Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Records absurds, vivíssims

Todó fa una crònica familiar, com un quadre de costums, seductor... i amb polèmiques

Lluís Maria Todó.
Lluís Maria Todó. EFE

Un dels objectius preponderants de la novel·lística de Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950) ha sigut convertir la literatura en una eina per edificar un relat versemblant de la Catalunya contemporània. A la seva primera novel·la, Els plaers ficticis (1991), un estiueig a Camprodon li servia per teoritzar sobre l’esperit de la burgesia catalana i dilucidar els seus components reals per damunt dels mítics. A El joc del mentider (1994), Todó examinava l’intent de la gauche divine de crear una societat civil catalana liberal i cosmopolita. I a El cant dels adéus (2001), se centrava en la feixuguesa del pes d’haver-se educat en un món on la burgesia barcelonina encara duia a sobre el compromís franquista que es va acceptar després de la Guerra Civil: a l’altre costat de la balança, però, ja hi havia la feixuguesa d’un altre pes, el de l’escoltisme i de tots els corrents subterranis que hi desembocaven. I com que des de l’inici la versió de la Catalunya contemporània que tenia Todó no coincidia amb el que un dels seus personatges anomena la “Gran Mentida Patriòtica” orquestrada per Jordi Pujol i els seus sequaços, no és d’estranyar que en el pròleg d’El mal francès (2006) declari que pensi que “la societat catalana havia decidit que jo no existia com a novel·lista”. Si la sospita de Todó fos certa, seria un altre error a sumar als infinits errors que col·lecciona “la societat catalana”: Els plaers ficticis va ser un debut espectacular, El joc del mentider és un ambiciós tour de force formal sobre la novel·la epistolar, i El cant dels adéus, rere la senzillesa de l’anècdota, revela que Todó coneix el secret de l’escriptura, que només cal construir frases i triar paraules amb constància i refinament.

Ara, a Gramàtica dels noms propis, Todó recupera les fixacions temàtiques que han fornit les seves novel·les, i la col·laboració de la burgesia catalana amb el franquisme, la construcció d’una Catalunya existent només a l’àmbit rural, el descobriment i l’assumpció de l’homosexualitat, l’adoració de la cultura francesa, la simplificació i l’homogeneïtat de la llengua catalana degudes a l’IEC, la certesa que l’estil, al capdavall, és sentit, hi són extensament presents. Però aquí el punt de vista canvia i es torna a la no-ficció, a la particular manera d’entendre la literatura del jo, que l’autor ja practicava a El mal francès. Des del primer moment, Todó ensenya les cartes, avisa que “el bilingüisme, a Catalunya, és un fenomen variadíssim que si es mira amb una certa tranquil·litat no sembla fer mal a ningú”, escriu que “una de les coses que m’agradaria fer en aquest llibre és il·lustrar la familiaritat que tenim moltíssims barcelonins i catalans més o menys de la meva edat amb dues llengües oficials del territori, i molt sovint amb alguna altra”, i arremet contra “el neocatalà que parlen els joves, pobre i aigualit, sense pronoms febles ni vocals neutres, que desconcerta i irrita els més grans i potser acabarà convertint el meu en una relíquia curiosa”.

Però més enllà de la passió verbal i de l’afany polèmic, de la descripció dels passos necessaris per a la construcció d’una personalitat, Gramàtica dels noms propis és sobretot una crònica familiar i, com a tal, al llarg de les seves pàgines el lector es va endinsant en el que constitueix el nucli de qualsevol família normal, en l’inventari del seguit d’escenes, costums, anècdotes, episodis i diàlegs, sovint trivials, que configuren la realitat de la família Todó, “uns records inexplicables, inesborrables, una mica absurds però vivíssims”. I, com que ja se sap que la vida, en el fons, no té cap argument, enlloc n’hi predomina cap, i aquesta disposició de la matèria narrativa, com si fossin quadres de costums una mica viscerals a la recerca de l’efecte còmic, no deixa de ser un territori especialment propici perquè Todó tingui plena llibertat per recórrer de dalt a baix l’art de la digressió i opinar sobre el franquisme, la democràcia, el trotskisme i la revolució, la sexualitat i el desig. I també, és clar, sobre el llibre que va escrivint i els jocs de memòria que així ho permeten.

Però si Gramàtica dels noms propis es llegeix amb la fluïdesa que es llegeix és gràcies a la modèstia dels plantejaments, a l’elegància amb què Todó no vol convèncer sinó seduir, a l’eficàcia d’una prosa cisellada sense deixar cap espai per la improvisació.