Selecciona Edició
Connecta’t

“La censura també funciona creant consensos prou forts”

Entrevista a Marina Garcés, professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa i una de les pensadores més escoltades a Catalunya

"L'idil·li consensual amb Barcelona es trencà el 2004, arran del Fòrum de les Cultures", fixa Garcés.
"L'idil·li consensual amb Barcelona es trencà el 2004, arran del Fòrum de les Cultures", fixa Garcés.

Marina Garcés (Barcelona, 1973) admet que, seguint l'hàbit de molts barcelonins, sovint ha aprofitat les festes de la Mercè per escapar de la ciutat. Aquest any no ho podrà fer perquè n'és la pregonera. Professora de Filosofia a la Universitat de Saragossa, Garcés és una de les pensadores més escoltades i sol·licitades a Catalunya i Espanya. Garcés explica que els filòsofs han recuperat un protagonisme públic perquè, afegeix, després de dècades reclosos en càtedres i espais tancats, noms com el seu han tornat a la veritable àgora, a dialogar i interactuar amb el que passa al carrer.

Pregunta. Com s'ha de celebrar aquesta Mercè amb la ciutat de dol per l'atemptat gihadista a la Rambla?

Resposta. Hem de trobar un punt, que no és un punt mitjà, entre la gravetat i la banalització per normalització. Fa poc algú em deia que la vida continua i que ho hem de normalitzar. No, un atemptat no s'ha de normalitzar. És una cosa que passa cada dia al món però no s'ha de normalitzar, tampoc s'ha de caure en la solemnitat llagrimosa. Hem de trobar el punt de portar la ferida oberta però que permeti tenir una mirada crítica, compromesa amb el món en què vivim, i la festa ho permet, perquè la festa és un retrobament: de quina manera volem viure junts, no per normalitzar la catàstrofe sinó per combatre-la. Estar assetjats per la violència ens anestesia davant de la violència.

P. Què en pensa del boicot que va patir el seu predecessor com a pregoner, Javier Pérez Andújar?

R. El primer que em va passar pel cap quan em van proposar fer el pregó va ser les bufetades que rebria. Primer vaig tenir sensació de perill, per l'insult, pel linxament. Però immediatament vaig decidir que em venia de gust i que ho havia de fer. Ens hem ficat al cos que qualsevol presa de la paraula pública, sigui del tipus que sigui, comportarà una pluja de bufetades i d'insults. Estem en un ambient d'hostilitat molt elevat, aquí i arreu, és una cosa dels nostres temps, una hostilitat que no sé quin espai dona als antagonismes reals, que són els interessants.

P. Aquesta hostilitat vers la presa de posició és més elevada ara que abans per l'efecte de les xarxes socials?

R. El que aporten les xarxa social és aquesta immediatesa i el continu temporal, que no s'atura mai. No hi ha intervals de silenci, d'intimitat, ni tan sols dormim. Això canvia la percepció de l'assetjament en l'espai-temps. La violència pública segurament havia estat més elevada abans però és que venim d'una època de consensos molt tancats que més aviat deixaven construir l'espai públic a partir del que es podia dir i el que no es podia dir. El que no es podia dir, no trobava espai per ser expressat. Hi havia molts mons silenciats, exilis interiors, només s'escoltava el que deien els consensos.

P. Com els moviments crítics, veïnals o sobiranistes, als Jocs Olímpics del 92, que eren marginats?

R. La Barcelona olímpica és un espai de consens que vehicula unes identitats, unes emocions, una estètica, un disseny, una manera de ser barceloní, que després explota la marca Barcelona. Ser barceloní volia dir participar d'aquells consensos i comunicar-te en els seus codis o quedar absolutament silenciat, que és el que ens passava als que estàvem en els moviments socials d'aquells anys.

P. En quin moviment estava vostè implicada?

R. Jo era de la generació del Cine Princesa, no perquè fos dins del cine Princesa, però era un bateig generacional, la primera esquerda a l'aparador de la Barcelona olímpica. Va començar de la manera més inesperada; la crida estranya que es va fer a la Via Laietana va atraure a molta gent que identitàriament no érem okupes, no estàvem organitzats, d'edats diferents, que havíem passat per la Barcelona olímpica en silenci, ni amb interès ni amb desinterès, alguns mobilitzats en contra, altres amb el punt nihilista d'aquells anys de que allò no era el seu món... I en aquell moment es va recuperar la ciutat i va començar un cicle de politització. Curiosament, la primera consigna que vaig proposar en una assemblea, l'any 98, a Les Naus, una casa okupada de Gràcia, va ser “el consens és la censura quan tot es pot dir”. Fins i tot un grup, Hechos contra el decoro, van dedicar una cançó al lema: Cuando todo se puede decir.

