més que tothom li digui el nom del porc. Si el president francès ha de declarar l'estat de setge a la banlieue, el declara. Si David Cameron aprova bombardejar Líbia, la bombardeja. Si Rajoy ha de parar una revolta, la para. És el poder més cru, el dels grans Estats.

La gran qüestió avui és com pensa fer escac i mat la Generalitat, i quan deixarà de pedalar. Si deixen de pedalar sent part d'Espanya, difícilment se salvaran de passar comptes amb els tribunals. Mentre pedalin continuarà la seva cursa, però també continuarà l'angoixa per allò que tan bé va expressar Josep Fontana la setmana passada a Eldiario.es: "No dic que aquesta sigui una batalla entre bons i dolents, però és una batalla en què probablement tots hi sortirem perdent".