_
_
_
_
_

La Mercè, una festa sense por

Barcelona celebrarà la seva Festa major amb el record i en homenatge a les víctimes dels atemptats gihadistes d’agost. Una Mercè que s’ha arribat a suspendre per episodis luctuosos, com ara guerres i epidèmies

Blanca Cia
El Pla de l’Os, que es va convertir en l’epicentre de l’homenatge a les víctimes de l’atemptat del passat mes d’agost, serà, de nou, lloc de record en les cercaviles i en la cavalcada de la Mercè.
El Pla de l’Os, que es va convertir en l’epicentre de l’homenatge a les víctimes de l’atemptat del passat mes d’agost, serà, de nou, lloc de record en les cercaviles i en la cavalcada de la Mercè. joan sánchez

La Mercè mirarà aquest any de reüll cap a la Rambla de Barcelona. El passeig central de la ciutat, un dels escenaris principals de les festes, va ser el blanc de l’atemptat gihadista del passat mes d’agost, en què van morir 15 persones —una més a Cambrils i més d’un centenar van resultar ferides, de les quals quatre encara estan hospitalitzades—. Amb aquest record molt proper —és impossible passar per la Rambla i no tornar a visualitzar l’espant—, la ciutat celebrarà les seves festes. Ho farà, com sempre, amb una previsible participació massiva de la gent, però amb actes tant populars com institucionals en record de les víctimes. Les colles de gegants, les cercaviles i la cavalcada de la Mercè, per exemple, retran homenatges al seu pas pel Pla de l’Os, on la furgoneta conduïda per Younes Abouyaaqoub va acabar la seva terrible carrera. El mosaic de Miró i l’inici del passeig seran, de nou, l’epicentre del record. La ciutat ha optat per celebrar la festa amb normalitat fent seu el lema del postatemptat: “No tenim por”. La Mercè no té por i seguirà sortint als carrers. Va deixar de fer-ho en altres circumstàncies tràgiques, guerres, epidèmies, en definitiva mort, que van provocar la suspensió de les festes de Barcelona al llarg de la seva irregular història des de 1871, que es considera el primer any de la celebració popular.

Les festes de la Mercè arrenquen demà, i és més que probable que l’atemptat d’agost sigui recordat per l’alcaldessa Ada Colau a l’inici de les celebracions. El mateix passarà, probablement, amb el discurs de la pregonera, Marina Garcés. Hi haurà dedicatòries especials, com la primera cançó —Imagine— que sonarà al piromusical de Montjuïc, que es dedicarà a les víctimes. Altres homenatges tindran la forma de minuts de silenci, com els que tenen previst fer les cercaviles quan passin pel Pla de l’Os, i les diferents colles de gegants dipositaran flors al capdamunt de la Rambla. Gestos, silencis. L’atemptat ha estat molt present en els preparatius de la festa, i no només pels dispositius de seguretat, perquè no en va la ciutat segueix estant en alerta 4.

Les guerres carlines entre 1873 i 1876 van fer suspendre les festes de la Mercè

Els organitzadors dels actes populars van estudiar la possibilitat de modificar el seguici inaugural, el que fan els gegants i el bestiari quan surten del Palau de la Virreina per anar a la plaça de Sant Jaume abans del pregó. “En un primer moment es va pensar baixar pel passeig central de la Rambla per parar al Pla de l’Os, però ho vam descartar perquè hauria sigut molt complicat”, apunta Xavier Cordomí, director dels Actes Tradicionals del Servei de Festes de l’ICUB. Ell és un dels responsables de la coordinació dels actes de la festa tradicional des de fa més de 20 anys. Només recorda un fet que hagi alterat la Mercè: l’atemptat en què va perdre la vida José Luis Ruiz Casado, el regidor del Partit Popular de Sant Adrià de Besòs assassinat per ETA el 21 de setembre de 2000: “Es va suspendre el toc d’inici, encara que no es va modificar res més”.

