Selecciona Edició
Connecta’t

Un cop d’Estat i una rebel·lió popular

La dificultat del moment per a la democràcia i per a les autoritats és la de combinar el receptari de com s'han d'afrontar els dos mals al mateix temps

Milers de manifestants davant del Departament d'Economia.
Milers de manifestants davant del Departament d'Economia. EFE

Un cop d'estat i una rebel·lió popular, encadenats, simultanis, tots dos iniciats, i tots dos a mitja cocció. Això és el que passa a Catalunya.

El primer ha estat la temptativa de culminar el cop desencadenat el 6 i el 7 de setembre al Parlament, quan es van imposar les lleis de ruptura o “desconnexió” que pretenien derogar la legalitat democràtica vigent abrogant abans la seva legitimitat.

L'essència d'aquesta operació és la ruptura de l'Estatut. Més concretament, una cosa tan detallista com l'abrupta cancel·lació del seu mecanisme legítim de reforma: l'article 222, que, per emprendre-la, “requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres” de la Cambra i no una simple majoria.

Aquest propòsit es va forjar ja en els preparatius de les eleccions “plebiscitàries” del 27-S del 2015. “Un fantasma sobrevola Catalunya, el d'un cop contra l'Estatut, el d'un cop contra la legalitat catalana, el d'un cop contra els ciutadans catalans. Això sí, paradoxalment ideat, planificat i perquè els catalans l'executin: es tracta, doncs, pròpiament, d'un autocop”, vaig radiografiar dos mesos abans (Un cop contra Catalunya, EL PAÍS, 25 de juliol del 2015).

L'operació “implica”, afegia, “la subversió de l'ordenament i l'ocupació il·legítima de les institucions, o la seva desnaturalització”. No impedia l'absència d'una violència indiscriminada, com il·lustra el del general Primo de Rivera, un “simple pronunciament”, i altres ressenyats a Técnicas del golpe de Estado, de Curzio Malaparte (Planeta, 2009).

Com Malaparte va desentranyar en el cop de Bonaparte el fet essencial és “semblar que obeeix les lleis, les seves accions han de conservar totes les aparences de la legalitat”. I “el seu objectiu tàctic és el Parlament: volen conquerir l'Estat mitjançant el Parlament”, exactament el que buscava la vergonyosa sessió del dia 6 al Parlament de la Ciutadella.

En un brillant article, el professor Javier García Fernández va apel·lar recentment a Hans Kelsen, quan aquest indicava que hi ha un cop d'Estat quan “l'ordre jurídic d'una comunitat és anul·lat i substituït de manera il·legítima per un nou ordre” (EL PAÍS, 31 d'agost).

I el notari de Catalunya, Juan-José López Burniol, va precisar després de la sessió del Parlament  que “ha estat un cop d'Estat perquè n'hi ha sempre que es produeix una subversió total de l'ordenament jurídic establert amb voluntat explícita d'aconseguir el control absolut del poder” (La Vanguardia, 16 de setembre). També ho han dit Joan Tàpia (El Periódico, 17 de setembre), i Mario Vargas Llosa i Josep Borrell, abans-d'ahir.

Ara bé, cada cas és diferent, encara que tots mostren trets comuns. I el tret diferencial del cas català és la concatenació del cop amb l'efervescència d'una rebel·lió popular d'una part notable de la ciutadania catalana, amb nostàlgia d'aromes del 14 d'abril. L'autoritat insubordinada hi apel·la per disposar d'algun grau de legitimitat. I aquesta la concedeix a gust, contra el seu propi interès.

Així que, en l'intent de presa i destrucció de l'Estat pel bloc dels indepes inesgotables, s'hi uneix part del front anti-Rajoy. Una porció dels que —en són infinitat a Catalunya— detesten el PP. I que no només no ajornen, sinó que col·loquen en primer pla la seva responsabilitat passada en la gestació de la crisi: la campanya anti-Estatut del 2006, la paràlisi del Govern espanyol durant un lustre, sense plantejar respostes polítiques. La confluència de tots dos afluents ofereix el carrer reactiu als escorcolls i altres actuacions judicials d'abans-d'ahir, i de properes jornades.

Molts, els anticonservadors legalistes, anteposen amb encert la defensa de l'ordre democràtic a aquest historicisme, i consideren que no cal plorar sobre la llet que ha estat vessada. Però el soroll del lligam entre els qui fan el cop i els qui l'aplaudeixen com si no ho fos, i com a forma expeditiva i espúria de fer fora un Govern (en comptes del que és propi en democràcia, convèncer la majoria), és eixordador. I un cert maneig mediàtic ofereix la imatge distorsionada del mirall còncau.

La dificultat del moment per a la democràcia i per a les autoritats és la de combinar el receptari de com s'han d'afrontar els dos mals al mateix temps. Contra el colpisme, qualsevol mesura de l'ordenament constitucional pot ser convenient, si s'encaixa legalment: el principi és la suficiència, de la qual forma part la rotunditat que resulti indispensable.

I davant de la rebel·lió popular cal extremar la precisió i la proporcionalitat, mai espatllar més del que s'arregla. No perquè l'ocupació d'aquests principis l'hagi de convèncer d'entrada —ja hem vist nombroses manifestacions contra les primeres mesures judicials, que eren notòriament selectives—, sinó perquè només sobre el sentit de la mesura es pot sembrar la sempre ajornada via política —i explicar-la bé des de ja; no n'hi ha prou amb la justificació de l'actuació coercitiva—: el diàleg normalitzador, les propostes, les reformes, la negociació... amb qui la prefereixin, i l'anteposin al caos.