Selecciona Edició
Connecta’t

La revolució de les aparences

El Govern espanyol no pot ignorar ni reprimir la voluntat de desenes de milers de ciutadans. Els aparells de l'Estat hi són per fer complir la legalitat. La política, per canviar-la

Protesta davant d'una impremta escorcollada per la Guàrdia Civil.
Protesta davant d'una impremta escorcollada per la Guàrdia Civil. EFE

Al principi era la revolució dels somriures. Amb el debat parlamentari de la llei del referèndum i de transitorietat, el somriure es va transformar en ganyota. Sempre ha estat una revolució d'aparences, encara que les mossegades repressives de realitat li donin tons dramàtics. Tenim aquí les diverses policies perseguint pàgines web, paperetes, cartells o tríptics; els jutges prohibint actes a favor del “dret a decidir”, o la Fiscalia promovent la desmesurada imputació de més de 700 alcaldes per haver avalat explícitament la consulta de l'1-O. Per cert, que no s'entén que el ministeri públic els citi a declarar com a investigats i acompanyats de lletrats si ja hi ha causes judicials obertes. El Govern central –i és opinió de Jutges per la Democràcia– abusa de les institucions i de la via jurisdiccional per solucionar un problema polític.

I a aquestes alçades del procés tothom sap que l'1 d'octubre no hi haurà referèndum. Però aquest és un altre esglaó de la revolució de les aparences. Hi haurà un simulacre, una gran mobilització amb presència irregular d'urnes, però sense garanties democràtiques ni resultats homologables. Per això, els propagadors del procés s'acullen a la fe dels votants del sí mentre branden la imatge de la repressió que patrocina el Govern de Mariano Rajoy per proposar que s'enterri l'Espanya de la Transició i s'iniciï el camí cap a un univers de justícia social i de llibertats. Hi ha dubtes raonables que tot això acabi sent així. D'una banda, la llei de transitorietat que va aprovar la majoria independentista al Parlament no és precisament tranquil·litzadora: peca del mateix que el secessionisme critica quan parla d'Espanya. Consolida una confusa separació de poders, ja que el president del Tribunal Suprem de la futura República catalana el nomena el de la Generalitat, i la selecció de jutges depèn d'una comissió mixta en què l'Executiu català tindria majoria absoluta. Res recorda més la màxima d'Alfonso Guerra –“Montesquieu ha mort”– que aquesta singular i, pel que sembla, tan estesa concepció de la separació de poders. No desentonaria en aquest decorat el casticisme del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, que va ser reprovat al maig perquè una majoria de diputats entenia que algunes de les seves iniciatives estaven encaminades a protegir polítics –del PP– implicats en actes de corrupció. Però segueix en el càrrec. Una reprovació és com una consulta no vinculant. Una altra mostra de qualitat democràtica.

A aquest nou estil que es vol conferir a la justícia de la Catalunya independent, cal sumar-hi la creença que es disposa d'una policia que només ha de complir les lleis que emanen del Parlament. El sector majoritari de l'independentisme sosté que pot disposar d'uns Mossos d'Esquadra que, al seu torn, com a policia judicial han rebut ordres d'anar a buscar les urnes que col·loquin els seus caps polítics. Simplement compleixen amb la legalitat (espanyola) en la qual es fonamenta la seva existència i, en aquest sentit, ha impartit instruccions l'emblemàtic, en el seu moment, major Josep Lluís Trapero. La policia catalana i els injuriats jutges són els defensors i garants per antonomàsia de l'status quo i de la consegüent legalitat a la qual estan subjectes. Si Jutges per la Democràcia és criticada per posar-se al costat de la legalitat, s'hauria de fer el mateix amb els Mossos. Però no és així. Hi ha presumpció d'innocència per a uns i de culpabilitat per als altres.

Una de les últimes a sumar-se a aquesta revolució de les aparences és Ada Colau, que fa uns dies va assegurar que dona suport a la mobilització (ella defuig anomenar-la referèndum) però sense posar en perill els funcionaris. El president Puigdemont ha agraït el detall de l'alcaldessa de Barcelona. Una aparenta que dona suport i l'altre simula que està de part seva. Però, sens dubte, l'element més simptomàtic d'aquesta revolució de les aparences l'ha aportat l'alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, simulant desobediència amb un decret que en realitat no ho és i que, per tant, no desobeeix.

En fi, que aquesta revolució de les aparences té també algun moment còmic. Però el panorama no convida pas a riure. El Govern central no pot seguir ni ignorant ni reprimint la voluntat de les desenes de milers de ciutadans que any rere any es manifesten als carrers de Barcelona a favor de la independència. Els aparells de l'Estat hi són per fer complir la legalitat. La política, per canviar-la.

MÉS INFORMACIÓ