Han sigut situacions extremes, lligades en major o menor mesura al dol, les que han provocat la suspensió de les festes de la Mercè, que, precisament, tenen el seu origen en un fet que es podria qualificar de luctuós. Conta la llegenda que va ser en la nit del 24 de setembre de 1218 quan la Mare de Déu va baixar a Barcelona per demanar al rei Jaume I, al seu confessor i conseller, sant Pere Nolasc, i al canonge sant Ramon de Penyafort que creessin “una ordre de monjos que ajudés a redimir els cristians caiguts a mans dels moros”, explica Jordi Pablo, estudiós de les festes tradicionals de Barcelona i Catalunya en el llibre La Mercè il·lustrada, editat per l’Ajuntament de Barcelona. Aquest va ser el detonant de la constitució de l’ordre de la Mercè. Més tard, una altra vegada per unes circumstàncies terribles —en aquest cas, l’alliberament de la ciutat d’una plaga de llagosta que va arrasar camps i cultius de tot Catalunya—, el Consell de Cent de la ciutat va nomenar la Mercè patrona de la ciutat el 1687.

Les riuades de 1971 van fer destrosses a Barcelona i la Mercè no es va celebrar

Va ser des del seu origen una festa religiosa que no va sortir de les parets del culte —la basílica es va inaugurar el 1775 amb una gran processó de torxes— fins a finals del segle XIX. “Ha estat una celebració molt marcada pels esdeveniments històrics i per les crisis polítiques. S’ha forjat amb moltes èpoques de llums i ombres que la van fer desaparèixer del tot en diferents moments. No va ser fàcil crear un imaginari popular de la festivitat al marge del fet religiós, i més complicat ha resultat mantenir-lo al llarg dels anys”, sosté l’autor del llibre. La primera expressió festiva va ser el 1871 amb l’Ajuntament encapçalat per Francesc Soler, amb Rius i Taulet com a president de la secció de festes cíviques i Manuel Milà i Fontanals com a responsable de la secció artística. Va ser un inici de festes que no va tenir una continuïtat assegurada fins que Rius i Taulet va ser alcalde, a partir de 1874 i fins a 1888, encara que de forma intermitent. Uns primers anys en què es van organitzar fires al passeig de Gràcia i al de Sant Joan, i també es va comptar amb dracs de Vilafranca. Va ser en la dècada dels vuitanta del segle XIX quan es va inaugurar l’enllumenat de la Rambla.

La incipient celebració popular es va veure alterada per les guerres carlines i els actes es van suspendre entre 1873 i 1876. Es van tornar a reprendre de forma més aviat discreta amb cavalcades civicoreligioses a la Rambla, que es decorava, com també s’engalanava la plaça Reial i es feien espectacles de teatre i màgia.

Els actes populars, com les passejades dels gegants, retran homenatge aquest any a les víctimes del 17 d’agost.
Els actes populars, com les passejades dels gegants, retran homenatge aquest any a les víctimes del 17 d’agost.CARLES RIBAS

“L’epidèmia de còlera de 1884 i 1885 va tornar a impedir els actes populars per l’evident risc de contagi”, apunta l’autor del llibre. Els exemplars de setembre de 1884 i 1885 del Diario de Barcelona relaten el panorama de la ciutat amb el comunicat diari del nombre de defuncions i tot tipus de notícies sobre la salubritat de la ciutat, com ara la instal·lació d’un hospital provisional a la Creu Coberta de Barcelona.

Malgrat tot, el més curiós és que les corrides de toros previstes per a les festes seguien anunciades en les dates immediatament anteriors al 24 de setembre de 1884. Un exemplar del 23 de setembre d’aquest mateix any fa esment de l’engalanament i “el ric vestit que estrenarà avui la Sagrada Imatge de la nostra senyora de les Mercès”. Tot i la suspensió oficial, es van construir arcs i temples a les entrades dels carrers de Ferran, Hospital i Boqueria.

El foc, un dels rituals de les festes de la Mercè.
El foc, un dels rituals de les festes de la Mercè.

Davant d’aquests anys de tristesa, la Mercè va recuperar empenta el 1902: “El motiu va ser la ferma decisió de Francesc Cambó de convertir la Mercè en una mena de festa de Catalunya. En realitat va ser un invent de la Lliga, i com a tal va seguir bastant en paral·lel la seva existència en el poder”, afegeix l’autor de l’estudi sobre les festes de Barcelona. Les cavalcades i el decorat dels carrers i la participació popular a la celebració van arribar al seu punt àlgid aquest any. A partir de 1904, la Mercè com a celebració cívica es va sumir en un llarg silenci: “L’intent d’institucionalitzar-la es va trencar i no es va recuperar fins passada la Guerra Civil”. La Mercè, doncs, va passar a celebrar-se de nou només com a festa religiosa i els actes eren exclusivament de culte, com la processó. El 1926, la processó es va obrir amb un ball de bastons, tota una al·legoria dels temps que s’acostaven. A la República, les celebracions religioses van ser relegades i la processó es va arribar a prohibir. La basílica de la Mercè va ser saquejada a l’inici de la guerra, el 1936.