P. Com va desenvolupar la idea del lema?

R. En aquell moment se suposava que no havíem de veure ningú entrant en un diari o una impremta, se suposava que vivíem en un món de lliure expressió, de màxima llibertat a l'hora d'escollir-ho tot, que és el que analitzava en aquell moment a la meva tesi doctoral com “les presons del possible”, tot era possible mentre només fos dins de l'espai dels possibles. Doncs en aquell moment en què es podia dir tot, com funciona la censura? No funciona prohibint llibres, cançons o tancant diaris, la censura també funciona creant consensos prou forts com perquè res del que se surt dels seus marcs no pugui ser escoltat o que caigui en el sense-sentit i en la inexistència.

P. Els debats presents tan encesos sobre el model de ciutat esclaten per aquest consens imposat?

R. Les resistències al model i marca Barcelona no havien deixat d'estar actives. El 2004 va ser el punt d'inflexió per a tots els moviments que denunciàvem el Fòrum de les Cultures, no només l'operació immobiliària-especulativa sinó també simbòlica d'intent de generar un nou consens a partir de tres valors inapel·lables, la diversitat, la tolerància i la pau; qui podia estar en contra d'aquests valors? L'idil·li consensual amb Barcelona es trenca el 2004. Després arriba la crisi del 2007 i 2008, que ja era denunciada sobretot pels col·lectius entorn l'habitatge i que va continuar obrint les esquerdes en el consens ciutadà. També vam entrar, molt abans del 2007, en la qüestió de l'atur i la precarietat des del col·lectiu Dinero Gratis, del qual jo formava part. El que està passant avui recull tota aquesta genealogia i es concreta en altres fronts. El turisme és la cara més visible d'aquest capitalisme salvatge que ha fet de la ciutat una marca i de la nostra vida en comú un recurs a vendre, explotar i especular. On sí que veig un nou sentit de trencament d'aquests consensos és en els fenòmens del 15-M i l'independentisme a Catalunya; aquí sí que hi ha una expressió d'una nova fi del consens, mentre que la resistència a la marca Barcelona la veig com una llarga història de fons.

P. Vostè ha explicat que ningú s'imaginava que els grans aliats de la globalització acabarien sent els Estats, i ha afegit: “Volem salvar-nos a través de les ciutats i alhora les ciutats estan sent arrasades com a llocs de vida política”. Qui vol identificar-se amb les ciutats i no amb l'estat-nació, està desemparat?

R. Va haver-hi un moment als noranta en què Barcelona va trobar un lloc en el discurs que contraposava la globalització dels mercats a la globalització de les ciutats. En els dos casos, la globalització s'entenia com allò que ja estava superant el marc dels Estats. Enfront la globalització de la comunió del capitalisme hi havia una alternativa de construir la globalització de les ciutats. Barcelona, Maragall, hi va participar de forma activa, i ho puc explicar de prop perquè la meva mare hi va treballar en el projecte barceloní de relacions amb ciutats d'Amèrica Llatina. Ara ens trobem que la globalització dels mercats és la millor aliada d'una globalització dels Estats. Els grans promotors de la globalització neoliberal són els estats com a subjectes polítics forts. Què pot fer Barcelona en aquest espai? Primer, fer autocrítica del seu discurs. Ha caigut en la trampa d'un imaginari massa metropolità, creure que les ciutats són París, Londres i la germana petita, Barcelona. Però les ciutats no són només això i les seves xarxes d'intercanvi, també ho són Ripoll o Cadis, tots els llocs on fem vida junts. La globalització de les ciutats no pot ser només la de les grans metròpolis del món, perquè creem un fals cosmopolitisme que s'emmiralla una mica en la imatge del ciutadà global, que no té lloc enlloc, i que acaba sent la globalització dels rics. Jo crec en el cosmopolitisme dels pobres, aquells que cada generació canvien d'estat, de país o ciutat, de poble o de barriada de Londres, per guanyar-se la vida. Aquests sí que són cosmopolites, aquests sí que saben què són les ciutats fins i tot en un camp d'Almeria. Hem de crear un imaginari del nosaltres a partir d'aquesta realitat que exposa la veritat del món en què vivim.

P. Vostè critica al llibre La gran regressió que donem per mort el nostre món i la prova, diu, és que ens plantegem colonitzar altres planetes. Sabem que contaminem però ningú para la màquina. Vostè planteja “desfer allò construït i reconstruir”, desaccelerar l'economia. Com aconsegueix canviar la mentalitat general per desaccelerar el món?

