Selecciona Edició
Connecta’t

Perpinyà ho té clar: ‘Vive la France!’

Als Pirineus Orientals, on França esmorteeix la identitat catalana, se segueix el conflicte amb una combinació d'interès i distància

referendum cataluña
Una senyera, al mercat del centre de Perpinyà.

Nick Gimenez té un aire de vell patriarca de Macondo. Des de la plaça del Puig, al turó del cèntric barri de Sant Jaume, controla el dia a dia de la comunitat. Està acostumat a intervenir entre àrabs i gitanos, entre gitanos i paios, i entre els mateixos gitanos.

"Els entenc, els catalans. Ho paguen tot ells", diu en el català genuí dels gitanos de Perpinyà. "Aquest Rajoy és difícil, eh?", continua. "La independència, Espanya no la concedirà". Gimenez explica que es lleva cada dia a les sis i connecta la televisió pública catalana, TV3. I diu: "M'inquieta que acabi malament".

Dalí va batejar l'estació de tren de Perpinyà com el centre del món, però aquests dies el centre del món —del món perpinyanenc, sens dubte— sembla que se situa 200 quilòmetres al sud, a Barcelona. La tensió pel procés independentista català és motiu de discussió al Consell Municipal, hi ha concentracions al carrer i apareix gairebé cada dia a la portada de L’Indépendant, el gran diari de Perpinyà.

Per a molts París, situada a 850 quilòmetres, queda mentalment més a prop que Barcelona, però aquests dies Barcelona i Catalunya s'han instal·lat en el debat local.

Perpinyà és oficialment la capital del departament francès dels Pirineus Orientals. També és la capital oficiosa de l'anomenada Catalunya nord, o Catalunya francesa, o Rosselló, la part de parla catalana que va passar a l'Estat francès el 1659. Quan des del catalanisme es parla de Països Catalans, la seva àrea més septentrional és l'actual departament francès dels Pirineus Orientals.

Dimecres, 20 de setembre. Esmorzar amb periodistes i un polític en un restaurant cèntric. Arriben les notícies de les detencions d'alts càrrecs de la Generalitat. No es parla de res més. "Això d'avui és catastròfic. Pot degenerar", diu en francès Olivier Amiel, un polític conservador, membre del partit Els Republicans i adjunt a l'alcalde de Perpinyà.

Amiel es declara sobiranista. Sobiranista francès, se sobreentén: partidari d'una França forta i unida. És català, sí, encara que no parla la llengua, però abans de res és francès. Explica que alguns l'anomenen jacobí. És a dir, centralista. "Fins i tot a mi, que soc sobiranista, em molesta", diu en al·lusió a les detencions.

L'editorial de L’Indépendant, l'endemà, reflecteix el mateix estat d'ànim. "Ahir, el poder espanyol va travessar una línia vermella. La imatge és desastrosa. Indigna. Fins al punt de convertir-se en el millor agent de la propaganda de la república catalana…", conclou l'editorialista, Thierry Bouldoire.

L’Indépendant no té res d'independentista: és un clàssic diari regional francès, proper al territori i als lectors, un diari de consensos, el més antic de França, fundat el 1846. Ni Perpinyà ni la Catalunya nord tampoc tenen res d'independentistes. Els partidaris de la secessió catalana són molt minoritaris, i, en tot cas, reclamen la independència de la Catalunya sud. L'eventual reunificació d'una Catalunya independent amb els territoris del nord no figura en cap agenda.

"Soc partidari de la independència de la Catalunya sud, però no és la meva lluita per a la Catalunya nord", diu en català Brice Lafontaine, membre del consell municipal de Perpinyà pel partit catalanista Unitat Catalana, i responsable local d'En marxa!, el partit del president Emmanuel Macron. Abans de pensar en la reunificació, argumenta Lafontaine, caldria reconstruir el sentiment nacional català al nord. "De moment, el projecte polític de la Catalunya nord és el que vostès anomenen les autonomies, un autogovern com el de Còrsega, previst per la Constitució francesa".

El catalanisme majoritari, a Perpinyà, és més cultural que no pas polític, més folklòric que reivindicatiu. Albert Bausil, poeta rossellonès de principis de segle i mestre del cantant Charles Trenet, va escriure el 1920: "Som catalanistes d'esperit, de sentiment, de llengua, de tradicions… Però abans de res som francesos".

