Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Melangia, record, memòria... i festa

Podem preguntar-nos si és possible coadjuvar un sentiment com el de l’aflicció amb la connivència que implica l’exteriorització del goig públic

El dia de Tots Sants sol ser una jornada festiva als cementiris.
El dia de Tots Sants sol ser una jornada festiva als cementiris.

El passat 17 d’agost van coincidir els greus atemptats a Barcelona i Cambrils amb la Festa Major del barri de Gràcia (i d’altres mil celebracions del calendari d’agost). Davant la tragèdia va semblar que, per respecte al dol de les víctimes, calia aturar-ne la celebració. Semblava l’única sortida a la contradicció que podia suposar el sentiment d’aflicció de la població amb l’exteriorització de l’alegria que comporta la commemoració d’aquestes festivitats de l’estiu, i va ser la primera reacció: suspendre els actes programats per a les dates posteriors a l’atemptat. Admetem d’entrada que la mesura va ser encertada.

Tot seguit, però, podem preguntar-nos si és possible coadjuvar un sentiment com el de l’aflicció (i, en aquell cas, la indignació que comporta un succés d’aquest caràcter) amb la connivència que implica l’exteriorització del goig públic i l’alegria d’una celebració festiva multitudinària. Podríem fer una reflexió antropològica sobre la qüestió, podríem també pescar en el mar de l’exotisme dels costums orientals... No ho farem així: ens mourem en el camp més proper del costumari local, menys sofisticat.

D’entrada, ens podem preguntar, per exemple, per què no es va suspendre també el partit de futbol Betis-Barça que es va celebrar tres dies després de l’atemptat. En un diari esportiu llegíem el comentari següent: “Barcelona i Catalunya trigaran molt a curar-se de les ferides que el terrorisme d’arrel gihadista va causar dijous passat a la ciutat. Malgrat tot, mentre la policia busca un dels autors materials de la tragèdia, la societat tracta de refer-se amb un missatge de fermesa: ‘No tenim por’...”. Podem contestar que podria haver estat degut a aquesta voluntat de “refer-se amb un missatge de fermesa”, una consigna que ha prevalgut entre la població l’endemà de cada un dels atemptats gihadistes a Europa, a aquest mot d’ordre, que sembla afirmar-nos en la voluntat secular de no interrompre ni desnaturalitzar els dies de goig i alegria per causa de maltempsades que pertorben el regular pas del temps civil; així, si més no, ens ho confirmaria la pràctica popular fins al dia d’avui. Ja hem anotat la celebració del partit de futbol amb què s’iniciava la Lliga, perquè cal considerar que l’espectacle del futbol avui juga en la mateixa circumscripció que la festa popular.

També aquests dies, en algunes de les concentracions d’homenatge a les víctimes vam poder presenciar la construcció de festius castells, i aquesta acció no era gens improvisada: és un vell costum entre les colles de castells acomiadar el decés dels membres més estimats amb l’aixecament de castells en honor seu; en aquest cas, no feien altra cosa que seguir el costum. També, per posar un altre exemple d’aproximació de les dues qüestions, la tragèdia i la celebració festiva (i en relació a l’incident més luctuós que s’esdevé en la vida de l’home, la mort), són de domini públic les imatges —divulgades a través de mil pel·lícules i sèries televisives— mostrant les animades exèquies de les comunitats afroamericanes acompanyant els seus difunts amb banda i música i enjogassats moviments gestuals. També hauríem de tenir ben interioritzada en el nostre imaginari la relació d’aquest bell costum de les comunitats afroamericanes, amb les no menys belles imatges de la celebració mediterrània del Dia de Difunts als nostres cementiris. Aquest dia, els malenconiosos cementiris no són representacions icòniques de dol i tristesa, ben al contrari: ho són d’una certa animació festiva (continguda, com marca el capteniment de segles de civilització mediterrània) pel retrobament en la memòria dels familiars i amics absents; en la rememoració i el record, qui dubta que els records formen part integral de la vida? El Dia de Difunts, on la melangia dona peu al record, i aquest el dona a la memorització, la celebrem amb reunions festives, familiars i d’amistat: els sopars de la castanyada, panellets i licors; on, a més, se socialitzen els més petits en aquest esperit festiu del dia; sobretot des de la introducció del nou (vell) costum del Halloween. No hi ha, doncs, en el costumari popular, raons que avalin la suspensió del goig pel dolor que la malícia o la incultura pugui infligir a la humanitat. Memoritzem i festegem sense contradicció.

Bienve Moya és folklorista i gestor cultural