Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

“Els galeristes ens continuen veient com a intrusos”

Joaquín Díez-Cascón és el fundador i director de Swab, la fira d’art de Barcelona que ara compleix 10 anys havent assolit el suport de les institucions... però no encara de tot el sector

Joaquín Díez-Cascón, fundador i director de Swab.
Joaquín Díez-Cascón, fundador i director de Swab.

La fira d’art Swab, que compleix el desè aniversari, obre les seves portes avui al Pavelló d’Itàlia de Fira de Barcelona. Impulsada per l’arquitecte i col·leccionista Joaquín Díez-Cascón, Swab és un projecte que ha aconseguit en aquesta dècada convertir-se en la fira d’art contemporani de Barcelona. I ho ha aconseguit després de superar la crisi econòmica i tenir el suport d’administracions i institucions, i malgrat les reticències del sector, que no ha acceptat del tot que una iniciativa privada estigui darrere d’aquest esdeveniment. En aquesta edició, que estarà oberta fins diumenge que ve coincidint amb la celebració del referèndum del dia 1 d'octubre, participen 70 galeries, el 70% internacionals i la resta espanyoles. L’any passat la van visitar 20.000 persones.

Pregunta. Com ha canviat Swab en aquests deu anys?

Resposta. Ha anat evolucionant de forma lògica. La característica principal ha estat la introducció d’espais comissariats que han permès apropar artistes d’especialitats diferents, que d’altra manera hauria estat impossible.

P. La celebració d’una dècada els permet reflexionar?

R. Arran de l’edició de l’any passat, vam pensar que en el desè aniversari havíem de fer alguna cosa diferent, i això ens obligava a reflexionar cap a on volíem anar i en quines condicions. I arribem a la conclusió que hauríem de tornar als orígens i a l’esperit de les primeres edicions.

P. No és contradictori?

R. La lògica era anar creixent, però ens hem adonat que no és el que volem. Al món hi ha dos tipus de fires, les especialitzades en art emergent, que aposten per artistes més joves i de més qualitat i un nombre de galeries limitat; i les generalistes, en què com més galeries participin, ets més important. Però nosaltres no volem apostar per aquest model i format. Semblava que anàvem cap a aquest camí, però no. Nosaltres defensem el primer model, i si cal tornar enrere per no perdre aquesta qualitat, tornarem. Per a nosaltres seria impossible mantenir una qualitat amb 350 expositors.

Hem tingut sis anul·lacions de col·leccionistes espanyols per coincidir la fira amb el referèndum de diumenge”

P. La seva fira s’ha consolidat a força de constància. És una obstinació personal?

R. El més fàcil hauria estat abandonar, sobretot quan la crisi ens va impedir celebrar-la el 2009, però el suport internacional i l’ajuda de col·lectius que hem tingut ens ha fet voler seguir.

P. La lluita més gran ha estat contra les institucions o contra el sector?

R. El sector sobretot. La resposta de les institucions al principi va ser tímida. Devien pensar: no els ajudarem més, no fos cas que molesti el sector. D’altra banda, si no els ajudem i els va bé... Al cap dels anys hem trobat un equilibri, després que comprovessin que fem un treball seriós, que no érem un bluf o un caprici. Ara tenim el suport total de les institucions i d’una part del sector cultural.

P. Per què és tan difícil que Swab es vegi com una oportunitat?

R. Perquè els que hi estem al darrere som unes persones privades i d’alguna manera uns intrusos en aquest món.

P. El sector el segueix veient com un intrús?

R. No ho sé, els ho hauries de preguntar a ells. Hi ha reticència. perquè no som la fira que a molta gent li agradaria fer a Barcelona, i això serà sempre així, no hi ha res a fer. Cadascú ha d’acceptar el paper que té. Nosaltres som el que som, una fira que té claríssim el que volem ser i mai serem el que altres volen que siguem.

P. Tenen el suport institucional, però en els últims anys el Departament de Cultura defensa la creació d’una nova fira. L’última, al febrer, barrejant gastronomia i art contemporani.

