Selecciona Edició
Connecta’t
Poti-poti

I ara què?

La premsa escrita de Madrid i Barcelona es posiciona després de l'1-O

La Guàrdia Civil a Sant Julià de Ramis després de confiscar les urnes.
La Guàrdia Civil a Sant Julià de Ramis després de confiscar les urnes. Getty Images

Les anàlisis de la premsa escrita de Madrid i Barcelona l'endemà de l'1-O plantegen la pregunta “i ara què?”. Als extrems, uns veuen la independència més a prop i els altres demanen la detenció de les autoritats catalanes.

L’editorial d’El Punt Avui observa un camí llarg, complicat, “però obert”. Davant d’un Govern espanyol sense projecte, escriu, Catalunya s’ha guanyat del dret a ser escoltada i “reconeguda quan arribi el moment”. El diari considera Rajoy un personatge còmode amb els usos del segle XIX. Aquests polítics, acaba, són el gran problema d’Espanya i per això “hauran de marxar”. El director del diari, Xevi Xirgu, publica una carta adreçada a Enric Millo, el delegat del Govern espanyol a Catalunya, preguntant-li si “s’ho mereixia, tota aquesta gent que ahir vàreu atonyinar?(...) Vergonya, Enric, sento vergonya”. L’exconseller de la Generalitat Narcís Oliveres afirma que l’Estat espanyol, “si és que existeix, no ha volgut ser mai un Estat de dret (...) Catalunya té la voluntat , expressada pacíficament, de no suportar més tirania i opressió. Ho percep proper. Amb referèndum o sense”.

L'Ara afirma a l’editorial que Catalunya va guanyar ahir una crucial batalla democràtica davant d'un Estat cada vegada més deslegitimat. “El món ha vist un Estat espanyol que ha perdut la vergonya”, tacat amb sang de persones innocents. El diari considera que Catalunya i el seu Govern han fet “un pas de gegant per decidir en llibertat”. La directora Esther Vera reflexiona que a “Catalunya és important mantenir la majoria política que ha anat al referèndum i no precipitar-se. Actuar estratègicament i amb capacitat de resistir qualsevol pas endavant”. Toni Soler escriu que Rajoy, sense esmentar els ferits en el seu discurs, va demostrar “que renuncia a Catalunya”. Puigdemont, continua, va evitar pronunciar la sigla DUI. “Però la inacció pot decebre les expectatives de l’independentisme civil i de la CUP, que té la clau de la majoria: Puigdemont haurà d’assumir riscos”. Al seu bitllet, Antoni Bassas defensa que ara “hem de fer la política que ens permeti que no ens tornin a agredir mai més”.

I ara què?

La Vanguardia, a l’editorial, fa una proposta “per sortir del drama”. Crear una comissió independent, formada per juristes i personalitats de rellevància que, en un temps limitat, faci una proposta que pugui ser votada per la societat catalana. Una iniciativa no incompatible amb la comissió d’estudi sobre la qüestió territorial creada al Congrés. El diari critica els governants catalans, en mans de la CUP, que mai haurien d’haver forçat el camí de la unilateralitat i un Govern espanyol que ha volgut fer un gest de fermesa amb un preu molt alt i que no ha acompanyat mai d’una proposta alternativa. I conclou: “El que va passar ahir és molt greu i es podria haver evitat. Compartim el dolor i la indignació de moltíssims catalans. Però cal buscar sempre una sortida a les situacions complicades”.

El director, Màrius Carol, adverteix que fracassar en política és el fracàs de la capacitat d’entendre’ns. “No és cert que el guanyador sempre tingui la raó”. José Antonio Zarzalejos veu un Puigdemont temerari i messiànic i un Rajoy que podria dir com Pirros: “Un altra victòria com aquesta i tornaré sol a casa”. Francesc-Marc Álvaro dona per mort “el català emprenyat” i contempla un català que planta cara sense por i sense caure en provocacions. Antoni Puigverd creu que és hora de triar entre els que reclamen drets i qui desenfunda porres. “Tot pot empitjorar”, titula la seva anàlisi Lola García. Sosté que alguns dirigents independentistes volen guanyar temps amb una DUI diferida supeditant-la a un termini de sis mesos per donar una última oportunitat a Madrid. I Sergi Pàmies es pregunta “Què hem de pensar els que, incomprensiblement, encara ens considerem espanyols?”.

