Selecciona Edició
Connecta’t

Arriben les ‘pornorondalles’

Toni Gomila torna a capbussar-se en la tradició oral de Mallorca a ‘Peccatum’, a La Seca

Una escena de 'Peccatum', una selecció de rondalles mallorquines escenificades per Toni Gomila.
Una escena de 'Peccatum', una selecció de rondalles mallorquines escenificades per Toni Gomila.

A Acorar, Toni Gomila (Manacor, 1973) es capficava en la matança del porc per bussejar en la tradició de la seva terra, Mallorca. I denunciava la pèrdua d'aquesta història oral que tantes generacions s'han encarregat de perpetrar. Ara, Gomila s'embolica de nou en els costums dels seus avantpassats a Peccatum (La Seca, fins al 8 d'octubre), una selecció de les rondalles mallorquines més “perverses” que va recopilar, a la fi del segle XIX, el pare Antoni Maria Alcover. “Són pornorondalles”, diu, sense embuts, l'autor i actor. “De les 400 que va publicar el religiós, hem recollit algunes de les més incorrectes, que parlen de sexe, de violència, de racisme… sempre fidels al caràcter de la societat de l'època”. Inconscientment, sorgeix la pregunta incòmoda: Estem parlant de finals del 1800 o de l'actualitat? “És la reflexió que li plantegem al públic. Fa 130 anys, certs comportaments eren el pa de cada dia. Desgraciadament, no hem prosperat molt, més aviat gens”, respon Gomila.

Aquests contes tradicionals mallorquins es transmetien de pares a fills. “Han estat la literatura popular de capçalera per a tantes generacions”, diu l'actor, “el regal de comunió per excel·lència, per sobre dels llibres de Baltasar Porcel, per citar a algú. Total que, sense voler, m'he tornat a embolicar en la Mallorca entranyable i perversa de la tradició, la que he mamat, clar”, reconeix el director, assegurant, amb humor, que ja procurarà fer també altres coses.

Hi ha qui diu que la tradició oral s'està perdent. Gomila no ho nega, però ho matisa: “La manera antiga de la tradició oral sí que s'ha perdut, tal vegada trepitjada pel món audiovisual. Però quan expliquem un conte als nostres fills, això és absolutament història oral. Per això estic esperançat: crec que només quan un poble es quedi mut perdrà la seva tradició oral”.

Hi ha rondalles fantàstiques i meravelloses, però també n'hi ha amb episodis molt pujats de to o políticament molt incorrectes, pornogràfics (per molt que Alcover pretengués amagar alguns passatges) o de violència de gènere en tota regla, com quan es diu que “la dona té poc cervell”…. Aquests són els que Gomila porta anys estudiant i que ja el gener de l'any passat va avançar al Maldà, convidat per l'actriu Catalina Florit (amb qui comparteix ara escenari) a una sessió del cicle de rondalles mallorquines. Ara, elaborades, repassades, reinterpretades amb la mateixa Florit després de passar per Mallorca, Menorca o la Fira Mediterrània de Manresa, recalen a Barcelona, en un espai com La Seca, en el qual el dramaturg se sent com a casa.

Alcover autèntic

Gomila destaca com un dels valors principals de l'obra el respecte al text original: “Totes les paraules són d'Alcover”, assegura, orgullós. “No hi ha cap adulteració per la nostra banda. No fa falta, perquè el que buscava el pare Alcover era la bellesa estètica però també la bellesa de la profunditat, del significat d'aquestes paraules. Simplement hem decidit recuperar la paraula perquè té un valor enorme”. L'encaramel·lat i deliciós accent balear, tan musical com dur, quan cal, ajuda a fer elegant el gest més groller.

Florit i Gomila es mouen en un espai gairebé nu. “L'escenografia és senzillíssima”, explica l'autor, “com el croma en un plató de televisió, en el qual pot passar de tot”. Ni més ni menys que la recreació simple d'aquelles reunions familiars als capvespres. “Ve a ser la llar on les famílies passaven vetllades entranyables a la llum i a la calor del foc, representat aquí per un tòtem central. És un acte tel·lúric tribal”.

El públic, que envolta l'espai situant-se a molt poca distància dels actors, es converteix en un element important de l'obra: “No individualment sinó com a conjunt, els espectadors donen sentit al que expliquem en l'escenari”, explica Gomila.

A més de la paraula, el moviment corporal dels actors i la il·luminació juguen un paper fonamental en una coreografia àgil, vertiginosa, trepidant que recrea “una muntanya de pecats” (“en mallorquí utilitzem la paraula peccatorum”, precisa Toni Gomila) que més que plantejar el que és o deixa de ser el pecat, il·lustra sense censura la història de tota una societat “sense cap intenció moral o religiosa, només social i real”.

MÉS INFORMACIÓ