Selecciona Edició
Connecta’t

Quadern: Tres Turons, cases i parcs

Barcelona no pot fer la impressió de no saber afrontar res sense enderrocar-ho tot

Els Tres Turons.
Els Tres Turons.

El Pla dels Tres Turons, del Carmel, de la Creueta del Coll i de la Rovira, torna a ser motiu de discussió entre veïns i Ajuntament. Les notícies que durant anys, molts, han anat saltant sobre aquest lloc múltiple de la ciutat il·lustren els diferents moments pels quals ha passat un pla que avui potser estem en condicions de matisar. En la seva última encarnació, aquest passat estiu, la polèmica és a propòsit del lloc on es reallotjaran els veïns de les cases que es vol enderrocar per realitzar el somni d’un pulmó verd per a la ciutat, que el pla qualifica de “verd estratègic amb un paper mediambiental important en la fixació (?) de diòxid de carboni i aigua”. Voldria fer tres observacions sobre les circumstàncies que concorren en aquest pla. La primera, òbviament, és sobre el problema que afecta els veïns que pensen desallotjar i també el del barri on els volen reubicar. Particularment no crec que hi hagi “fixació de diòxid de carboni” que justifiqui enderrocar algunes casetes, amb el que això suposa, per construir uns blocs de pisos, que amb molta probabilitat no seran millors que les cases que ara tenen els que hi viuen.

La segona es tracta d’una qüestió encara no assumida, que és la relació i el tracte que hem de tenir amb la ciutat informal consolidada. Un tipus de ciutat com el que ens ocupa, al qual es pot aplicar allò que l’arquitecte vienès Josef Frank deia sobre la casa als anys trenta: “La casa moderna té el seu origen en els ateliers bohemis sota les mansardes. Aquests espais sota coberta, declarats inhabitables i poc higiènics pels arquitectes i per l’autoritat, i arrencats a l’especulació i a l’ambigüitat de les lleis, edificats quasi per casualitat, tenen aquella vitalitat que busquem en va als habitatges dels pisos inferiors, organitzats segons criteris més racionals”. Això està lligat a una qüestió central, al meu entendre, i és que l’anomenat “projecte arquitectònic”, tal com l’inculquem a les escoles d’arquitectura, no sap com afrontar una situació com aquesta. El cas, a més, demostra la incapacitat per assumir que en el disseny de la ciutat hem de treballar amb el que ens trobem, tal com Gilles Clément reclama per al jardí en el seu text El jardí en moviment, pel qual no existeixen les males herbes, totes són bones i boniques, tan sols depèn de la cultura amb què ens ho mirem. Casos com el dels Tres Turons són avui llocs amenaçats, no per l’especulació immobiliària ni per la construcció d’infraestructures, sinó més aviat per la miopia arquitectònica. Barcelona no pot fer la impressió de no saber afrontar res sense enderrocar i canviar-ho tot, i de no saber millorar les coses.

La tercera és la incapacitat per assumir un discurs basat en el realisme per part de l’esquerra municipal avui al govern. Hi ha algun inconvenient que en un parc també hi hagi cases? De debò és impossible fer conviure les dues coses? ¿I més en un moment en el qual la ciutat està provant seriosament noves formes de pensar el transport privat i el públic? Casos com aquest posen en evidència les mancances d’una política basada en principis i consignes i la feblesa instrumental del projecte d’arquitectura, massa confiat en la “representació gràfica” de la forma que es projecta i que no ha sabut incorporar la idea de donar instruccions, que suposen un instrument diferent que el del projecte, el d’imaginar processos, útil en casos com aquest. Projectes d’arquitectura limitats per la seva voluntat de ser complets, en lloc d’entendre que la intervenció incompleta és l’expressió d’arribar a acords. I a això hem d’afegir la dificultat d’aplicar les normatives d’edificació i urbanístiques a allò que ja existeix. Però per damunt de tot, existeix una arrogància davant la ciutat d’origen informal amb elements autoconstruïts, d’allò desendreçat i, perquè no dir-ho, lleig. Els cànons de bellesa que arquitectes i altres oficis tenen com a fundacionals parteixen de l’art clàssic tal com l’hem conegut als museus, quan en realitat l’escultura grega era policromada amb cares, ulls i cabells pintats amb colors d’un realisme quasi faller. Hem preferit creure’ns una veritat blanca i pura perquè som moralistes (especialment l’esquerra) i odiem el pecat. Ens hem cregut millors del que som i això es paga. Els Tres Turons podrien ser una ocasió per repensar la manera d’abordar aquestes parts de la ciutat tan especials: són bosses, reserves, que s’han preservat i representen una altra forma de ciutat i una altra manera de viure. Què entenem sinó per biodiversitat?