“Fracàs col·lectiu” titula el seu editorial El Periódico. Puigdemont, afirma, “comet un greu error” en traslladar al Parlament els resultats d’una votació sense garanties. Un error que pot tenir conseqüències gravíssimes. Critica igualment la desproporcionada repressió policial que, a més, és contraproduent per a Rajoy. La crisi, segueix, no s’arregla ni amb porres ni accelerant la irresponsabilitat política. El diari defensa un diàleg dins de la llei. “Tota la resta porta a l’abisme”. El director, Enric Hernàndez, considera un despropòsit majúscul que Puigdemont porti la DUI al Parlament. “La ferma resposta de l’Estat tindrà conseqüències tant personals, per als promotors de la secessió, com col·lectives (...) Catalunya, i amb ella Espanya, entren en una ignota etapa de regressió”. Hernàndez veu en la necessitat de Rajoy de fer callar les crítiques de feblesa les agressions policials a ciutadans pacífics. Per a Jordi Évole, després del que va passar ahir, molts pensen que la independència és qüestió de temps i que només els errors dels independentistes ho podrien canviar. “I el primer que sembla que volen cometre és la declaració unilateral d’independència”.

Per a Luis Mauri “l’abominable violència policial deslegitima Rajoy, però no legitima el ‘trágala’ independentista”. Anton Losada defensa que l'única sortida de Rajoy és fer política i posar-se a negociar. Enric Marí escriu que els fets d’ahir demostren la desorientació dels poders de l’Estat. Per a José A. Sorolla cal una oferta del Govern espanyol, no per acontentar els independentistes convençuts, sinó per tornar a atraure els sobrevinguts. Joan Tapia considera que Puigdemont hauria de convocar eleccions. Pot aspirar a una majoria menys depenent dels anticapitalistes i, amb la nova legitimitat, negociar.

I ara què?

La Razón, El Mundo i l'Abc coincideixen a demanar que els tribunals intervinguin sobre els líders secessionistes i els responsables dels Mossos que van defensar una legalitat paral·lela. El Mundo (“Ni un minut a perdre davant de l’independentisme”) afirma que el comportament de Puigdemont, Forcadell i Junqueras “ja no pot ser jutjat per un editorial, sinó per un tribunal”. L’editorial felicita la Policia Nacional i la Guàrdia Civil i critica el Govern espanyol per haver permès que una colla d’agents es convertís en la darrera reserva de la democràcia “sobre un terreny on se sentien estrangers i no per culpa seva”. El diari demana l’aplicació de l’article 155 i de la Llei de Seguretat Ciutadana. F. Jiménez Losantos creu que si Rajoy tingués dignitat hauria de trucar a la Zarzuela demanant perdó per no haver impedit una jornada colpista i facilitar una Govern d’emergència (PP, C's i PSOE). Rafa Latorre subratlla “la insubordinació” del major dels Mossos i Arcadi Espada lloa l’exemplar tasca de la policia espanyola i critica una policia catalana , “cos de seguretat privada del secessionisme”. José Manuel García-Margallo defensa que ha arribat el moment de sancionar els sediciosos, però també de fer política amb una diàleg dins de la llei. Lucía Méndez, escrivint sobre la “rebel·lió catalana”, escriu que l’independentisme victimista ja té les seves víctimes amb sang i llàgrimes.

L'Abc destaca a l’editorial que l’1-O ha passat sense que els responsables, inclosos els còmplices que dirigeixen els Mossos, hagin estat inhabilitats o empresonats. Segons el diari, amb l’eslògan “votar no és delicte”, que “hauria subscrit el mateix Hitler”, l’independentisme ha captat voluntats i confós opinions. Mentre el discurs de l’independentisme ha estat polític i no legal, el Govern espanyol sempre ha estat legal i no polític i li ha mancat estratègia. Segons el diari, els líders separatistes són els únics responsables de l’actual situació. Isabel San Sebastián avisa que si no s’activa el 155 i es detenen els sediciosos... acabarà trencant-se Espanya, però abans caurà Rajoy. Ignacio Camacho afirma que és la primera vegada que els colpistes segueixen al seu lloc després d’un cop, en condicions de tornar a intentar-lo. Gabriel Albiac considera que si el cap suprem dels Mossos no “dorm aquesta nit a la presó”, el cop haurà triomfat. Per a Edurne Uriarte les imatges dels Mossos “xerrant amb els delinqüents” mentre la Guàrdia Civil i la Policia Nacional defensava en solitari la llei amb risc de la seva integritat estan gravades a les retines dels espanyols. Bieito Rubido, el director del diari, demana que “la força de la legalitat democràtica ens defensi ja amb la detenció de tots aquells que volen violentar la nostra convivència. La culpa de tot és seva”.

La Razón titula l’editorial que l’Estat defensa la democràcia. Nega les acusacions de brutalitat contra la policia que van actuar contra grups “de persones vinculades en la seva majoria a l’extrema esquerra separatista”. Per al diari, els responsables de la Generalitat han traspassat tots els límits democràtics intentant imposar el xantatge d’uns pocs a tota una nació. “No ho aconseguiran”. Per a Manuel Calderón, mostrar una flor a un policia és “un acte de provocació. És violència. És la subtil manera de dir-li a un servidor públic (...) que ells són superiors”. Eduardo Inda s’adhereix al bàndol de Rajoy, “perquè és el nostre president”. Ho faria, escriu, si s’hagués equivocat, “però en aquest cas té tota la raó”.

Continuarà.