La Guerra Civil va imposar un altre parèntesi obligat a les festes de la Mercè, que es van tornar a celebrar, per primera vegada, d’una manera absolutament pintoresca. La victòria franquista va suposar la recuperació del patrimoni religiós —moltes imatges havien estat amagades en cases per evitar la possible destrucció— i a la Mercè se li va donar, llavors, un sentit militar: “El 1939 se li va retre un homenatge solemne amb honors de capità general mentre a les presons habilitades se celebrava la Mercè com a redemptora de captius”, s’explica a La Mercè il·lustrada. “Tenia el seu cinisme fer concursos literaris entre els presos a exaltació del Glorioso Movimento Nacional quan molts dels detinguts eren republicans”, comenta l’autor del llibre.

La foscor dels anys de la dictadura es va estendre a les festes de Barcelona, que van trigar anys a aixecar el cap. Fins el 1949 només es realitzaven els actes religiosos. Aquest any es va engalanar el carrer de Petritxol, i el 1951 va ser l’alcalde falangista Antoni Maria Simarro qui va recuperar, amb bastants limitacions, la festa a la ciutat. La Mercè va reaparèixer amb una programació d’actes i festejos populars de la mà de l’alcalde José María de Porcioles, a partir de 1957. “La recupera perquè volia fer una festa de tardor internacional que apuntalarà la ciutat, no com a capital de Catalunya, ja que aquesta idea no era correcta políticament, sinó més aviat com un model de carnaval que en els anys de la dictadura es va prohibir. A més, l’alcalde aprofitava la Mercè per fer propaganda i les inauguracions dels carrers o l’enllumenat. Era el plat fort de les festes”, comenta Pablo. Va ser en aquesta època que es van introduir els cicles del teatre llatí Romea i del teatre medieval al Tinell. La gran cavalcada de la Mercè s’introdueix per primera vegada el 1959, encara amb un format molt diferent a l’actual, ja que era una desfilada de carrosses, més aviat seguint la imatge dels carnavals.

La Mercè es va suspendre el 1971 per l’efecte devastador que van tenir les riuades (a sota) a Barcelona.
La Mercè es va suspendre el 1971 per l’efecte devastador que van tenir les riuades (a sota) a Barcelona.

El 1970 la Mercè es va suspendre per les riuades. El 20 de setembre es va desbordar el riu Llobregat, amb un cabal de 12 metres per sobre del seu curs normal. A més de l’aigua, Barcelona va patir ratxes de vent que van arribar als 112 quilòmetres per hora. La crescuda va ser superior a la que van assolir les riuades del 25 de setembre de 1962. Van causar 21 morts, 14 d’ells a la província de Barcelona i unes pèrdues que es van calcular al voltant dels 7.000 milions de pessetes. L’aigua va negar àmplies zones de la ciutat, especialment els barris del mar, i les rieres van cobrir pràcticament la Gran Via a l’altura de Bellvitge. Unes condicions en què no es podia celebrar cap festa.

Camaleònica, la Mercè s’ha anat emmotllant a les circumstàncies històriques, i des de les riuades de 1970 fins a la transició, les festes van passar per una etapa de perfil més aviat baix. Va ser amb l’arribada de la democràcia quan es va afermar, va evolucionar i créixer any rere any. Malgrat que la ciutat ha viscut episodis dramàtics, com ara els atemptats d’ETA, especialment el d’Hipercor de 1987, la Mercè no s’ha vist interrompuda mai més. L’atemptat gihadista d’agost sí que va suspendre durant tres dies les festes de Gràcia. Una suspensió que va provocar, en certa manera, una reinvenció dels dies de celebració. Els veïns van fer seu el crit de “No tenim por” per sortir al carrer cada nit amb taules i cadires. El mateix sentir que bategarà amb força aquests dies de les festes de la ciutat, perquè la Mercè no té por.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Blanca Cia
Redactora de la edición de EL PAÍS de Cataluña, en la que ha desarrollado la mayor parte de su carrera profesional en diferentes secciones, entre ellas información judicial, local, cultural y política. Licenciada en Periodismo por la Universidad Autónoma de Barcelona.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_