Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets

Erdogan a Catalunya, ni de broma

N’hi ha que comparen Espanya amb Turquia perquè sempre confonen els seus desitjos amb la realitat

Dos mossos interroguen un membre de l'ANC que protesta per la prohibició del referèndum.
Dos mossos interroguen un membre de l'ANC que protesta per la prohibició del referèndum. REUTERS

Comparar l’Espanya de Rajoy amb la Turquia d’Erdogan és en el cas més lleu una exageració. I ja se sap que tot allò que és exagerat és també insignificant, segons la dita magistral de Talleyrand. Potser els qui ho fan, com és el cas d’alguns periodistes a la sala de premsa de la Comissió de Brussel·les, no saben quants ciutadans detinguts, funcionaris destituïts, condemnes penals i exilis hi ha hagut sota el règim d’Erdogan des de l’intent de cop d’Estat del juliol del 2016. Potser no coneixen les restriccions ben efectives de la llibertat d’expressió, amb tancament de diaris, ràdios i canals de televisió, que s’han produït ja no entre els partidaris de la secta Gülen, presumptament la que va organitzar el putsch militar, sinó entre tots els partits de l’oposició, demòcrates, kurds, laics i esquerrans.

Entre els qui comparen la Turquia d’Erdogan amb l’Espanya de Rajoy deu haver-hi tres classes de persones: els qui ho fan amb tota la consciència i mala fe dels propagandistes contra el Govern espanyol i a favor del procés; els qui són senzillament uns indocumentats, com aquests periodistes europeus; i, finalment, els qui parlen de la realitat dels seus desitjos: saben que no és la Turquia d’Erdogan però voldrien que ho fos i fins i tot treballen per tal que ho arribi a ser.

La seva obstinació amb la independència i la seva detestació de l’actual autonomia de Catalunya dins el sistema constitucional espanyol els porta a preferir intensament el final de la democràcia a una derrota del procés. És ben clar, doncs, que el preu que han fixat al desenllaç desfavorable del procés, que ja s’acosta, és que sigui a la turca, és a dir, que provoqui una reacció del Govern central de dimensions anàlogues a les que va provocar el cop d’Estat frustrat a Turquia.

No cal que ens comparem amb Turquia per saber que el balanç del que ha passat fins ara no és precisament engrescador. Ja hem deixat molts pèls en aquesta gatera tan desgraciada en la que ens han ficat entre uns i altres. L’autogovern de Catalunya està greument ferit, esperem que no sigui de mort, com desitjarien també els nombrosos arrauxats de totes dues bandes. Però bona part de les ferides són autoinfligides: en propietat no hi ha govern, ni parlament, ni institucions reconegudes per tots, perquè 72 diputats es van saltar a la torera tota la legislació catalana vigent, inclosos els dictàmens i consells jurídics de tota mena, i ens van deixar desguarnits i desautoritzats.

Els mitjans de comunicació públics, TV3 i Catalunya Ràdio, amb l’ajut d’algun altre de privat i ben subvencionat, s’han convertit en l’Iskra de la revolució catalana (l’Iskra era l’òrgan periodístic bolxevic, que tenia funcions organitzatives com les que tenen els programes punters de la Corpo). Des de les ones es difonen les consignes i es demana vigilància i fins i tot se sol·liciten denúncies dels oients sobre els moviments dels furgons policials. Molts dels seus tertulians i periodistes més entusiastes segueixen la consigna del president Puigdemont respecte als alcaldes socialistes, i aprofiten qualsevol avinentesa per interpel·lar els polítics i periodistes que encara no s’han deixat convèncer de les bondats del procés. Els mitjans de tots s’han convertit en instruments sectaris i de partit, i una autèntica vergonya, atesa la seva dependència dels impostos que paguem entre tots.

El cas pitjor de tots és la terra de ningú en què s’estan endinsant els Mossos. Cada cop es veu més clara l’estratègia de Puigdemont, que va destituir el conseller Jordi Jané i el director dels Mossos Albert Batlle en clara previsió del moment actual, en què, per dir-ho cruament, ens trobem a una passa d’on no hauríem d’haver arribat mai: la desobediència del comandament d’un cos armat, i ja sabeu què significa això. Si la competència d’ordre públic es perd, provisionalment o definitivament, aquesta serà també una ferida autoinfligida, filla directa de la irresponsabilitat i la frivolitat d’uns dirigents maldestres i encegats.

Em diuen que la llibertat d’expressió està en perill i que les entitats professionals es mobilitzen. Pregunto: Hi ha algú que no hagi pogut expressar els seus punts de vista? Algú ha estat privat de paraula en algun mitjà? S’han produït censures, càstigs o acomiadaments en algun mitjà públic o privat per publicar informacions? O és que potser hi ha algú processat o fins i tot empresonat per haver-se expressat a favor de la independència de Catalunya? Els periodistes de Brussel·les bé m’ho podrien dir.

Hi ha censura, ja ho sé, però em sembla que és la prohibició de la difusió de la publicitat d’un plebiscit convocat il·legalment per aconseguir la secessió de Catalunya. És a dir, tothom pot defensar la independència o el dret a l’autodeterminació però els tribunals han censurat la propaganda del referèndum. És això, no? A mi no m’agrada, és cert. No m’agrada cap censura. ¿Però és més greu la prohibició de la publicitat del referèndum que els atacs als periodistes dissidents per part dels poders públics catalans, als quals se'ls neguen informacions i se'ls esbronca i denuncia públicament, per l'únic pecat de fer una informació que no els agrada? ¿És normal que un conseller com Forn i algú amb una arma al cinturó com el major Trapero comencin una roda de premsa assenyalant periodistes?

No vull perdre el fil: l’autogovern ha estat agredit des de dins, pel Govern Puigdemont, i certament també des de fora, pel Govern Rajoy; i entre els dos l’estan matant. Montoro ha liquidat l'autonomia financera. La Fiscalia espanta els alcaldes, els directors de col·legis, els ciutadans convocats a formar meses o a votar. Un jutge ha detingut i interrogat un grapat d’alts càrrecs de la Generalitat. Altres han donat ordres de tancar pàgines web oficials i privades. I aquí no s’ha acabat.

El mètode subterrani de Rajoy, que porta a una intervenció invasiva de l’autonomia, tot i evitant l’actuació oberta i parlamentària de l’article 155, podria ser reversible si aconseguís el seu objectiu, aturar el referèndum, sense grans desperfectes més; però en cas contrari, amb l’aplicació del 115 i la intervenció sencera de l’autonomia, podem trobar-nos cantant les absoltes i llançant a les escombraries els millors 40 anys de la nostra història.

Tot molt poc edificant i impropi entre poders que funcionin i actuïn dins de la legalitat. Però aquesta és la qüestió: hi ha dues legalitats, la fictícia de l’independentisme i l’efectiva constitucional, que pugnen per imposar-se una damunt de l’altra i totes dues estan planxant-se la realitat de l’autogovern que teníem. Els d’aquí l’han sacrificat en nom de la independència, a risc de quedar-se sense bou ni esquelles; i els d’allà se l’estan polint per evitar la independència, però aneu a saber si voldran tornar a la situació anterior, quan un poder català s’ha sentit prou fort per desafiar el poder constitucional espanyol. Tant de bo de la baralla no en surti una Espanya com la Turquia d’Erdogan, que és el que alguns somnien.