Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

A qui li fem botifarra?

L’1-O no es limita a la qüestió de la independència: estan en joc la continuïtat de Rajoy i la política del PP per a Catalunya

Eleccions del 2015.
Eleccions del 2015.

A mesura que es va apropant el primer d’octubre creix el nombre de ciutadans de Catalunya que se senten interpel·lats per la pregunta que es pretén sotmetre a referèndum. Augmenten la pressió ambiental i mediàtica per decantar-se al voltant de la qüestió que fa cinc anys que gairebé monopolitza el debat polític. Estic a favor o en contra d’un Estat català independent del Regne d’Espanya? Molta gent s’ha formulat aquesta pregunta els últims anys i li ha donat resposta. Però també hi ha qui ha rebutjat fer-ho i, quan hi ha hagut eleccions, s’ha decantat per altres arguments polítics. Ara, no obstant això, Catalunya ha entrat en una fase en què les altres consideracions relatives al programa econòmic, la política social, el vot de classe o els lideratges es converteixen en secundaris i es fa impossible, o gairebé, eludir el posicionament sobre la qüestió de la independència.

En les dues últimes eleccions al Parlament ha crescut molt la xifra de votants independentistes. Moltíssim. Han passat de no arribar al mig milió de votants el 2010 a fregar els dos milions el 2015. En percentatge, s’han convertit en un bloc significativament estable, entorn del 48%. El gran salt va ser en les eleccions del 2012, quan Convergència va passar de l’autonomisme a l’independentisme. Va ser el màxim històric d’aquest bloc, amb el 47,87% dels vots. En les eleccions autonòmiques del 2015, gairebé van repetir percentatge, el 47,80%. En totes dues convocatòries es van apropar a la meitat dels votants, malgrat que la participació va oscil·lar vuit punts percentuals.

El 2010, amb una participació molt baixa, del 57,78%, els vots declaradament independentistes havien estat només de 322.094. Dos anys després, amb una participació molt superior, del 67,78%, les paperetes dels votants independentistes ja van ser 1.740.818. En la següent convocatòria al Parlament, la del 2015, la participació va pujar fins al 74,95% i la xifra de vots independentistes va escalar fins a fregar els dos milions: 1.966.508. Però la febre política es va repartir aquell any per igual i l’increment de participació electoral va tornar a mostrar un panorama molt estable.

Des del 2006, quan es va confirmar l’Estatut, el decantament cap a l’independentisme ha estat massiu. Però no total. I sembla estancat. Ha variat molt aquesta situació en els dos últims anys? Ningú ho sap. I només es podria saber si es fes un referèndum en condicions de normalitat institucional o unes noves eleccions autonòmiques. El president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, s’ha compromès solemnement a evitar que es pugui fer el referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern de la Generalitat i ha posat en joc tot l’instrumental jurídic, polític, policial i mediàtic de què disposa, amb el suport de tres dels quatre grans partits: el PP, el PSOE i Ciutadans. El moviment independentista, encapçalat pel Govern de Carles Puigdemont, s’ha proposat superar l’1-O el veto llançat per Rajoy mitjançant una onada de participació popular. L’independentisme aposta per un desbordament que suposi la posada en pràctica de la sobirania catalana. Si, com tot indica, no aconsegueix imposar-se, el més probable és que l’1-O porti a una pausa de durada indefinida fins a un nou intent. Una fita més en una llarga història.

La tensió acumulada no afavoreix que els electors es quedin al marge. L’envit ha agafat tal volada que, en realitat, el Govern de Rajoy es juga la seva existència. Si hi ha desbordament, serà arrossegat per l’onada. Si no n’hi ha, és possible que també. Ha quedat clar per a tothom –i mai millor dit, ja que la gran premsa internacional s’ha encarregat d’assenyalar-ho inequívocament– que Rajoy, el seu Govern i el seu partit han estat incapaços d’afrontar i resoldre aquesta crisi d’Estat.

Aquí entra en joc l’altre factor: participar o no en el referèndum. Per a molts ciutadans que fins ara no s’han definit sobre la independència suposa un gran dilema. És una opció endimoniada, ja que és obvi que fer-ho és clavar-li una estocada al Govern de Rajoy, però a costa de reforçar Puigdemont i la seva estrafolària coalició. Com a mal menor els queda, potser, la de participar en el referèndum, si efectivament es fa, però votant no. Una equació, al cap i a la fi, molt semblant a la que es va plantejar en la consulta del 9-N del 2014.