Selecciona Edició
Connecta’t
EP Firmas BLOGS Coordinado por Lluís Bassets
OPINIÓ

Els errors del Sis d’Octubre, altre cop

Hi ha un error fonamental que no reconeix l’independentisme: la ideologia que posa la independència de Catalunya per damunt de tot, inclosa la legalitat i els drets de les persones

Manifestants durant la Diada d'aquest any.
Manifestants durant la Diada d'aquest any. REUTERS

Ara farà 83 anys dels errors del Sis d’Octubre, just quan sembla que els estem tornant a repetir. Per l’independentisme de tota la vida l’únic error va ser fallar. És a dir, no haver acumulat prou energies i no haver calculat quina era l’autèntica correlació de forces de cara al fet que la proclamació de la República catalana dins la República federal espanyola no acabés com va acabar, molt malament, amb morts i ferits i tots els alts càrrecs de la Generalitat detingut, incloent-hi el seu president, Lluís Companys, i suspesa l’autonomia.

Hi ha un error, fonamental, que no pot reconèixer l’independentisme pur, és a dir, la ideologia que posa la independència de Catalunya per damunt de tot, inclosa la legalitat, els drets de les persones i en el límit, com passa amb tota ideologia nacionalista radicalitzada, fins i tot les vides. Aquest error és el de trencar amb la legalitat en la qual es fonamenta l’autogovern català. El va cometre Companys i ja l’ha comès Puigdemont, representants ordinaris de l’Estat a Catalunya en rebel·lió amb l’Estat, la Constitució i l’Estatut que havien jurat respectar i fer respectar.

Per Tarradellas, detingut amb tot el Govern Companys, el principal error va ser dependre de les forces polítiques i sindicals espanyoles, és a dir, no haver comptat únicament amb la voluntat i la capacitat dels catalans. D’aquest error, que Joan Escúlies ha subratllat amb molta perspicàcia (Evitar l’error de Companys. Tarradellas i la lliçó dels Fets d’Octubre, Edicions de 1984), se’n desprèn un altre error, base fonamental per entendre el tarradellisme: i aquest és que la unitat dels catalans no estava assegurada. La CNT-FAI no hi va participar i, a més, com corresponia a la polarització de l’època, era un conflicte de classe, simplificant, entre els rabassaires i els propietaris que dividia els mateixos catalans. No és estrany que Companys es trobés sol i sense forces armades que el defensessin.

Aquells errors d’aleshores es tornen a repetir ara, formulats en altres termes: afortunadament l’època és ben diferent. No hi ha militarisme dins de la vida política (substituït per la violència simbòlica del món digital), la polarització ben evident no és entre dues ideologies totalitàries, el context internacional i geopolític són molt diferents, i també ho és el de la societat espanyola, molt més rica i moderna del que ho era en temps de la República.

Veiem els errors. Avui, com aleshores, els catalans estem dividits. L’experiència ens diu precisament que per moure les coses s’ha de preservar la unitat civil i assegurar que les reivindicacions catalanistes siguin compartides, encara que només sigui en part, fins i tot pels partits més aliens al catalanisme. Així és com s’ha aconseguit tot.

En contra de les idees tarradellistes, també l’independentisme ha passat una aliança amb l’esquerra radical espanyola de Podem, que converteix la reivindicació catalana en protesta anticonservadora i de ruptura amb la democràcia espanyola. Per eixamplar la seva base, davant la força insuficient del moviment, ha optat per l’extrema esquerra en lloc de les forces de la centralitat espanyola, que són les que de debò li poden assegurar avanços efectius en l’autogovern. Ara és el contrari: l’independentisme, fins i tot des del fracàs, és el que ajudarà l’extrema esquerra a fer fora Rajoy.

Fa cinc anys que en parlem dels errors del Sis d’Octubre. Un alt càrrec del Govern d’Artur Mas em va dir aleshores, quan tot començava, que no repetirien aquells errors. Jo me’l vaig creure, però ara veig que anava errat. Els han comès tots, un darrere l’altre: han trencat la legalitat, regalant en safata la resposta del Govern central; han calculat malament les forces, sobretot la de la legalitat democràtica; han trencat la unitat civil catalana i la mateixa societat catalana, de manera que la seva ruptura s’ha convertit en bona mesura en l’enfrontament de la meitat dels catalans contra l’altra meitat; s’han llançat finalment, gràcies a la CUP, als braços dels moviments antisistema.

Els errors no són d’una sola banda i tots venen de lluny. La responsabilitat política més gran és la de qui té més poder i ha tingut més oportunitats d’evitar que s’arribés fins aquí, que és Rajoy. Però no es pot oblidar la responsabilitat moral i catalanista dels qui han planificat i dirigit tot això des de Catalunya, amb més enganys que veritats, amb més càlculs irresponsables que anàlisis fredes i objectives i finalment amb decisions aventuristes que trenquen la legalitat i posen en perill la convivència.