Selecciona Edició
Connecta’t

Com a les sèries

Octubre no portarà la solució, però marcarà l'inici de nous capítols conseqüència dels anteriors. Vivim a Netflix

Manifestació a favor de la independència de Catalunya a Girona.
Manifestació a favor de la independència de Catalunya a Girona. REUTERS

Dies infaustos per a la política. Accions repressives emparant-se en la prevenció, advertiments que sonen com amenaces, declaracions de principis inamovibles, manifestacions públiques, pressions privades, lleis forçades per interpretacions interessades, empreses escorcollades, cartells requisats, economies intervingudes i sospites generalitzades. Així no es pot viure. I després d'aquesta tensa situació el desig d'alguns insensats de denunciar un conat de violència que justifiqui el que persegueixen. Són pocs, però ho verbalitzen amb un to falsament púdic perquè saben que on hi ha fusta hi pot haver foc. I porten llumins a la mà.

Mentrestant, el Govern de Rajoy greixa la maquinària per mantenir la major i millor fàbrica d'independentistes de la democràcia espanyola. És l'herència d'Aznar a qui Esquerra mai agrairà prou haver-li obert les portes a uns nivells de representativitat oblidats des de temps remots. A remolc, la Convergència, ahir nacionalista i avui secessionista, es lamenta d'haver estat còmplice del PP en l'aprovació d'unes lleis que ara s'apliquen en contra seva.

En les últimes dècades mai havia estat tan fàcil convertir la pólvora d'ahir en el fangar d'avui. Mai havíem viscut aquesta paradoxa. Mai s'havien oblidat tan fàcilment els fonaments de la democràcia mentre tots es justifiquen pronunciant-la amb una insistència propagandística. Però, on queden els seus pilars? “No podem estar mai segurs que l'opinió que intentem ofegar sigui falsa. I si ho estiguéssim, ofegar-la també seria un mal”. Ho va deixar escrit John Stuart Mill (Sobre la llibertat) i, excepte alguns dels seus defensors, aus estranyes a la nostra reserva, ningú demostra haver-la fet seva. Fins i tot sembla que la seva negació per la via dels fets sigui proporcional al seu clam permanent i aparent per apel·lar a l'Estat de dret. No obstant això, passa que aquest va néixer a l'empara del liberalisme, doctrina de la qual Mill ha estat el seu posterior pensador més influent. I aquí rau l'esperit de la democràcia, en la seva divisió de poders i el seu cant a la llibertat dels ciutadans entonat per Rousseau, que també hem arrencat del frontispici. Poca il·lustració i molta animadversió, escassa intel·ligència i excessiva visceralitat.

Davant d'un paisatge com aquest, res fa pensar que l'octubre porti cap solució. Com a molt marcarà l'inici de nous capítols conseqüència dels anteriors. Perquè vivim a Netflix. I som davant d'una sèrie que acaba la seva primera i extensa temporada mentre prepara la següent. En els propers episodis potenciaran uns protagonistes a costa d'uns altres que els guionistes de la política consideraran amortitzats. En la nova trama dissenyaran tensions que provocaran relacions insospitades, sorprenents traïcions i intrigues judicials, policials i bancàries. Si no ho fan abans els especialistes, ho faran els espectadors –molts dels quals ja es consideren actors d'un drama amb tons èpics–, perquè les eleccions seran la purga imprescindible. Si la lògica política s'aplica, els caps que cauran no seran només d'un bàndol. Puigdemont ho assumeix i per això insisteix que no continuarà. I, mentre intenta arrossegar Junqueras, s'endurà la palma del martiri arrabassada a Mas, que la història pot ser que no tracti amb benevolència.

En l'altre escenari, Rajoy es pot veure davant d'una moció de censura promoguda per Sánchez que passi factura a un immobilisme que el responsabilitza de la crisi política i institucional més intensa dels últims 40 anys. Més enllà fins i tot del 23-F, tot i que la comparació no agradi a l'alcaldessa de Madrid, perquè on hi havia militars retrògrads hi ha centenars de milers de ciutadans que han dit prou al greuge. I la seva multiplicació es deu més al que consideren una ofensa i provocació del Govern espanyol que no pas als importants errors de la Generalitat. És una qüestió de proporcionalitat i part alíquota en la responsabilitat. Això, si el líder del PP no aprofita la imatge de contundència que pretén oferir davant la resta d'Espanya i avança les eleccions, cosa que li permetria recuperar una majoria suficient, si no absoluta. I així, continuar administrant l'herència d'Aznar però allunyant-se de la seva ombra i seguir oblidant Mill, que també va dir: “L'opinió que s'intenta suprimir per l'autoritat pot ser veritable”. Però quan ha triomfat el liberalisme a Espanya? Només en la seva dimensió econòmica. Per això ara sabem que dels milers de milions destinats al rescat bancari només en recuperarem un terç. Més arguments per a la sèrie.

MÉS INFORMACIÓ