Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS

Història d’un fracàs

Pretendre la derrota del sobiranisme és una quimera. No es pot negar el reconeixement al primer projecte polític de Catalunya

Mariano Rajoy, després d'una declaració institucional.
Mariano Rajoy, després d'una declaració institucional.

És innegable que el sobiranisme s’ha apuntat un èxit amb la dura resposta del Govern espanyol contra el referèndum. El sobiranisme resistia però no creixia, ara ha trencat el seu aïllament i el terratrèmol català comença a tenir rèpliques a la resta d’Espanya.

La decisió de Rajoy d’engegar l’aparell institucional en defensa de la legalitat vigent no deixa de ser una manifestació d’impotència política. Que l’Estat espanyol no és cap broma i que les relacions de força estan a favor del Govern central ho sap tothom. Però precisament per això haver arribat fins aquí, agradi o no, és un fracàs del Govern espanyol i del front constitucionalista que li dona suport. I sortir ara a oferir negociacions, donant per fet que el sobiranisme es donarà per vençut, és un escarni. Per què no ho han fet abans? Al·lèrgics a les reformes, han aconseguit que al règim del 78 se li escapi Catalunya. El 2010 la sentència del Constitucional que va podar l’Estatut català, ferventment buscada pel PP, va actuar de catalitzador per confirmar el salt que l’independentisme ja havia fet el 2003. Des de setembre del 2012 els termes del desafiament eren sobre la taula de Rajoy. Cinc anys més tard Catalunya és més lluny que mai. Un forat al currículum del president.

Una de les coses que més sorprèn la premsa estrangera és que no hi hagi a Catalunya un projecte polític alternatiu per disputar el poder al sobiranisme. Els partits espanyols i bona part de la premsa prefereixen crear-se veritats alternatives abans que afrontar una qüestió que els és estructuralment incòmoda. Per què? Perquè no saben abordar un espai polític que els resulti difícil d’entendre. I així prefereixen gronxar-se en els seus propis enganys. Per exemple, l’etern discurs que presenta els catalans com a abduïts i atemorits pel nacionalisme. A Catalunya, l’audiència de televisió de l’àmbit sobiranista és de poc més del 20 per cent, la suma de les cadenes d’àmbit espanyol és infinitament superior al dimoni TV3. Al quiosc l’hegemonia no nacionalista és absoluta, només a la ràdio el sobiranisme té avantatge. En aquest context i amb tots els instruments de què disposa un Estat, que un Govern no tingui una altra política per a Catalunya que no sigui la reactiva, que evidentment dona la iniciativa al sobiranisme, és indici d’un bloqueig cognitiu que li impedeix connectar amb els catalans que no se senten atrets per l’independentisme.

Què falla? Primer, la dificultat d’entendre la realitat catalana des de mentalitats jacobines per les quals és impensable que un país se senti nació dins de la seva nació. Segon, aquesta incomprensió es tradueix en una tendència, de manera probablement inconscient, a actuar amb Catalunya com si fos territori aliè. Rajoy, sempre transparent en els seus actes fallits, va dir una vegada que no sabia qui hi manava. Tercer, davant la incapacitat de donar una resposta política eficient s’imposa l’interès partidista mesquí, i el PP, marginal a Catalunya, pensa que el que perdi aquí substituint la política per la mà dura, el pot salvar a la resta d’Espanya. Amb aquesta triple perspectiva és fàcil autoenganyar-se i creure que en una societat de classes mitjanes amb raonables nivells de benestar la política de la por pot ser la via per derrotar el sobiranisme. De moment, la tensió beneficia l’independentisme per més que des de Madrid es llancin les campanes al vol: el referèndum ha fracassat. Efectivament, si el Govern espanyol s’ho proposa no hi haurà referèndum, però la bretxa creix. Catalunya està una miqueta més lluny. Pretendre la derrota del sobiranisme és una quimera. No es pot negar el reconeixement al primer projecte polític de Catalunya. Només els comuns intenten construir un espai no reactiu.

Si el constitucionalisme viu al núvol de les seves veritats alternatives, l’independentisme també en té unes quantes. Al sobiranisme li costa admetre que no té la força necessària per a la ruptura unilateral. Negar-ho li ha permès provocar el Govern espanyol i apuntar-se cert èxit momentani. Però administrar la continuació no li serà fàcil. Una sortida ràpida –en forma d’eleccions autonòmiques– li podria permetre capitalitzar les emocions del moment. Però, en temps d’exaltació, la temptació de l’heroisme d'estar per casa, pot portar el sobiranisme a la zona de risc. No ho dubteu. Això va per llarg.