Selecciona Edició
Connecta’t

‘El Papus’, memòria a prova de bomba

Una placa al carrer, una exposició digital i una taula rodona recorden els 40 anys de l'atemptat ultra contra la revista d'humor

Antiga seu d''El Papus', al carrer Tallers de Barcelona.
Antiga seu d''El Papus', al carrer Tallers de Barcelona.

Era una redacció salvatjota, una mica bèstia, molt trencadora, amb un punt underground i una estètica lletjota, que traspassava fidelment la publicació. Es jugava sovint al futbol i els cremats de rom corrien com l'aigua de l'aixeta… Tota aquesta alegria molt de l'època es va truncar també brutalment, el 20 de setembre del 1977, sobre les 11.40, quan al porter de la finca del número 77 del carrer Tallers de Barcelona, Juan Peñalver, li va esclatar el maletí que li havien donat perquè el lliurés en mà a Xavier d'Echarri, el director d'El Papus. Peñalver va morir destrossat en l'acte i 17 persones més van resultar ferides en un dels atemptats més simbòlics de l'encara incompleta i fosca història de la Transició.

La tragèdia es podria haver convertit en una autèntica carnisseria perquè hi havia molta gent en aquella primera planta: a la redacció d'El Papus hi treballaven en aquell moment dibuixants com Óscar Nebreda, tenia lloc una reunió de la capçalera germana Barrabás, amb el periodista Àlex Botines, i es compartien oficines amb les publicacions El Cuervo i Party.

La ultradretana Triple A (Aliança Apostòlica Anticomunista) es va atribuir l'atemptat, que en el fosc marasme de grupuscles contraris a la democràcia després de la mort del dictador va semblar que efectuessin la Hermandad Nacional de la Guàrdia de Franco i una més desconeguda Juventud Española en Pie (JEP). “L'atemptat es va produir en un moment àlgid de la violència de l'extrema dreta durant la Transició, que sens dubte era tolerada o comptava amb la relativa connivència de l'Estat. Eren èpoques de gran tensió, la ciutadania es preguntava quina seria la propera que farien aquesta gent, fins i tot on es podria anar amb la suposada llibertat d'expressió en un estat en mans de neofranquistes”, situa l'historiador Ricard Vinyes, comissionat per a la Memòria de l'Ajuntament de Barcelona, que avui inaugurarà davant del que va ser la seu de la revista un faristol commemoratiu de l'atemptat, semblant als que ha hi ha a la plaça Cinc d’Oros (a Diagonal amb el passeig de Gràcia) i a Hipercor (Meridiana).

Portada després de l'atemptat.
Portada després de l'atemptat.

“Una placa no servia: hi ha causalitats que s'han d'explicar... Em vaig entrevistar amb la vídua del conserge Peñalver i altres familiars de ferits i mai, en aquests 40 anys, ni des de l'Ajuntament ni des de la Generalitat s'havien adreçat a ells; hi ha coses que no s'han d'oblidar… La Transició va costar molt”, justifica Viñas.

Hereu d'un any anterior ja molt dur, el 1977 va ser un altre any candent en aquesta Transició que no se sabia cap a quina banda cauria. Semblava una partida de ping-pong entre l'afany reformista i democràtic i el búnquer, el més reaccionari del règim franquista, que se sentia amenaçat per tot arreu: el carrer del General Goded de Barcelona recuperava el nom republicà, el de Pau Casals; al seu despatx del carrer Atocha de Madrid, cinc advocats laboralistes eren assassinats per un comando d'extrema dreta; al maig es legalitzava el roig PSUC; el 15 de juny hi havia les primeres eleccions democràtiques des del 1939; a l'octubre tornava del seu exili el president de la Generalitat Josep Tarradellas i al desembre es detenia Albert Boadella per suposada burla dels militars a La Torna.

En aquest caldo de cultiu, des del 20 d'octubre del 1973, amb el suport de l'èxit d'una societat que havia donat ales a revistes humorístiques com Hermano Lobo o l'esportiva Barrabás (totes dues del 1972), s'anava imposant El Papus, que dels seus 110.000 exemplars inicials va passar a 200.000 el març del 1976 (1.250.000 persones de difusió), impulsada per les desenes de segrestos administratius que caracteritzarien els seus 14 anys de vida, que es van saldar amb 157 judicis i dos consells de guerra.

Sempre sota el paraigua directe o indirecte de la família Godó, propietària de La Vanguardia, a partir del número 45 depenia d'Ediciones Amaika, amb Echarri, Carlos Navarro, el mateix Nebreda i Ivá com a homes forts que també estaven majorment a la sala de màquines, com Gin, Já, Joan de Sagarra, Antonio Franco, Maruja Torres o Jaume Figueras.

Aprofitant d'una manera suïcida els anomenats “espais de tolerància” d'aquells fràgils anys, cadascun dels components de la revista, amb traç o ploma ben lliure, iconoclastes amb totes les forces (va marcar època La Papunovela, paròdia de les fotonovel·les, protagonitzada pels mateixos redactors en molts casos), amb una agra acidesa i una gramàtica heterodoxa i molt oral, va anar atacant sense pietat el capitalisme i les irregularitats empresarials que estaven destrossant en plena crisi del petroli dels setanta el benestar que s'havia aconseguit durant els seixanta.

Amanit amb sexe barroer i un punt masclista, en la ben subtitulada publicació (Revista satírica y neurasténica) també rebien de valent l'Església i, és clar, els violents reductes feixistes del poder. En aquesta línia, el número en què es van mofar de la manifestació del 20-N del 1976 va ser, pel que sembla, la gota que va fer vessar el got: van avisar Echarri que era objectiu dels ultres i va acabar amb escorta policial. “Les amenaces les comentàvem a la redacció si venien per correu perquè solien incloure dibuixos, tenien certa habilitat a fer collages; també ens amenaçaven per telèfon dient que ens havien posat una bomba: desallotjàvem l'edifici i acabàvem la revista en un bar”, recorda Nebreda en el complet desplegament que el museu digital Humoristan dedica a l'esdeveniment i que completaran presencialment dimecres amb una taula rodona al Col·legi de Periodistes.

La bomba va arribar. I, a banda de les desgràcies personals, es va carregar una part de l'esperit, perquè el 1978 la revista va baixar fins als 62.000 exemplars, i va acabar desapareixent el 1986.

Es van fer 12 detencions relacionades amb l'atemptat; segons l'advocat de la revista, durant el judici hi va haver “obstrucció deliberada” i el periodista Xavier Vinader assegurava que en l'atemptat es van produir “connexions entre grups d'extrema dreta i els Serveis de Seguretat de l'Estat”. No va quedar mai clar del tot qui en va ser el culpable, ni els inductors ni els executors. Almenys, des d'avui, es recordarà, com a mínim, que allò va passar i on va ser.