El secessionisme tiba l’Espanya del 78
La fracassada reforma de l’Estatut i la forta crisi econòmica expliquen l'abraçada a l'independentisme de gran part de la ciutadania de Catalunya
Quaranta anys després que es restablís la Generalitat i amb aquesta l'autogovern més ampli de la seva història, els governants de Catalunya han decidit rebentar el consens constitucional del 78, enfrontar gran part de la seva ciutadania amb l’Estat i portar fins al final un referèndum de secessió que posa en risc la idea mateixa d’Espanya. Els catalans desperten avui plens d'incògnites: si hi haurà una veritable votació o serà una mobilització massiva, si la fractura social provocada pel sobiranisme esclatarà al carrer o si el desafiament posat en escena arribarà a la consumació amb una declaració unilateral d'independència. També confirmaran una certesa: ni la política ni els seus actors han sabut estar a l'alçada i evitar el xoc.
La pregunta més repetida en els últims anys ha estat “en quin moment es va originar aquesta crisi?”, i sembla que hi ha un ampli consens entre polítics, acadèmics i opinadors públics a situar-la en la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010, que va retallar 14 dels 223 articles de l’Estatut d’Autonomia, en va reinterpretar 27 més i va negar valor jurídic al terme “nació” contingut en el preàmbul. El text estatutari havia estat aprovat pel Parlament català i el Congrés dels Diputats, i confirmat pels catalans quatre anys abans. Aquest consens, no obstant això, està carregat de matisos que fan molt més complexa tota aquesta història.
La reforma de l’Estatut no havia suscitat en els seus orígens l'entusiasme de gaires catalans. Va ser un compromís electoral i una obstinació de Pasqual Maragall per demostrar que el catalanisme socialista era capaç d'aconseguir més cotes d'autogovern i un encaix més estable de Catalunya a Espanya. La promesa del llavors encara candidat a la Presidència del Govern, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, en el míting del Palau Sant Jordi el novembre del 2003 —“Donaré suport a la reforma de l’Estatut que aprovi el Parlament català”— es va convertir en un bumerang, pel seu incompliment, que va acabar desprestigiant tots els protagonistes d'aquest drama. La tramitació de la nova llei va fugir de les mans al PSC, va ser abandonada per poc ambiciosa pel seu soci en el tripartit, ERC, i va acabar quedant en mans de CiU. El seu líder en aquells moments, Artur Mas, va acabar negociant l'articulat final en una trobada secreta a La Moncloa, amb desenes de cigarrets fumats i al marge del Parlament, amb el llavors ja president del Govern, Zapatero.
L’Estatut encara hauria de passar per la Comissió Constitucional del Congrés, on patiria el “raspallat” —en paraules del president de la comissió, el socialista Alfonso Guerra— d'alguns articles de dubtosa constitucionalitat, abans de ser aprovat per les Corts, amb el vot en contra del PP i d’ERC.
El 18 de juny del 2006, finalment, els catalans el votaven en un referèndum. L'abstenció va superar el 50% ( 50,7%: deu punts per sobre de la registrada el 1979, quan es va votar el primer Estatut). Aquí es podria haver acabat tot, però el PP va decidir portar als tribunals la seva batalla. El 31 de juliol, Soraya Sáenz de Santamaría i Federico Trillo, en nom del partit, presentaven davant el Constitucional un recurs contra 114 articles i 12 disposicions de la llei. Començava una lluita judicial que es perllongaria durant quatre anys i que acabaria amb la recusació de diversos magistrats de l'alt tribunal, la divisió d’aquest en dos blocs enfrontats i l'erosió de gran part del seu prestigi.
Cop mortal
El 28 de juny del 2010 va arribar la sentència. El tribunal va preservar la major part de l'articulat, però va donar un cop mortal a pretensions com la de declarar preferent la llengua catalana, constituir un Poder Judicial català autònom o ampliar les competències fiscals de la comunitat. I, sobretot, va posar l'accent a restar valor jurídic a la proclamació de Catalunya com a nació.
El conflicte adormit va esclatar en el pitjor moment, enmig de la crisi econòmica més forta a Espanya en dècades. L'independentisme va aprofitar per portar la seva causa, històricament minoritària, a tots els indignats que, com a la resta d’Espanya, començaven a qüestionar l'ordre constituït i que trobaven un vehicle a les seves aspiracions en la idea de començar des d'un principi en un nou Estat. Fins i tot el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, es va sumar a aquesta onada d'indignació i va arremetre contra el Tribunal Constitucional —“lamentablement desacreditat i moralment deslegitimat per dictar aquesta sentència”, va dir—, en una compareixença institucional televisada. I va rebre els xiulets, al capdavant d'una manifestació de 400.000 catalans, amb la pancarta “Som una nació” al davant.
