Selecciona Edició
Connecta’t
Selecciona Edició
Mida de la lletra
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

La síndrome del 26 de gener

Tornen els fantasmes del passat, els Fets d'Octubre i la Caiguda de Barcelona

Mossos d'esquadra sortint de la Generalitat arrestats pels soldats durant els Fets d'Octubre.
Mossos d'esquadra sortint de la Generalitat arrestats pels soldats durant els Fets d'Octubre.

Hem parlat molt del 6 d'octubre, data de 1934 en què el president català Lluís Companys va proclamar l'Estat català dins de la República federal espanyola, però és evident que també caldrà parlar d'una altra data, capaç d'evocar repeticions històriques, i és la del 26 de gener de l'any 1939, quan va caure Barcelona.

Ens ho va recordar Karl Marx a El divuit brumari de Lluís Bonaparte, quan va evocar amb àcida ironia la teoria hegeliana de la repetició de la història, una vegada com a tragèdia i una altra com a farsa. No ho veuen així els que pateixen en el seu cervell la percussió dels fantasmes històrics, temorosos o de vegades esperançats que la segona versió sigui tan tràgica o més que l'original.

Les dates històriques no solen arribar aïllades, sinó que s'encadenen unes i altres de la mateixa manera que van succeir en el moment original. Si durant mesos i fins i tot anys, pràcticament des que va arrencar el procés el 2012, ha anat sorgint el fantasma dels Fets d'Octubre, ara ens arriben imatges i paraules evocadores del final tràgic d'aquella seqüència, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona i van arrasar el que quedava del poder autonòmic després d’una terrible guerra civil.

Les imatges de la caiguda de Barcelona colpegen amb intensitat els caps dels que acomiaden els guàrdies civils com es fa amb les tropes que van a la guerra o surten a conquerir un territori estranger. També els dels que creuen que l'única solució serà un gran escarment que deixarà sense paraules i sense autonomia els catalans que han gosat desafiar l'Estat i trencar unilateralment amb Espanya, tot i els nombrosos inconvenients i desperfectes que això pugui comportar: per a la democràcia espanyola i per a l'altra meitat dels catalans.

Diu Margaret MacMillan que les ideologies reviuen el passat en forma de profecia, però quan les ideologies esdevenen programa polític de peremptòria realització, llavors es viu la repetició dels fets del passat com la cristal·lització d'un desig: repetir la jugada, perquè aquesta vegada surti bé o sigui la definitiva. Els independentistes volen repetir un 6 d'octubre perquè el 2017 acabi no tan sols amb la proclamació de la república catalana, sinó amb la seva instal·lació com a nou Estat europeu. Els que critiquen el procés, inclosos alguns independentistes reticents amb el camí il·liberal triat, el reviuen, en canvi, com una tenebrosa amenaça de repetició d'aquell fracàs.

El mateix passa al camp adversari. Tornar a conquerir Barcelona i omplir els balcons de banderes espanyoles és el desig de l'anticatalanisme rediviu que està creixent a tot el territori espanyol. El retorn d'aquest fantasma es concreta també en una altra data, el 5 d'agost de 1938, quan Franco va signar a Lleida el decret d'abolició de l'Estatut de Catalunya. Aquests somnis, tan reconfortants per a alguns, ho són també per a l'independentisme més necessitat d'una resurrecció del franquisme per explicar la seva fugida cap endavant i la seva ruptura brutal amb la legalitat estatutària i constitucional.

Per a la majoria dels ciutadans, catalans i espanyols, aquesta fantasmagoria del passat destrueix 40 anys de democràcia i d'autonomia, considerats fins fa quatre dies com els millors de la nostra història, d'Espanya i de Catalunya. Tant de bo tingui raó el vell Marx i sigui només com a farsa que es repeteixin i no com la tragèdia que uns i altres semblen insistentment convocar.