Selecciona Edició
Connecta’t

Per què surten al carrer?

Una explicació clàssica és que és una reacció a l'“hostilitat” anticatalana de l'Estat

Tractors procedents de diferents punts de Catalunya són interceptats pels Mossos d'Esquadra.
Tractors procedents de diferents punts de Catalunya són interceptats pels Mossos d'Esquadra. EFE

Per què tants catalans surten al carrer? Per què la mobilització independentista és tan nodrida?

Una explicació clàssica sosté que és una reacció a l'“hostilitat” anticatalana de l'Estat, o almenys al neocentralisme. I apunta a la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010, que va retallar l'Estatut del 2006, com a gènesi de la rebel·lia moderna.

Aquesta resolució, dictada després d'un recurs del PP, va provocar gran “desafecció” popular, en expressió del llavors president, José Montilla. Més que per la retallada quantitativa, per la qualitativa, ja que es va produir després que el text es votés en un referèndum (legal): la contraposició de legitimitats.

Però això no va impedir que els dos grans partits de la dreta nacionalista —l'espanyola, el PP; i la catalana, CiU, que aviat passarien de l'oposició a governar—, seguissin col·laborant fraternalment durant dos anys! Es van prestar socors mutus: el PP a l'hereu de Jordi Pujol, Artur Mas, des de finals del 2010, quan aquest va substituir el tripartit d'esquerres; CiU a Mariano Rajoy en el seu primer any de Govern, almenys fins la Diada de setembre del 2012. Hostilitat?

Així que la sentència va ser una fita clau, però no La Causa.

El Cafarnaúm es va originar per la gestió de la crisi econòmica. Catalunya la va patir amb especial crueltat, sobretot les seves classes mitjanes, que sustentaven CiU. Abans fins i tot de Rajoy, la Generalitat de Mas va abanderar fins a l'èxtasi la política d'austeritat. Ja a finals del 2010 va retallar un 10% del pressupost, 10% en benestar, 7,4% en educació; 6,5% en salut (Catalunya independent?, Cataracta, 2013). I del 2009 al 2015 es va reduir la despesa social en un 26,26% (per una mitjana espanyola del 14,53%, Cinco Días, 28/9/2017).

Com que això no restablia l'equilibri (hauria de sol·licitar el 2012 el rescat del Fons de Liquiditat Autonòmica), l'Astut va buscar un boc expiatori que li desviés les protestes. La crisi no provenia dels Estats Units ni del sobreendeutament; el malestar de les laborioses classes mitjanes catalanistes que veien espatllat l'ascensor social per als seus fills, tenia culpable: Madri-T. La manipulació oficial de les xifres del dèficit fiscal (saldo entre l'aportat i el rebut), fins a l'exagerada xifra de 16.409 milions, un 8,4% del PIB català, va catapultar el lema, immoral, però efectiu: “Espanya ens roba”.

Artur Mas s'erigia així en herald de Donald Trump: l'Espanya d'aquell era el que Mèxic és per a aquest. O de Theresa May: el Madri-T del pujolisme equivalia a la UE demonitzada per la colla brexitera.

El penjament de la culpa es va endossar a l'Altre. A aquesta insídia, i a la lògica i amplíssima reivindicació social de millores (socials, pels quiròfans tancats i les rendes mínimes socials cancel·lades; i infraestructurals: aeroport, corredor mediterrani, inversions) li va respondre la sordera del Govern central.

I, ai, un lustre de la seva migdiada, de la seva paràlisi: sense respostes, ni ofertes, ni arguments, ni xifres, ni diàleg. Així que la bandera secessionista va ocupar tota la plaça buida de la política. No hi havia altra cosa.