_
_
_
_
_
Referèndum 1 d'octubre
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La setmana de tots els perills

Si queda una mica de sensatesa i responsabilitat no cal esperar al 2 d'octubre per començar a dialogar

La Guardia Civil registra Exteriores.
La Guardia Civil registra Exteriores. Joan Sánchez

Queda una setmana i els auguris no poden ser més nefastos. El pitjor està per arribar. L'enroc és formidable, d'un costat i de l'altre. Ni un pas enrere. La màquina judicial està en marxa i no hi ha cap dubte que atropellarà tot el que es trobi al seu pas. La mobilització al carrer, de dubtós control, no ha fet més que començar, i pot desembocar en un intent de vaga general. Ambdues dinàmiques convergeixen en un concepte nefast de la nostra història, una greu figura penal que molts venien pronunciant en els seus graus de temptativa des que Puigdemont anava enunciant els seus propòsits però que ara pren cos amb les masses al carrer: la sedició.

El govern de Puigdemont sap perfectament que el referèndum no se celebrarà. Ha estat dissolta la Sindicatura Electoral, l'organisme “responsable de garantir la transparència i l'objectivitat del procés electoral i l'exercici efectiu dels drets electorals”, amb l'objectiu d'evitar l'efectivitat de les multes de 12.000 euros diaris acordada pel Tribunal Constitucional per als seus membres. Encara que és una forma reticent d'obeir el tribunal, el vicepresident Junqueras va assegurar que “aquest organisme ha fet ja la seva feina” i que la seva dissolució no afecta a la convocatòria a les urnes.

Les garanties que oferia la Sindicatura ja eren molt limitades. La seva creació i els nomenaments surten de les turbulentes sessions parlamentàries dels dies 6 i 7 de setembre, en les quals es van aprovar de forma antireglamentària i fraudulenta les dues lleis rupturistes amb les quals es pretenia organitzar el plebiscit secessionista i proclamar al final els resultats, amb l'efecte ‘legal’ d'activar el segon dels textos ‘legals’, el que organitza la transició i la fundació de la República Catalana.

Ara l'organisme que havia de garantir tots aquests passos, la votació, el recompte i la proclamació de resultats, ha deixat d'existir i en el seu lloc el govern de Puigdemont pretén que els síndics destituïts traslladin la responsabilitat de la seva tasca a una imprecisa agrupació d'ens públics, acadèmics i observadors internacionals, que suggereixen l'encàrrec de la tasca a una comissió sense cap cobertura legal i l'incompliment fins i tot de la llei del referèndum.

L'última i discutida garantia acaba de fondre's, però el govern secessionista segueix obstinat a proclamar que se celebrarà i a seguir sustentant la ficció que té instruments perquè així sigui. Puigdemont ha fet tot el que estava a les seves mans, i molt més, sense escoltar cap criteri de prudència i de legalitat. Ha desobeït fins a límits que ningú hagués pogut pensar en un president sortit de les files de l'antiga Convergència, però dotat d'una obstinació digna del militant més radical de la CUP. Ara s'ha vist perfectament per què va caure Mas i va ser ell el triat. L'últim pas del calvari convergent era que el seu president treballés per a Esquerra i per a la CUP.

En aquesta setmana de tots els perills l'obstinació de Puigdemont pot portar a llançar dues peces fonamentals de l'autogovern a la foguera de la mobilització: el sencer ordre públic i els mitjans de comunicació públics. El dany que pot infligir-se a si mateix el govern català és enorme, però és molt intensa la temptació de procurar un dany més greu al govern de Rajoy demostrant que la democràcia espanyola cau a trossos a les seves mans. Com Samsó que prefereix morir aixafat pel temple amb tots els filisteus a dins, així estan actuant els dirigents del Procés. Saben que sense la recuperació de la competència d'ordre públic no hi ha autonomia i sense llibertat d'expressió no hi ha democràcia. Si fins ara era més que discutible que la prohibició de contractar publicitat institucional d'un referèndum il·legal per un tribunal fos una autèntica limitació a la llibertat d'expressió, el control sobre els mitjans públics catalans des del govern central no oferiria ja cap tipus de dubtes a ningú.

Mossos i TV3 són els dos emblemes d'èxit de la Catalunya autogovernada fins avui mateix,  cosa que no haurien d'oblidar ni uns, els que estan disposats a llançar-los a la foguera, ni els altres, que poden tenir la temptació d'aprofitar la circumstància per llançar-los a la foguera. L'optimisme indeclinable del sobiranisme pot crear miratges verinosos. D'arribar fins a tal punt, serà més difícil recuperar l'autogovern amb les seves competències actuals que restaurar el prestigi de la democràcia espanyola dins d'Europa.

Diu l'expresident de la Generalitat José Montilla que “després de l'1 d'octubre caldrà dialogar, negociar i pactar”. No s'hi pot fer res abans? “Demanar prudència, proporcionalitat i tractar d'evitar les provocacions”. O alguna cosa encara millor: dir-los prou a Puigdemont i a Rajoy. Tots dos ja han demostrat fins a on podien arribar. Cadascun té el que volia, Puigdemont la desobediència, Rajoy l'autoritat de l'Estat. Si queda una mica de sensatesa i responsabilitat no cal esperar al 2 d'octubre per començar a “dialogar, negociar i pactar”. Cal fer-ho des d'avui mateix, com demana Montilla.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Lluís Bassets
Escribe en EL PAÍS columnas y análisis sobre política, especialmente internacional. Ha escrito, entre otros, ‘El año de la Revolución' (Taurus), sobre las revueltas árabes, ‘La gran vergüenza. Ascenso y caída del mito de Jordi Pujol’ (Península) y un dietario pandémico y confinado con el título de ‘Les ciutats interiors’ (Galaxia Gutemberg).

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_