R. És compatible, per què no. Barcelona està en un moment de creixement cultural molt important. Per què no tenir dues fires, una de generalista i una altra d’especialitzada com Swab, de la mateixa manera que hi ha una fira especialitzada com és Loop? A nosaltres ens van proposar de participar i ja està, però no s’ha tornat a parlar del tema i així ha quedat la cosa. Ningú ha tornat a dir res. No consta, que jo sàpiga, però pot ser que s’estiguin fent coses. Segur que l’any que ve tornarà a sortir el tema per tenir un titular.

P. Swab és la fira que mereix Barcelona?

R. Barcelona mereix moltes coses, però ara mateix hi ha una saturació de fires i Arco és en realitat la fira oficial d’Espanya. L’organitzen Ifema i la Comunitat de Madrid. És impossible competir amb ella. Però insisteixo, és el moment de les fires especialitzades. És el model de fira que tenen ciutats com Roma i Estocolm, entre altres.

P. A quin públic va dirigida la seva fira?

R. Si treballes amb gent jove que està començant, el preu ha de ser molt assequible. Aquí es poden comprar obres com una litografia per 50 euros, però els preus mitjans d’originals estan entre 500 i 3.000 euros.

P. I per què no artistes consagrats?

R. No busquis aquí una obra de Jeff Koons, perquè no la comprarà ningú. No és el model. Apostem per apropar l’artista i l’art emergent a la gent jove i potenciar el nou col·leccionisme i la seva implicació en el món de l’art. Que agafi l’hàbit de gaudir de la cultura tot l’any, que sigui una introducció al món de l’art, però que serveixi perquè la resta de l’any segueixi anant a galeries i als museus, que sigui una porta d’entrada per normalitzar el galerisme.

P. Qui compra art a Barcelona?

R. Abans hi havia el sector immobiliari, però la crisi va acabar amb tots ells. Ara és clar que l’art no entén de classes ni professions, al cap i a la fi és una sensibilitat que et desperti alguna cosa.

P. S’ha recuperat el mercat?

R. Molt lentament, però amb un canvi substancial. El mercat s’ha dividit. Hi ha el que busca grans obres i artistes als quals només accedeixen les grans fortunes i les corporacions, i el que busca artistes joves que comencen. Enmig hi ha la classe mitjana, molt tocada per la crisi, perquè l’art és un reflex de la societat.

P. Hi ha modes i tendències?

R. Sí. Estem en un món globalitzat. En aquest moment hi ha molt d’interès per l’obra sobre paper. És el que més s’està movent i venent. Té l’avantatge que és fàcil de transportar, exigeix a l’artista un treball més detallat, més profund de l’obra, són obres més autèntiques i són més difícils de fer-les en sèrie. També són més assequibles. La tendència és comprar artistes joves, no consagrats que no es poden adquirir, i si es compra seran obres menors que no serveixen per a res.

P. Quantes vegades en aquests 10 anys ha tingut ganes de tirar la tovallola?

R. Crec en el projecte i en el seu futur, i hem arribat a un punt que no té retorn, però cada any, quan estem als mesos de juny i juliol, desitjo no fer-ho. M’entra l’angoixa. Dona moltes satisfaccions, però també és un sacrifici enorme.

P. És un negoci organitzar Swab?

R. No, però en el moment en què amb Swab es perdin diners, desapareixerà. De fet, és una fira sense ànim de lucre. Per això hem creat la Fundació Swab Barcelona per donar suport a la fira i fer els programes d’artistes joves i intercanvis d’altres països.

P. La fira coincideix per tercer any amb la celebració del Barcelona Gallery Weekend, en la qual participen 23 galeries i uns 50 artistes. No és competència per a Swab?

R. Em consta que hi ha gent que no pensa el mateix que jo, però crec que això és bo en aquest moment, en què hi ha tanta competència per oferir un programa potent i bo, de qualitat, perquè col·leccionistes i comissaris vinguin a Barcelona.

P. Què va sentir quan va saber que el referèndum coincidiria amb la celebració de Swab?

R. Vaig pensar que haurien pogut triar un altre cap de setmana i crec que no ens beneficiarà, però som on som i ja està. De fet, hem tingut anul·lacions de col·leccionistes espanyols, en concret sis que han optat per no venir. S’han disculpat amablement, dient que respecten les opcions del poble català, però que prefereixen no venir. Cap d’internacional.