Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La verdadera immobilitat

Els uns i els altres han fos decididament la confiança democràtica

Les potents crides al seny que avui reben els dos governs enfrontats són un símptoma del que molta gent pensava però no s’atrevia a dir. Ha hagut d’arribar el desplegament d’incontestable irresponsabilitat per part de tots dos perquè molta gent assenyada s’hagi decidit per fi a declarar no una equidistància ni una neutralitat sinó una urgència superior als interessos de les parts: el disbarat ara està provat i demostrat i no és cosa de profecies ni de càlculs derrotistes. Els uns i els altres han fos decididament la confiança democràtica dels qui no són particularment espanyolistes ni particularment independentistes i segurament han espatllat alhora la confiança dels qui són només una mica espanyolistes i només una mica independentistes. Tots perden i tots ens espantem davant el desplegament del poder sense màscares, en veure’ls actuar com havien promès actuar en els seus repetitius i fútils missatges públics: hi haurà referèndum, uns; no hi haurà referèndum, els altres.

Però aquesta protesta molt freqüent contra tots dos governs és símptoma d’una cosa encara més greu i més íntimament frustrant. Els seus passos de les últimes setmanes han desplaçat l’eix del problema del lloc en què estava per instal·lar-lo en un altre que amb prou feines havia estat greu en els últims anys. El problema va estar emplaçat en una estupidesa anomenada Espanya contra Catalunya o Catalunya contra Espanya, i dic estupidesa perquè la inconsistència de la fórmula no deixa marge de maniobra piadosa. Ara el conflicte ha canviat d’eix i defineix catalans contra catalans. El primer fet era una vilesa, el segon és directament una salvatjada perquè aquí sí que sabem quins catalans són uns i quins catalans són uns altres, d’acord amb el retrat que llança el Parlament.

De la primera batalla, la responsabilitat cau pel costat del més poderós, el Govern de l’Estat, incapaç de taxar amb exactitud el que passava a Catalunya en els últims anys, o incapaç de promoure cap mesura d’algun calat i credibilitat per canalitzar-ho o reduir-ho. De la segona batalla, la responsabilitat cau del costat català des de l’exclusió de la meitat del Parlament incomplint un Estatut que no va imposar ni va elaborar ni va retallar ningú en el punt que exigeix dos terços del Parlament per afrontar decisions fonamentals (i és una mesura, a més, universalment democràtica). Aquesta exclusió no té causa en una imposició de Madrid ni és filla de la pressió de l’Estat: és filla de la decisió conscient de negar la negociació entre catalans i neix de la preferència per excloure d’una llei transcendental la meitat dels representants perquè destorben els plans del Govern.

Quan es parla de repartir culpes, sol oblidar-se el punt de vista dels tres terços en què grosso modo es reparteix la població catalana. Un terç és inequívocament independentista, encara que pot ampliar-se amb els qui són independentistes reactius o circumstancials però no convençuts; un altre terç no veu greus dificultats en el funcionament de l’estat de les autonomies i creu que poden posar-se pegats aquí o allà per mitigar els conflictes, sense més; l’últim terç prefereix optar per una construcció més desenvolupada de les autonomies en forma d’estat federal, la qual cosa voldrà dir que tant les federacions com el govern federal són actius corresponsables de les seves decisions, i no les autonomies obedients destinatàries de les decisions d’un govern central: el govern ja no és central sinó federal. El model nord-americà és un exemple clar de l’extraordinària elasticitat de conducta i opinió dels seus estats i de l’acatament col·lectiu a allò que decideix el poder federal perquè no és aliè, central, sinó propi, federal.

L’omissió en el debat públic de les preferències de la població a Catalunya ha convingut a la immobilitat dels dos governs enfrontats. Des del moment en què l’enfrontament ha deixat de pivotar entre dos governs i ha passat a enfrontar dues meitats dins de Catalunya, aquest repartiment en tres terços ha de tornar a aparèixer com a foto fiable d’una majoria de catalans. I n’hi ha dos que acullen una població poc ansiosa de solucions de ruptura (la independència) i més concordes amb una fórmula política negociada, no expeditiva i competentment informada. La transformació de l’estat de les autonomies en una cosa una mica millor podria tirar a l’oblit la impietat civil que estan cometent dos governs al límit de la deslegitimació democràtica per les seves conductes i no per la seva xerrameca.

Jordi Gràcia es professor i escriptor