L'arribada al Palau de la Generalitat d’Artur Mas, el desembre del 2010, va ser seguida per la de Mariano Rajoy al palau de La Moncloa un any més tard. El nou president, un tecnòcrata moderat forjat en la política a l'ombra totpoderosa de Jordi Pujol, comprometia tota la seva obstinació a redreçar l'economia de Catalunya i es va recolzar per a això parlamentàriament —es va quedar a quatre escons de la majoria absoluta— en el PP. Poc es podia sospitar de la deriva futura d'un polític que, anys abans, en el llibre Què pensa Artur Mas, havia escrit: “El concepte d'independència el veig antiquat i una mica rovellat”, i que apostava per la idea d'una Espanya plurinacional.
Fer front a la crisi econòmica no podia ser una tasca fàcil. Les retallades dràstiques en sanitat i en educació van agitar el carrer. Catalunya va patir un enfonsament de la seva despesa social del 26% entre 2009 i 2015 (més de 5.000 milions d'euros), va liderar el nombre de desnonaments i va disparar el seu deute. Mas va comprovar en la seva pròpia pell la indignació desfermada el juny del 2011, quan un helicòpter va haver de traslladar-lo a la seu del Parlament, on es debatien els Pressupostos. Més de 2.000 ciutadans indignats havien envoltat la Cambra catalana i es van produir escenes de violència mai vistes abans en una seu parlamentària, amb diputats insultats i agredits i violentes càrregues policials.
L'independentisme es feia fort en l'onada de la indignació. Artur Mas va ser testimoni, des de la distància de la seva posició institucional i sense implicar-s’hi, de la marea humana que va sortir al carrer en la celebració de la Diada, la festa de Catalunya, l'11 de setembre del 2012. La Guàrdia Urbana de Barcelona va xifrar l'assistència en un milió i mig de persones.
L'argument s'oferia en safata. Era necessari buscar un culpable fora de Catalunya, i aquest no era cap altre que l’Estat i el seu Govern central, amb Rajoy al capdavant. Van començar llavors a proliferar els arguments que alimentaven un lema perillós com la pólvora: “Espanya ens roba”. Es va avivar la batalla de les balances fiscals i es va aconseguir transmetre a gran part de la ciutadania la idea —en alguns aspectes justificada però exagerada en qualsevol cas— que Catalunya donava més del que rebia; que patia un greuge comparatiu, respecte a la resta de comunitats autònomes, que patien a la seva pell, amb serveis i infraestructures pitjors, els catalans del carrer.
Xantatge, menyspreu
La Generalitat va fer seves aquestes reclamacions i les va convertir en una proposta que era tota una bomba de rellotgeria: el Pacte Fiscal. Un concert econòmic similar al que tenen el País Basc o Navarra. La ruptura de la caixa única de l’Estat i la possibilitat que Catalunya —el 20% del PIB espanyol— gestionés en solitari els seus ingressos i despeses, a canvi de lliurar al Govern central una quota anual per a les despeses comunes i una limitada solidaritat interterritorial. Això, en un moment en el qual el Govern del PP havia de fer front a una situació econòmica catastròfica que havia fet sobrevolar la idea que el país acabés rescatat financerament per la Unió Europea. Rajoy i Mas es van reunir a La Moncloa el 20 de setembre del 2012. El no a la petició de més autonomia fiscal va ser rotund. El primer va interpretar el plantejament com un xantatge. El segon, com un menyspreu. A partir d'aquest moment tot va descarrilar.
Set dies després de la malmesa reunió, el Parlament llançava el desafiament. Aprovava una resolució en la qual sostenia: “Catalunya ha de començar una nova etapa basada en el dret a decidir”. I demanava a la Generalitat que preparés una consulta popular, “prioritàriament en la propera legislatura”. El llenguatge era ja clarament independentista. Es feia referència al “dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l'autodeterminació, com a expressió democràtica de la seva sobirania com a nació”.
El sentiment independentista, encara en minoria, anava creixent a les enquestes. Però el principal beneficiari no seria el nacionalisme de sempre, el de Convergència i Unió, que mostrava un clar oportunisme en enfilar-se a aquest tren. La recompensa seria per a una formació els resultats de la qual havien estat modestos fins feia ben poc malgrat la seva rellevància històrica: Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
Artur Mas, confós pel fervor al carrer, va avançar dos anys les eleccions autonòmiques. El cop va ser dur. En aquests comicis CiU va perdre 12 escons i ERC es va convertir en la segona força del Parlament, amb 21 diputats, i en el motor impulsor de la deriva independentista des de les institucions catalanes.
Un nou Parlament aprovava una declaració de sobirania i el dret a decidir del “poble de Catalunya”. Era el gener del 2013. I va començar llavors un joc del gat i la rata en el qual, a cada decisió de la Cambra catalana o del Govern, l’Executiu central de Rajoy responia amb un recurs davant el Tribunal Constitucional. Convençut que el que no és legal simplement no és possible, el Govern de Rajoy va ser incapaç de respondre amb una proposta política o amb un projecte per a Catalunya a una ofensiva que infringia una vegada i una altra les lleis i la Constitució mentre venia amb intel·ligència el seu objectiu èpic —el democràtic i pacífic David català enfront del Goliat que representava l’Estat espanyol— a una part cada vegada més nombrosa de catalans.