Dels elements del catalanisme que Bausil identificava fa un segle, la llengua s'ha diluït, i la catalanitat pot consistir avui purament a portar una senyera als partits de rugbi o participar en una festa tradicional.

"L'única condició per ser català, aquí, és dir: 'Je suis catalan'. En francès", diu l'escriptor perpinyanenc en llengua catalana Joan-Lluís Lluís. "No has de demostrar res més, ni que el parles, ni que coneixes la història de Catalunya. Ha arribat a un nivell d'identitat palpable molt baix. És resultat de 300 anys d'afrancesament".

Alhora, precisa Lluís, aquesta identitat aflora esporàdicament en protestes puntuals, per exemple quan la regió del Llenguadoc-Rosselló es va fusionar amb Migdia-Pirineus i es va rebatejar com a Occitània.

La diferència entre la Catalunya francesa i l'espanyola és que al nord hi va haver un procés històric d'afrancesament que al sud no va passar, o va fracassar. "L'Estat francès mai va deixar la possibilitat de triar. El català es va prohibir a l'escola amb càstigs físics per als nens. L'escola francesa democràtica va ser d'una gran crueltat", recorda Lluís. "I va tenir èxit. Perquè, a més del pal, hi havia una pastanaga". La pastanaga era l'ascensor social que entre finals del XIX i la primera meitat del segle XX va proporcionar la República. Qui parlava francès era un ciutadà. Espanya només ha ofert el pal, conclou Lluís, que es declara "francès administratiu, com hi ha tants catalans que són espanyols administratius". "Si un dia hi ha la nacionalitat catalana, la demanaré".

Laurent Gauze, un empresari de Perpinyà, és un d'aquests catalans del nord que es declara "català i francès". "No necessito fronteres per ser el que soc, per tenir una cultura, unes arrels i una ambició", diu en francès. "No em ve de gust tornar 300 anys enrere, al temps anterior al Tractat dels Pirineus". Gauze, molt crític amb l'independentisme, veu "des d'un punt de vista egoista" un possible benefici econòmic per a Perpinyà i la seva regió en cas d'independència de Catalunya. Creu que la inestabilitat del veí del sud pot portar empreses i turistes d'Espanya a desplaçar-se a la Catalunya nord.

Perpinyà és catalana per la seva història i pels catalans de la retirada, els que van creuar la frontera al final de la Guerra Civil. Però també és francesa: lloc de residència de jubilats del nord del país i d'altres immigrants interiors. I és gitana i nord-africana: pels immigrants magrebins i els pieds-noirs, els europeus que van haver d'abandonar Algèria després de la descolonització. Avui molts voten el Front Nacional (FN), el vell partit de l'extrema dreta francesa, que té als Pirineus-Orientals, com a tota la costa mediterrània de França, un dels seus vivers de vots més fidels.

Louis Aliot, fill d'una pied-noir d'origen valencià, és diputat pels Pirineus Orientals a l'Assemblea Nacional. També és una de les figures més destacades del FN, i parella de la seva líder, Marine Le Pen. Crític amb la "posició rígida" dels independentistes i amb el referèndum unilateral, també ho és amb el president espanyol, Mariano Rajoy i amb el PP: "Si haguessin negociat fa vint anys, no seríem aquí". Diputat en un partit nacionalista francès que en les últimes eleccions presidencials proposava treure França de l'euro, diu que observaria "amb atenció" com gestionaria Catalunya una possible sortida de la moneda comuna.

Aliot coneix amb detall la situació al sud de la frontera. Visita sovint el poble valencià de la seva família. I coneix Catalunya. A l'estiu, ell i Le Pen visiten amb el seu forabord de set metres pobles catalans com Port de la Selva o Cadaqués.

"Espanya és un país amic, i nosaltres ja tenim prou problemes aquí. Així que no ens preocuparem dels problemes dels altres. A Perpinyà, el que no vull és que l'agitació catalana, espanyola, es propagui en territori francès", diu Aliot. "S'ha de vigilar".

MÉS INFORMACIÓ