Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La Model, a la llum del procés

L’exposició a la presó barcelonina és tendenciosa i grotesca. És una Catalunya sense obrers molestos, epígons d'anarquistes i comunistes

Represaliats pel franquisme, a l'exposició de la Model.
Represaliats pel franquisme, a l'exposició de la Model.

El procés està generant escola historiogràfica. En aquesta es contraposen les virtuts d'una Catalunya en harmonia enfront dels vicis del conflicte. En aquest imaginari català, la nació és la gran síntesi superadora de tensions socials. Com a exemple aquí hi ha l'exposició La Model ens parla. 113 anys, 13 històries, que es pot visitar amb cita prèvia fins al 26 de novembre a la vella penitenciaria de Barcelona. Doncs bé, recorrent les 13 històries que proposa el Departament de Justícia de la Generalitat, es veu clarament que l'anarquisme i la CNT van ser amb prou feines un accident i que la II República i el PSUC —que no és esmentat ni una sola vegada en la mostra— no van existir.

Fa uns dies, entitats de represaliats pel franquisme van visitar l'exposició. Els vells inquilins d'aquestes instal·lacions van desplegar davant el panòptic del vell centre penitenciari fotografies de Miquel Núñez, Numen Mestre, Joan García-Oliver, Joaquim Puig Pidemunt, Luis Andrés Edo, els germans Rafael i Salvador Gómez Talón… comunistes i anarquistes amb el denominador comú de ser els grans absents de la mostra. I és que la doctrina processista ha llançat a les tenebres exteriors els que van defensar amb tenacitat els drets dels treballadors i van lluitar contra el franquisme. Els expresos de la dictadura militar van llegir al panòptic una carta enviada pel dirigent comunista Alfonso Carlos Comín a la seva família, amb motiu del setè aniversari de la seva filla gran. Comín estava pres a la Model. També es van fer ressò de l'oblit en què cau l'exposició sobre la seva etapa com a presó de dones (1955-1965), quan les monges carcelleres van decidir vendre els terrenys de la vella presó de les Corts.

I és que l'exposició és un cúmul de despropòsits. Així, a la cel·la número 1 Ramon Albó és protagonista: no per inquilí, sinó per la seva contribució a posar en peus la Model. Aquest gran català i gran catòlic, que quan va esclatar la revolta franquista es va passar amb armes i paquets al règim de Burgos, havia estat destituït dels seus càrrecs per la ministra Victoria Kent en negar-se a aplicar la reforma penitenciària republicana. Albó va ser dels impulsors de la doctrina de redempció de penes pel treball que es va aplicar amb fervor marià durant el franquisme. A més, va ocupar la vicepresidència del Patronat de Protecció de la Dona, que presidia la senyora Carmen Polo de Franco. Aquest organisme vetllava per la moralitat femenina i imposava multes a les que s'atrevien a vestir desafiant la moral i els bons costums. En fi, durant els anys quaranta el pròcer català també va presidir el Tribunal Tutelar de Menors, i va ser llavors corresponsable de la desaparició i deportació de nens, fills de republicans, en els primers anys de la postguerra. Però tot el seu historial se silencia en favor del seu servei penitenciari a Catalunya.

Hi ha una altra cel·la estel·lar: la dedicada al Complot de Garraf, en el qual membres d’Estat Català van intentar matar Alfons XIII a Barcelona. Heus aquí la medul·la de la historiografia processista: lluita armada contra el Borbó. “L'oposició a la dictadura [de Primo de Rivera] va ser encapçalada per grups independentistes, republicans i anarcosindicalistes”, resa l'exposició que recorda Jaume Compte i Marcel·lí Perelló, integrants de La Bandera Negra d’Estat Català. Un no-atemptat que, pel que sembla, va suposar una gran fita en la història de Catalunya.

Segueix el recorregut i entre els represaliats i els més de 1.700 afusellats pels franquistes al Camp de la Bota, la figura és Josep Fortuny, militant d'Esquerra Republicana i alcalde de Mollet del Vallès fins al final de la Guerra Civil. Un altre esglaó nacional.

Els llibertaris de l'exposició arriben de la mà de Francesc Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc i designat boc expiatori de la Setmana Tràgica del 1909 per les autoritats espanyoles amb l'aquiescència de grans prebosts de la Lliga (el que se silencia). Salvador Seguí, el Noi del Sucre, també es troba present en la mostra gràcies al fet que el seu advocat va ser Lluís Companys. Una cel·la, tipus museu de cera de madame Marie Tussaud, mostra una taula de cafè (ha de ser el Tostadero Americano de la plaça de la Universitat, camí del que va ser assassinat pels pistolers de la patronal) i recorda que tots dos eren amics des de la infància i de Tornabous (Urgell). Salvador Puig Antich, últim executat al garrot vil, tanca el contingent llibertari. Anarquistes, doncs, a granel i molt escollits.

Globalment el relat és grotesc, tendenciós i lamentable. És una Catalunya sense obrers molestos, epígons d'anarquistes i comunistes. En fi, si s’afanyen podran rebre un curs d'immersió en corrents historiogràfics processistes fins al 26 de novembre.