Es va posar data a un referèndum d'independència: el 9 de novembre del 2014. Es va fixar la doble pregunta: “Desitja vostè que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, desitja vostè que Catalunya sigui un Estat independent?”. I es va preveure dotació econòmica i logística. El Govern de Rajoy va emprendre una carrera contrarellotge per frenar el desafiament als tribunals, i ho va aconseguir: el Constitucional va ordenar la suspensió del 9-N. Va ser, no obstant això, una victòria pírrica. Va semblar que Artur Mas es resignava a acatar la sentència, però va passar a denominar el que seguia en marxa “procés participatiu” (que també va ser suspès pel tribunal, amb prou feines quatre dies abans de la data de la votació). Dubtes i discussions en el si del Govern de Rajoy —entre els que preferien restar importància a la consulta i mirar cap a una altra banda i els que advocaven per frenar-la— van portar al fet que no es reaccionés. 2,3 milions de catalans van acudir a votar. Va haver-hi un 33% de participació. Sense sorpreses: el 80% va optar per la independència.
Error de càlcul
A ulls de molts catalans, s'havia votat. I es va consolidar la idea que en un futur proper es podria tornar a fer, amb més garanties. Només després el Govern, penedit del seu error de càlcul, va emprendre accions penals contra Artur Mas i els principals organitzadors de la consulta al Govern.
A mesura que la idea de la independència creixia, CiU s’anava empetitint. Els escàndols al voltant de la família Pujol i el finançament del partit (el cas del 3%), les tensions internes entre els socis de la coalició, i el sentiment generalitzat que el seu independentisme era de conveniència, van portar gran part de l'electorat a preferir l'original a la còpia. CiU es va trencar. Convergència, que més tard es va refundar en el Partit Demòcrata Europeu de Catalunya (PDeCAT), va camuflar el seu deteriorament sota la coalició Junts pel Sí, al costat d’ERC. En les eleccions de setembre del 2015 van aconseguir 62 escons. Ni tan sols amb aquesta aliança van aconseguir la majoria absoluta.
Estava a punt d’entrar en joc un nou actor que acceleraria la ruptura, radicalitzaria el procés i forçaria a trencar els ponts que els més moderats no es decidien a trencar: les Candidatures d’Unitat Popular, la CUP, una esquerra extrema independentista malgrat que antinacionalista, hereva d'aquella esquerra radical en l'entorn de la qual va sorgir, a finals dels anys 70 i principis dels 80, el terrorisme de Terra Lliure. Després de mesos d'interinitat, la CUP va aconseguir el cap d’Artur Mas —que en aquells dies ja estava imputat pel 9-N en un procés que acabaria amb la seva inhabilitació— i va imposar, a canvi del seu suport parlamentari per constituir un nou Govern, un desconegut anomenat Carles Puigdemont. Fins llavors havia estat alcalde de Girona. La CUP sabia el que feia. Havia triat el més radical i independentista d'entre les files de l'antiga Convergència.
Empès per la CUP, el nou Govern, amb Puigdemont a la presidència i el líder d’ERC, Oriol Junqueras, a la vicepresidència, va començar els preparatius per a la “desconnexió” de Catalunya. Es va posar data a un nou referèndum: 1 d'octubre del 2017.
Aquesta vegada el desafiament tindria un aliat molt poderós: el període més llarg d'interinitat de la política espanyola. Gairebé un any amb un Govern provisional del PP incapaç d'abordar res més enllà de les tasques ordinàries, un PSOE estripat en la seva pròpia guerra interna i una formació populista de rellevant pes parlamentari, Podem, bolcada a agitar els fonaments institucionals.
Tot aquest temps va ser aprofitat per crear la ficció d'una realitat legal i administrativa paral·lela a la legalitat espanyola: noves “estructures d’Estat” per a Catalunya (la seva pròpia agència tributària, el seu propi “ministeri” d'Afers exteriors...). Començaven a preparar-se en secret, al marge del Parlament, successius esborranys d'una futura llei de transició jurídica i d'una llei del referèndum. I, també des de l'ombra, la Generalitat engegava la logística i els mitjans per celebrar una consulta il·legal.
Davant el cop constitucional que es forjava, el Govern —Rajoy ja investit gràcies a la traumàtica abstenció del grup parlamentari socialista— es va preparar per desplegar tot el pes de l’Estat. Es tractava d’aturar sigui com sigui la nova ofensiva. Aquesta vegada, es va conjurar La Moncloa: no hi hauria referèndum. La gravetat del desafiament llançat obligava a no descartar cap resposta, però es va apostar tot a la contundència dels tribunals. Possibles respostes polítiques (una oferta de projecte futur per a Catalunya) o constitucionals (la intervenció temporal de les institucions autonòmiques) van ser descartades per inútils o per massa arriscades.
I en aquest joc d'astúcia jurídica mútua, encegada ja qualsevol altra sortida, s'han mantingut els dos actors principals d'aquest drama. La Generalitat, impedida per les seves pròpies accions a fer marxa enrere, parapetada enfront de l’Estat darrere d'uns ciutadans que han arribat a creure que aquesta vegada és la definitiva. El Govern, obstinat fins al final en què la realitat, per molt obstinada que sigui, si no és legal, no existeix.
