Selecciona Edició
Connecta’t

Rojos separatistes

Assistim al sorprenent 'revival' d'aquell artefacte discursiu que tantes estones de glòria va proporcionar a la dictadura de Franco en els seus primers temps: l'Anti-Espanya

Un grup de persones acomiaden a agents de la Guàrdia Civil que viatgen cap a Catalunya.
Un grup de persones acomiaden a agents de la Guàrdia Civil que viatgen cap a Catalunya. EFE

Resulta fascinant i inquietant alhora observar com determinades fórmules d'interpretació de la realitat, secularment arrelades en la cultura política hispana i inculcades ad nauseam durant les quatre dècades franquistes, han resistit incòlumes quatre dècades més de pluralisme i reapareixen avui, durant la tardor del 2017, amb tota la seva esplendor. Penso en el vell recurs explicatiu del complot, del contuberni, de la traïció.

Que el sistema polític i institucional (el règim, per què no n'hi podem dir així?) bastit a partir del 1978 mostri, potser des del 2010, símptomes evidents de crisi, de fatiga de materials, d'obsolescència, això no invalida els aspectes positius que va tenir al llarg de tres decennis, ni hauria de suposar un drama: tots els sistemes polítics tenen un cicle vital i acaben periclitant. La Restauració alfonsina, per exemple, va manifestar clarament el seu esgotament a partir del 1917, a causa del col·lapse del bipartidisme caciquil, la crisi social, l'auge dels nacionalismes perifèrics, el conflicte bèl·lic al Marroc, etcètera.

La crisi de la Restauració postfranquista s'ha expressat sobretot a través del descrèdit i la pèrdua de legitimitat dels partits que van ser dominants des del període constituent (el 15-M, el No ens representen..., que cristal·litzarà en Podem) i de l'eclosió sobiranista catalana, replicada molt pàl·lidament a Euskadi. Es tracta d'un procés històric perfectament explicable en termes racionals, mitjançant factors de tipus generacional, polític (l'aclaparadora hegemonia del PP en tots els aparells de l'Estat des del 2011, la corrupció...) o econòmic (l'impacte brutal de la crisi, a partir del 2009, sobre àmplies capes socials).

Però, en comptes d'interpretar-ho en aquests termes, el gruix dels mitjans, opinadors i analistes espanyols ho han llegit o ho estan llegint en clau de conjura, d'insidiós i tèrbol contuberni que cal desemmascarar, no analitzar. I, dins d'aquest frame conspiranoic, el clàssic espantall del complot roig separatista ha tornat a florir.

Es podria recopilar una extensa antologia de frases que, des dels espais més nobles de la premsa de la capital, fa setmanes que parlen de la sinistra “fraternitat rupturista” entre “l'esquerra radical espanyola”, capitanejada per Pablo Iglesias Turrión, i el “separatisme català”, que encapçalen Puigdemont i Junqueras. Hi ha textos inefables –que farien riure si no fessin pena– que pronostiquen la culminació del pèrfid contuberni: una declaració unilateral d'independència a Catalunya, “acompanyada d'esclats socials a tot Espanya”. De moment, l'assemblea d'electes de Saragossa ja va constituir un atac inaudit a l'Estat de dret (l'agressiva concentració feixista a les seves portes, en canvi, va ser un agradable divertiment dominical). Pel que fa a l'eminència grisa, el cervell en la penombra de la conjura subversiva és l'empresari audiovisual Jaume Roures, amfitrió del sopar on es van subscriure els nous Protocols dels Savis de Sió per carregar-se “la nació més antiga d'Europa”.

Es tracta, en definitiva, del sorprenent revival d'aquell artefacte discursiu que tantes estones de glòria va proporcionar a la dictadura de Franco en els seus primers temps: l'Anti-Espanya. El PP, Ciutadans, el PSOE i tots els seus corifeus són Espanya (i, subsidiàriament, també la democràcia i la juridicitat); el bloc independentista català, Podem, les confluències i –horror!– EH Bildu amb Arnaldo Otegi al capdavant són l'Anti-Espanya, els enemics de la democràcia, els dinamiters de la sobirania nacional, etcètera. Tant se val que els de Pablo Iglesias obtinguessin fa quinze mesos més de cinc milions de vots! “Podem –s'afirma sense immutar-se– és una força antisistema amb qui ningú s'ha d'associar, perquè et tornarà a trair”. Atenció a la dada, Pedro Sánchez: amb l'Anti-Espanya no es pacta. Excloents? Això són els secessionistes.

En els virils anys del 1939 i successius, a l'estofa roja separatista se l'afusellava, i tema resolt. Ara (“¡A por ellos...!”) només se l'amenaça, processa i deté, se li infligeixen multes astronòmiques, se la demonitza per sediciosa i traïdora (i, per acabar-ho d'adobar, encara millor si s'hi posa pel mig el veneçolà Nicolás Maduro).

Però faltava l'ombra del Kremlin, i ha arribat. Era de preveure: quan tants líders d'opinió semblen enfundar-se de nou la camisa blava de la seva pròpia joventut ideològica –o de la dels seus ancestres– és molt coherent recuperar la consigna que Ramón Serrano Suñer va llançar des del famós balcó del carrer d'Alcalá, aquell 24 de juny del 1941: “Rússia és culpable!”.

Joan B. Culla i Clarà és historiador