Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Warhol polític

Imaginem el sagaç artista pop a Barcelona i què escolliria avui com a icones del moment

L'exposició 'Warhol, l'art mecànic' al CaixaForum de Barcelona.
L'exposició 'Warhol, l'art mecànic' al CaixaForum de Barcelona.

Una manera de veure l'exposició d'Andy Warhol és imaginar quines figures del moment actual podrien ser a la mostra. Quins personatges polítics, o del món de l'espectacle, o de tants àmbits del que passa en aquests moments al voltant, ja sigui molt a prop o molt lluny. Es podria proposar alguna cosa semblant amb l'exposició que s'obre avui mateix al Macba sobre el gran Brossa i els seus poemes visuals de tot tipus, però, què voleu que us digui, mentre continuï la llarga vaga dels treballadors subcontractats del museu visito de moment la de Warhol. Cues a CaixaForum per veure-la, constatació del reclam insistent de l'artista pop per excel·lència entre un públic divers en edats i aspectes. Fem un Warhol: imagineu-vos qui posaria ara en lloc de Mao, de Marilyn, de la falç i el martell, de la sopa Campbell’s, de la cadira elèctrica.

Warhol va ser un artista polític i un crític cultural sagaç. Cal agrair a aquesta exposició a CaixaForum i al seu responsable, Pepe Lebrero, aquests matisos, tant en la selecció d'obres, el muntatge i el recomanable programa de mà. Suggeridora i el·líptica, convida a anar més enllà del saber comú sobre Warhol i la seva obra, tan repetitiva i mecànica. I tan ambivalent. A la cua pensava l'altre dia que moltes d'aquestes persones potser tenien a casa un dels seus propis retrats tractats a la manera warholiana, una moda que va sorgir fa més de dues dècades i que es manté entre gent que no acostuma a anar a museus. Warhol els feia de manera mecànica i així va donar permís a qualsevol per fer-ho. Personalment prefereixo el pop europeu, sobretot el de l'Equip Crònica, però la veritat és que l'Andy va ser un artista que, perquè era nord-americà, va tenir l'oportunitat de portar la relació entre l'art i la vida molt més enllà. A canvi de semblar un insubstancial, això sí. Però no ho és. O no sempre.

Posem per cas la sopa enllaunada Cambpell, repetida 32 vegades en una pintura sintètica del 1962. Pot ser que a Europa encara es recordés llavors que aquella era la sopa que prenien els soldats nord-americans durant la guerra, la primera en què combatien fora del seu continent. Hi ha molts punts en comú entre Warhol i Brossa, tot i que el nostre poeta sí que va ser a la guerra: els dos creien que l'espectador completa el que veu. Per als nord-americans, la sopa enllaunada que tots menjaven va aparèixer transformada en art quan la guerra, imperial, es reprenia a Corea i la Indoxina. El símbol patriòtic havia mutat en icona: gens viril, domèstic, i, tot i així, religiós, comunitari. El pop va triomfar, tothom ho entenia, les seves imatges eren de tots. Això van creure.

El mateix va fer Warhol amb Marilyn després de la seva mort, també el 1962. No va ser l'únic. L'estrella autoimmolada va ser ràpidament advertida per uns quants artistes als Estats Units i a Europa com la representació del signe dels temps: un avís de la tragèdia contemporània de la societat de consum, una cosa molt més dramàtica d'afrontar avui, quan l'Estat del benestar llavors iniciat està desapareixent alhora que el consumisme creix amb sarcasme. Encara que altres artistes van tractar el tema Marilyn, la imatge que més roman encara en pintura és la de Warhol. Pot ser que per haver escollit un primer pla (sorgit del cartell de la pel·lícula Niàgara), com si fos una icona russa. La religiositat de Warhol, catòlic practicant, s'adverteix en aquests primers plans que va escollir de gairebé tot.

Si t'atures davant del retrat de Mao, també aquí sorgeix el Warhol polític i crític cultural. L'obra és del 1974, quan estava molt present als Estats Units el viatge del llavors president Nixon a la Xina per entrevistar-se amb el dirigent comunista (el gran èxit del seu mandat, que va caure amb l'escàndol del Watergate posterior que va fer fora Nixon de la Casa Blanca). L'obra de Warhol és un comentari summament irònic llavors sobre la propaganda i la formació de l'opinió pública. Una cosa semblant és la seva falç i el martell, emblemes del comunisme occidental, que va convertir en pintura després de copiar la imatge d'una pintada italiana dels anys de plom, com un grafiter. I així, amb tantes obres d'aquesta exposició i els seus reclams pop, per exemple els cupons de la llar que van fer furor als supermercats de llavors i que segueixen avui, substituïts amb la crisi per punts d'estalvi i descomptes.

Amb què faria alguna cosa Andy si fos a Barcelona? Amb un gegant de cartró interpel·lat per un guàrdia per desprendre's d'un sí? Un paquet postal inspeccionat? Una urna? Un clavell?

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF