Selecciona Edició
Connecta’t

El líder jesuític que es posa sempre de perfil

Junqueras és, per sobre de tot, un independentista convençut que ha arrossegat l'antiga Convergència a abraçar el secessionisme sense complexos

El vicepresident del Govern, Oriol Junqueras. Ampliar foto
El vicepresident del Govern, Oriol Junqueras. AFP

Abans d’independentista soc demòcrata, i abans de demòcrata soc una persona honrada”, es va definir Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) el 19 de setembre passat en un míting al Prat de Llobregat (Barcelona), en el qual va clamar per construir un nou Estat. Amb prou feines unes hores abans, el president d'Esquerra Republicana va sentenciar que el recurs de la Generalitat davant el Tribunal Suprem contra la intervenció dels seus comptes comportava la suspensió de la mesura acordada pel Ministeri d’Hisenda. No era cert, ja que el Govern ni tan sols ho havia sol·licitat als jutges. I hores abans, Junqueras va interrompre en una entrevista a Catalunya Ràdio la ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, perquè aquesta li havia demanat que “tornés a la legalitat” i no incomplís la llei d'estabilitat pressupostària gastant diners en el referèndum. “Controlant el paracetamol no detindran la voluntat dels catalans de votar”, va clamar el vicepresident català.

Són tres fets dispars que han tingut lloc un mateix dia que ajuden a entendre Junqueras, el líder amb més projecció social i política a Catalunya i que és, per sobre de tot, un independentista convençut que ha arrossegat l'antiga Convergència a abraçar el secessionisme sense complexos i portar-los a secundar la seva estratègia si volien mantenir-se en el poder. La situació catalana no s'entén sense el paper central que ha jugat un home que és feliç fent de pagès i que es va afiliar a Esquerra el setembre del 2011, amb prou feines sis mesos abans de ser encastellat a la direcció i acabar amb les lluites caïnites internes.

ERC va governar amb les forces d'esquerra en els dos tripartits, de 2003 a 2010. Amb prou feines dos anys, Junqueras va passar de fer programes d'història a TV3 a ser el cap de l'oposició a Catalunya, mentre els seus donaven suport a les retallades de la Generalitat en sanitat i serveis socials sense gairebé tenir desgast polític, una habilitat i una constant de la seva trajectòria.

Consolidat en la centralitat de la política, amb el PDeCAT renegant del seu passat a causa de la corrupció, Junqueras va acceptar a contracor la llista electoral de Junts pel Sí el 2015 i després no li va quedar més remei que asseure's al Govern de Carles Puigdemont. En aquests gairebé dos anys ha conreat una aparença dialogant amb el Govern central que no s'ha traduït en més autogovern de Catalunya, ha llaurar una aparent bona relació amb la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría que s’ha acabat diluint i fins fa unes setmanes no ha assumit les competències de processos electorals i s’ha resistit fins al final a signar el decret de convocatòria del referèndum. Junqueras en estat pur.

Curós en les formes i culte, des de les files del PDeCAT i la CUP li atribueixen un innegable caràcter jesuític si es compara el seu discurs amb certes actuacions. Així, amb motiu de les eleccions municipals del 24 de maig del 2015, Esquerra va animar a col·locar la bandera estelada als ajuntaments catalans. Junqueras era llavors alcalde de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona) i no va hissar l'ensenya independentista. “No és la bandera de tots els catalans”, es va justificar dies abans, però, a finals d'agost, no va tenir objeccions a defensar que s'acudís amb l'estelada a la manifestació contra el terrorisme a Barcelona.

En un altre d'aquests actes de fe, el 2012, Junqueras va demanar al Govern, del qual no formava part, que reforcés l’Agència Tributària de Catalunya per facilitar que els ciutadans “insubmisos” poguessin pagar els impostos a la Generalitat. Tres anys després, una de les primeres actuacions com a conseller d’Economia va ser demanar que seguissin pagant a l’Agència Tributària espanyola perquè la Generalitat no tenia competències.

Un altre demèrit que se li atribueix és el de dir al seu interlocutor el que sembla que vol escoltar. “És que jo soc cristià”, es va justificar davant un alt responsable d'una entitat bancària que té per costum, com ell, acudir a missa. L'origen de la seva bona sintonia amb l’Església cal buscar-lo en la seva infància, quan, segons la seva biografia oficial, unes monges italianes que dirigien una escola bressol a Sant Vicenç dels Horts van convèncer els seus pares perquè estudiés al Liceu Italià de Barcelona, alguna cosa que a principis dels setanta no estava a l'abast de tothom. La seva bona relació amb l’Església perdura encara. L’estiu passat va mantenir una llarga reunió amb l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, que dies enrere va signar una declaració de suport al diàleg entre el Govern i la Generalitat juntament amb l'abat de Poblet.

Ha sabut conrear una imatge trempada combinada amb la d'estadista, encara que en els escassos viatges que ha fet a l'estranger no l’ha rebut cap mandatari de relleu. No com al seu predecessor, el conseller Andreu Mas-Colell, que es reunia amb representants del Sistema de la Reserva Federal nord-americà. El discurs polític que Junqueras va repetir durant anys és que Catalunya tenia un dèficit fiscal anual de 16.000 milions, fins que l'exministre socialista d’Hisenda Josep Borrell va desbaratar aquest mantra en el llibre Los cuentos y las cuentas de la independencia, amb dades de les balances fiscals que va publicar el mateix Mas-Colell.

Malgrat tot, Esquerra mai va tenir un líder tan carismàtic, ni tan proper a la victòria, encara que el discurs oficial resa que el que ells desitgen no és la independència, sinó guanyar les eleccions. A l'espera del que passi després del referèndum i dels processos judicials en marxa, davant una part de la societat catalana es dibuixa com el futur president sis anys després de col·locar-se al capdavant del seu partit i aprofitar com ningú els vents favorables de la història.

 

MÉS INFORMACIÓ