R. Nietzche va escriure que si fóssim conscients de totes les casualitats que ens fan néixer i ser aquí, i ser conscients de totes les casualitats que fan que d'aquí a cinc minuts continuem vius, no ens deixaríem maltractar més. És un principi de realitat el fet que ara ets aquí respirant, que estàs mirant el cel, que has d'anar a fer una merda de feina; és un principi de realitat molt fort i que ens fa molta mandra assumir. Apel·lo a una acció individual, no enfront els grans reptes sinó enfront aquest principi de realitat. Tothom pot parar un moment a pensar: “Soc aquí, realment vull viure com visc? Què m'importa del que se suposa que haig de tenir i viure?” Hi ha un altre principi de realitat que sí que suposa un desmuntatge cultural i històric de com hem entès la nostra civilització, que es desvincular progrés i prosperitat, la qual cosa és la gran trampa de la modernitat. Hi ha un moment al segle XVIII, molt concretament a Anglaterra, en què progrés passa a ser sinònim de prosperitat, i prosperitat vol dir prosperitat econòmica, d'enriquiment de les nacions, de creixement econòmic, de prosperitat personal i familiar. Hi ha aquesta gran frase de la crisi que diu que ja tenim la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Pitjor en quin sentit? En un sentit material, però potser té l'ocasió de començar a viure molt millor en un sentit de progrés ètic, moral i cultural. I aquí sí que hi ha espai per a un decreixement, per desprendre's de tot un sentit del progrés que no és necessàriament bo, tot el contrari. I no és involució, pot ser recuperar, fer-nos millors sense passar per la dictadura de la prosperitat econòmica.

P. Sovint parla en primera persona del plural, el “nosaltres”. Qui és aquest nosaltres?

R. És el fil conductor del que he escrit i fet tots aquests anys. Les societats modernes i contemporànies són aquelles on el nosaltres sempre és un problema no resolt. En societats feudals o religioses, les comunitats de tipus orgànic, el nosaltres sí que està resolt. Quan l'organització del que ens fa dir nosaltres es trenca, sorgeixen altres relacions, de classe, de gènere, de llengua, de cultura, de desig, d'estil, de molts altres tipus que multipliquen els sentits del nosaltres, això pot fragmentar fins a l'extrem, una societat individualista on és impossible dir nosaltres. Com aprendre a dir nosaltres allà on el nosaltres no està predeterminat? Aquest és l'aprenentatge de la col·lectivitat. Només una societat on aquest nosaltres estigui obert, inacabat, i que es pugui redefinir en tot moment, és una societat lliure.

P. Explicava vostè en un article al diari Ara que “la qüestió és com i qui defineix el nosaltres i l'ells per a cada context social”. La doctora en matemàtiques Clara Grima defensa la teoria del “miratge de la majoria”. Creiem que el nostre grup és majoritari i segurament no ho és. Ella proposa l'estadística per establir les dimensions i el fet d'un col·lectiu.

R. Jo vaig treballar fent estadístiques d'opinió política quan era estudiant. El que em violentava més és que havia de fer preguntes que no eren del que a la gent li interessava parlar. La pregunta de l'estadística no necessàriament aborda allò que ens defineix els uns amb els altres. Els hi havia de fer dir si els preocupava l'atur o el terrorisme, o com puntuaven un polític, però quan me'n descuidava, em parlaven d'altres coses, era quan tenien alguna cosa a dir-me, no una casella sobre la intenció de vot. La intenció de vot no ens dona la foto del nosaltres. És allò que volem compartir el que defineix el nosaltres.

P. Vostè exposa que el nostre present és un present on tot sembla que s'acaba i vivim en una contrarrellotge. El filòsof Kieran Setiya escrivia fa poc a The New York Times que un remei contra aquesta angoixa del present és el concepte d'Aristòtil de les accions atèliques: apostar més per activitats que no tenen un objectiu concret i, per tant, no s'esgoten. Hi està d'acord?

R. Tenim una herència política, les tradicions revolucionàries i emancipatòries de la modernitat, en què qualsevol sentit del nosaltres estava lligat a un projecte fort: “Nosaltres som aquells que farem un nou món”, és a dir, figures tèliques al màxim. “Tenim una finalitat i un projecte futur”. Les meves escoles del nosaltres, de politització, estan vinculades a tots aquests marges silenciats i perdedors durant tants anys, perquè el sistema funcionava, la globalització s'havia consumat i només quedava fer-li la punyeta o muntar-se una vida al marge. D'aquesta situació he aprés una cosa important, que aquest moment de l'acció col·lectiva, del nosaltres, no té per què anar lligat a un gran propòsit, a un gran projecte.

P. Un gran projecte, un gran propòsit és precisament el que plantegen aquests grans moviments disruptius, el 15-M i l'independentisme.

R. Hi ha projectes del nostre present amb els quals em sento a contrapèl. Però hi ha un sentit de la temporalitat política, el d'un avui que no és “l'aquí i ara” del 68, no és la immediatesa de consumir el present i consumir-ho tot, sinó un avui que dura, un present que vol ser demà, com ho és la docència, el moviment constant. Un problema és que la cultura del nostre temps és molt immediatista; fixa't què s'ensenya a les escoles avui: a fer projectes. És la base de l'ensinistrament, treballar per a uns objectius que ens hem marcat, dibuixar els passos d'on arribarem i en termes d'èxit o fracàs. Això és el més antitètic que hi ha.