Selecciona Edició
Connecta’t

Llengua i integració

Entre les coses que s’han dit dels autors del 17-A, destaca que parlessin català

Flors en record a les víctimes de l'atemptat.
Flors en record a les víctimes de l'atemptat.

Es va dir arran dels atemptats del 17 d’agost, va ser un aspecte lingüístic més de les conseqüències mediàtiques d’aquells dies. En mitjans de comunicació catalans es va apuntar que els joves que havien comès els atemptats parlaven català, se suposa que per certificar la seva integració a Catalunya i accentuar la paradoxa que, havent estat tan ben integrats, cometessin tals atrocitats. I el mateix comentari se sentia en ràdios i teles espanyoles, “i parlaven català”, aquest cop amb una suspicàcia que potser venia del receptor. El paroxisme d’aquesta visió va arribar amb el comentadíssim esment del “perfecto catalán de payés”, abocat en les planes d’aquest diari i que va fer córrer la hilaritat a la xarxa.

El cert és que haurem de suposar que els terroristes també parlaven castellà, per una qüestió estadística bastant òbvia, però enlloc es va apuntar aquesta dada. Sembla que parlar castellà és irrellevant, i en canvi parlar català està carregat de connotacions. És quan apuntes que algú parla català que pressuposes un determinat comportament social que té molt a veure amb la integració i l’arrelament. Almenys a Catalunya sempre ha estat així. Ja Francesc Candel, al clàssic Els altres catalans, va detectar la voluntat de parlar català entre la immigració dels anys vint relacionant aquest comportament amb una integració ràpida: “Aquests nous catalans parlen català, el van aprendre sense adonar-se’n. Molts el parlen de manera natural i quotidiana, perquè sí, i altres per afany de sentir-se catalans de debò”. L’aprenentatge de la llengua com la via directa a la catalanitat.

Passa, però, que si bé el fet de parlar català s’ha vist sempre com un senyal d’integració, el revers de no parlar-lo s’ha considerat un senyal del contrari, en un estigma atiat des de l’opinió publicada i capaç de recordar si algú no parla català des de fa deu, vint o trenta anys, i de convertir aquesta mancança en un retret insuperable. Li passava a Cruyff i els passa a Estopa, li passa a Marsé amb les seves novel·les, i seguirà passant per molt que en la teva vida pública i privada donis mostres amb escreix d’una integració social més que evident.

La llengua, doncs, esdevé salconduit de pertinença a la comunitat i alhora informa del grau d’acceptació sobre algú que intuïm que ve de fora. Si el reconeixem com a parlant de la llengua d’aquí de seguida l’acollirem, per bé que el llistó ha estat sempre molt amunt. No són pocs els aprenents de català que es lamenten de ser interpel·lats per la població autòctona en castellà, en un joc de paradoxes que, en qualsevol cas, no beneficia mai la llengua. Així, estem encantats d’anostrar tothom que vingui de fora, però sempre que el coneixement de la llengua exhibit sigui admirable, exemplar, que ens arrenqui aquella frase tan poc afortunada, “i que bé que parles català”, com si en l’estadi fins al domini de l’anglès no haguéssim experimentat fases intermèdies. I, per contra, mentre el català mostrat sigui de circumstàncies, tendirem a un canvi condescendent de llengua que, al capdavall, té molt poc d’empatia integradora.

És un error identificar algú per la llengua que parla i deixar que la connotació afegida completi el missatge, en uns casos alimentant la sorpresa i en d’altres la suspicàcia. Sembla, no obstant això, que el fet de parlar català no era irrellevant en els joves de Ripoll. Sabem d’ells que estaven integrats perquè tenien colla, jugaven a futbol, estudiaven i feien coses de joves de la seva edat, fins al moment de la radicalització. Això és estar integrat o no. Poc hauria d’importar la llengua que parlaven, com poc semblava importar si a casa parlaven àrab o si també sabien castellà. Ni tan sols hauria de ser objecte de comentari.