Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La mirada exterior

La premsa estrangera irromp en el conflicte català amb un relat que trenca la dialèctica de

les versions enfrontades

Quan les paraules no diuen el que signifiquen és molt difícil entendre’s. Un dels pitjors
símptomes del conflicte català és que els termes que una part i l’altra utilitzen per definir el
que passa no es corresponen amb la realitat. Tots dos s’acusen de mentir i tots dos
menteixen o almenys, tots dos retorcen els conceptes i les paraules fins a fer-los
irrecognoscibles. Cadascuna de les parts acusa l’altra d’haver perpetrat un cop d’estat,
cadascuna s’erigeix en genuïna defensora de la democràcia i ambdues s’acusen
mútuament de pràctiques totalitàries.

Una cosa semblant passa amb la paraula diàleg. Ambdues parts repeteixen que estan
disposades a dialogar però ambdues imposen condicions que sap que l’altra no podrà
assumir. N’hi ha prou d’analitzar les declaracions i discursos dels últims dies per
comprovar que les paraules, fins i tot les més solemnes, estan perdent el seu significat
i,per tant, eficàcia comunicativa. Tanta hipèrbole té com a objectiu cohesionar l’espai propi
i erosionar l’adversari.

La distorsió arriba fins i tot a l’aplicació de les lleis. Mai abans en la història recent s’havia
forçat tant la interpretació de les normes. Fins a tal punt s’han violentat que ja no ofereixen
cap seguretat jurídica. A un costat i a l’altre s’utilitzen les normes, els tribunals i les
institucions a conveniència. Aquesta manera de procedir és d’una gravetat extrema perquè
entronitza la regla del tot s’hi val per tal d’aconseguir els objectius.

El que ara passa no és una cosa que hagi sorgit de sobte. És l’eclosió d’un tornado que fa
set anys que acumula tensió. I ara comença a descarregar. En una situació d’extrema
polarització com l’actual, el discurs públic no està orientat a aclarir, sinó a imposar el propi
relat sobre el que passa amb la pretensió que pugui tenir un efecte performador, és a dir,
que contribueixi a construir la realitat que es pretén.

En aquesta guerra de posicions la batalla pel relat és fonamental i cal dir que tots dos
contendents són bastant eficaços a l’hora de construir un camp mediàtic afí a les seves
posicions. Només cal comparar algunes portades editades a Madrid amb d’altres
d’editades a Barcelona o fer zàping entre el telediario i el telenotícies. Cada part es dirigeix
a la seva parròquia i tracta de configurar un bloc comunicacional compacte capaç de donar
naturalesa de realitat a la pròpia interpretació sobre els fets. Dos blocs, dos relats.
Això ha estat així fins ara. Però la detenció d’alts càrrecs de la Generalitat i la reacció
ciutadana que ha provocat ha atret els focus mediàtics internacionals i això ha permès
introduir terceres veus alienes al conflicte que han trencat l’equilibri. La mirada exterior
permet configurar un relat diferent a partir del que els corresponsals veuen i escolten sobre
el terreny.

El que expliquen no és complaent amb el Govern central. S’entén que a la Moncloa
estiguin preocupats, perquè el tractament que la premsa estrangera està donant a
l’assumpte no li és en absolut favorable. Per començar, ara s’ocupen de l’assumpte. El
dijous el tema va aparèixer en la majoria de les portades de referència, amb la qual cosa
l’independentisme ha aconseguit per fi allò que persegueix amb afany des de fa temps: la
internacionalització del conflicte.

Els principals diaris europeus i nord-americans li han dedicat editorials i la majoria tenen
com a denominador comú l’exigència de diàleg. Consideren que cal donar una sortida
política al conflicte i s’està començant a instal·lar la idea que la incompetència de Rajoy pot
causar un incendi que desestabilitzi una part important de la UE. Brussel·les està
preocupada i cada vegada ho té més difícil per continuar considerant-ho un tema intern
d’Espanya.

Els corresponsals estrangers solen beure de la premsa nacional per fer-se una composició
de lloc del que passa. Però en aquest cas, la gravetat dels esdeveniments i l’existència de
versions tan contradictòries sobre els fets els ha portat a escriure des del terreny. I així han
pogut comprovar que no es tracta d’una revolta de minories radicalitzades, sinó d’àmplies
mobilitzacions de persones molt normals i molt pacífiques. Tampoc funciona per a ells la
teoria de l’abducció de les ments per part dels mitjans independentistes, perquè la
mobilització és molt àmplia, molt transversal i en absolut ignorant.

Observen que hi ha un greuge territorial i unes reclamacions llargament ignorades, però
també una sèrie de components que la connecten amb les grans preocupacions del nostre
temps, com la qualitat de la democràcia. No és difícil veure també una sana reacció a una
manera de governar per part del PP que recorda temps passats i que James Badock,
corresponsal de la BBC i de The Telegraf va reflectir cruament en el titular de la seva
crònica amb la frase “Franco lives again”.