Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

El món el mira (a Rajoy)

Si el president espanyol creu que ja ha guanyat la partida i que ara tot és qüestió de deixar que el moviment vagi desgastant-se, s’equivocarà radicalment

Declaración institucional de Rajoy el miércoles pasado.
Declaración institucional de Rajoy el miércoles pasado. EL PAÍS

Rajoy ha aconseguit desarticular el referèndum, però serà més difícil que desarticuli la mobilització de l’1-O, que va dirigida directament contra ell. La possibilitat de celebrar una consulta que tingui un mínim de credibilitat pel que fa a cens, interventors i recomptes és gairebé nul·la, tot i els esforços de Puigdemont; però això no vol dir que l’1-O sigui ja un fracàs, ni que sigui inútil tot el que està fent el Govern català per donar la impressió que se celebrarà. Com més gent es mobilitzi i voti, encara que sigui en molt males condicions, més força podrà exhibir, sobretot internacionalment.

Si Rajoy creu que ja ha guanyat la partida i que ara tot és qüestió de deixar que el moviment vagi desgastant-se, s’equivocarà radicalment. El que acabem de veure només serà el començament si no entra d’una vegada l’acció política, que vol dir diàleg entre les dues parts i propostes concretes de canvis substancials per a Catalunya. D’aquí a l’1-O, Rajoy ja ha perdut bona part de la ciutadania ofesa amb els mètodes expeditius i antidemocràtics exhibits per Puigdemont en les jornades nefastes del 6 i 7 de setembre. Els ciutadans que encara exhibien la seva discrepància amb el referèndum il·legal i unilateral gairebé han emmudit i, tot s’ha de dir, uns indignats amb Rajoy però d’altres intimidats per l’eixamplament de l’unanimisme que s’està produint de forma molt perillosa entre els catalans.

El més inquietant és la incapacitat que exhibeix Rajoy d'encarar políticament el conflicte. La repressió, per justa i proporcionada que sigui, no servirà per capgirar la dinàmica independentista, que no minvarà mentre Rajoy no pronunciï paraules de conciliació i estengui la mà als qui el desafien, en lloc de cenyir-se al guió de la legalitat i de l’amenaça a qui no la compleix. Hi ha molt de bastó i gens de pastanaga, tal com es va veure a la intervenció del president del Govern espanyol dimecres a la nit, on no va fer ni la més lleugera insinuació de diàleg.

Rajoy ho fa així perquè res tem més que la pèrdua d’autoritat de l’Estat, que és el retret que molts li feien fins al dia de les detencions. Però un cop recuperada, tal com s’entén que ha succeït gràcies a la jornada del 20 de setembre, és l’hora de la política, i això és el que se li comença a reclamar internacionalment, de forma pública per part dels mitjans de comunicació més seriosos, i de forma discreta i sense reflex públic per part dels governs. Com més trigui Rajoy a oferir la pastanaga, més difícil ho tindrà per defensar el seu recurs als jutges i a la policia com a únics mitjans per aturar la secessió. I com més trigui a oferir la mà estesa, més gran serà la temptació del govern independentista de llençar el que queda de l’autogovern a la foguera de la revolta contra Rajoy.

El moment del diàleg arribarà i trigarà potser menys del que ara ens sembla, quan som en el moment de màxima tensió. Si no arriba des de dins, i agafant-se a les mínimes expressions de conciliació que venen des del socialisme, especialment el català, o del nacionalisme basc, serà des de fora, on aviat es veurà la dimensió europea que pot arribar a adoptar l’amenaça secessionista. I no serà precisament per solidaritat amb el secessionisme, sinó al contrari, per intentar evitar un mal exemple que pot acabar estenent l’incendi al continent sencer. La idea que tota població amb capacitat per identificar-se a si mateixa com una nació pugui tenir el dret a decidir és geopolíticament subversiva i des del punt de vista de la Unió Europea una amenaça més perillosa que el Brexit.